Sa Foradada, un espectacle natural impactant i majestuós

La península de Sa Foradada és, per a molts, el primer indret on la màgia del paisatge de muntanyes i costes agrestes captivà i encisà l’Arxiduc Lluís Salvador cap al tercer quart del segle XIX. La costa que s’estén als peus dels cingles del Teix, amb les seves característiques cales, puntes, freus i altres formacions, va capturar per sempre més l’atenció dels seus visitants. Encara avui continua oferint un espectacle natural impactant i majestuós.

Es tracta d’un recorregut d’anada i tornada pel mateix camí. L’excursió s’inicia a l’aparcament situat al costat mateix de Son Marroig. Hi podeu arribar amb les línies del TIB o bé utilitzar l’aparcament de pagament per deixar-hi el vehicle. Les tarifes són elevades, fruit d’un acord entre la propietat i l’Ajuntament de Deià que permet a ambdues parts obtenir-ne un rendiment econòmic.

L’itinerari és fàcil de seguir i transcorre gairebé íntegrament per una ampla pista de terra apta per a vehicles preparats. L’orientació no presenta cap dificultat destacable. Ocasionalment, trobarem alguns trams amb pendent pronunciat i pedrolí que ens obligaran a extremar l’atenció per evitar relliscades. El desnivell acumulat és considerable en relació amb la distància total, especialment durant el retorn. Amb una marxa tranquil·la i fent les pauses necessàries, l’excursió es pot completar sense dificultats.

Pel que fa al material, és recomanable dur botes o sabates còmodes i adequades per caminar per muntanya. Per a les persones avesades al seu ús, els bastons poden aportar estabilitat i alleujar l’esforç. Tot i que l’itinerari no presenta dificultats tècniques, després de pluges és habitual trobar trams enfangats, basses i zones relliscoses. També és aconsellable portar un mapa per confirmar la posició i verificar el traçat en cas de dubte. Durant tota la ruta no hi ha fonts fiables ni punts on proveir-se d’aigua, per la qual cosa convé sortir amb una reserva suficient.

El primer tram discorre majoritàriament a l’ombra si es realitza al matí. Als sectors més exposats al sol —especialment durant l’estiu— és convenient dur protecció solar, gorra o capell. Si les circumstàncies ho permeten, també es pot portar roba de bany per gaudir de les aigües cristal·lines de la mar.

Abans d’emprendre la ruta convé consultar la previsió meteorològica i valorar-ne les condicions. Davant un pronòstic advers, la millor opció serà ajornar la sortida: el paisatge continuarà esperant una altra ocasió. És preferible evitar tant els episodis de calor intensa com les situacions de mal temps, especialment si hi ha previsió de pluges persistents o vent fort.

L’excursió no presenta dificultats tècniques ni problemes d’orientació i resulta adequada per a qualsevol persona acostumada a caminar per la muntanya i a superar desnivells d’uns tres-cents metres positius amb relativa comoditat. Durant la primavera i l’estiu és recomanable realitzar-la a primera hora del matí o a l’horabaixa, evitant les hores centrals del dia. L’esforç requerit queda plenament compensat per la bellesa del paisatge i per l’interès geològic d’un dels racons més emblemàtics de la Serra.

Son Marroig

Podem dirigir les primeres passes cap a una esplanada situada lleugerament per damunt i a la dreta de les cases de Son Marroig. Un mirador semicircular ens regalarà la primera panoràmica del nostre objectiu d’avui. Amb una curiosa forma de bota, amb la puntera orientada cap al sud-oest, s’aixeca la rocosa prominència perforada que dona nom a l’indret i que, a partir d’ara, es convertirà en una companya inseparable del nostre recorregut.

Tot seguit retrocedirem fins a les cases. L’aspecte imponent de l’antiga torre de defensa reclama immediatament la mirada. Son Marroig fou adquirida per l’Arxiduc l’any 1877, quan presentava una fesomia ben diferent de l’actual.

La possessió estava formada per dues edificacions independents situades l’una davant l’altra: la casa dels senyors, adossada a la torre, i la dels amos, més propera als penyals. El nou propietari impulsà una profunda transformació del conjunt amb la construcció d’un nou cos que unia ambdues edificacions, unes obres que encara continuarien després de la seva mort. La predilecció que sentia per aquest indret queda reflectida en una de les seves frases més conegudes: «És la casa amb millor situació de Mallorca.»

Passant als peus de la torre continuarem endavant fins a arribar a una barrera equipada amb un botador a la dreta, punt d’inici del Camí de la Mar o de sa Foradada. Després d’un breu tram d’asfalt degradat desemboquem en una ampla pista de terra que serpenteja entre oliveres centenàries.

A la dreta s’alcen les prominències de sa Talaia Vella i Es Caragolí, separades per les gorges de l’Estret de Son Gallard. A l’esquerra queda la part posterior de les cases i una de les construccions més emblemàtiques de Mallorca: el mirador de Son Marroig. Situat als jardins de la possessió, a poca distància de les cases principals, projecta la seva elegant silueta clàssica damunt la costa. Les seves columnes de marbre, arribades expressament d’Itàlia, conformen una extraordinària talaia sobre el litoral, amb una panoràmica que abraça des de sa Dragonera fins a sa Pedrissa.

Ben aviat arribarem a un indret on, sota l’ombra d’una vella olivera, una taula i uns bancs de pedra formen el conegut Mirador de sa Foradada o des Cingle. Penjat sobre els primers penya-segats del recorregut, ofereix una magnífica visió de les terres de la marina de Son Marroig i de la península de sa Foradada. Des d’aquest punt, la presència d’aquest singular accident geogràfic esdevindrà una constant que ens acompanyarà durant bona part de l’excursió.

Coves de Son Marroig

La pista de terra inicia el descens amb amples revolts sostinguts per robustes parets de pedra. Al llarg del recorregut observarem les ferides que el pas del temps i les embranzides de les tempestes han deixat en alguns trams del traçat. Quan el segon revolt ens orienti cap a l’oest, passarem sota uns enormes cingles, tan foradats que semblen una xarxa mal apedaçada.

En arribar a una torrentera aferrada a les parets, veurem les restes d’una antiga escala que s’enfila seguint el perfil dels espadats. Aquesta permet accedir a un conjunt de coves que l’Arxiduc descrigué com «… més boniques encara que les de Miramar, amb llargues estalactites…». Són les Coves de Son Marroig.

Si continuam avançant, arribarem a una petita plataforma aprofitada sobre una esplanada natural. Hi trobarem una barana metàl·lica molt deteriorada que delimita l’anomenat Mirador de Sa Trona. No en recomanam l’ús per motius de seguretat.

Prosseguirem el descens, atents als detalls que ens ofereix el paisatge. Al cap d’uns deu minuts, la pista deixa a un costat un petit promontori coronat per una paret baixa. Quan hi arribem, descobrirem una escala de pedra que mena al punt més alt del penyal. Amb precaució hi pujarem per visitar el Mirador des Rotlo Gros, una estructura circular envoltada per un paredat de poc més de mig metre d’alçada que fa alhora de seient i de protecció. De nou l’impacte del paisatge que se’ns oferirà als ulls supera qualsevol descripció.

Després de retornar al camí —cal anar amb compte perquè el desnivell és apreciable— reprendrem la marxa en constant descens. Uns quinze minuts més tard arribarem a la base de l’istme que uneix la península amb terra ferma.

El camí de la Mar i Es Cocó

En aquest punt, si giram a la dreta i abandonam la pista, enllaçarem amb el mític Camí de la Mar, que comunicava Es Guix amb Miramar. Val la pena desviar-s’hi uns metres per gaudir d’una perspectiva privilegiada de la nostra cova, situada a l’extrem d’aquell llarg dit de roca cobert de pinar.

Una mica més enllà trobarem l’embarcador de Sa Creu, que ens permetrà acostar-nos a la mar. Retornarem després a la cruïlla i, deixant a la dreta la recollida badia des Cocó, continuarem caminant arran de costa. El camí és ample i còmode, sense cap dificultat destacable. Si la meteorologia acompanya, ens regalarà àmplies panoràmiques d’un litoral que s’estén fins a fondre’s amb l’horitzó marí.

Una agradable caminada ens conduirà fins al taló de la bota que forma la península, conegut com a Punta Prima. Aquí el sender torna a guanyar altura i avança fins a un petit coll des d’on ja podrem contemplar de ben a prop l’extraordinària obra que la mar ha esculpit pacientment amb l’ajuda del vent i dels altres elements.

A l’altra banda, un tirany baixa fins a una petita cala coneguda com el Racó de Sa Foradada. Si el temps, les embarcacions fondejades i els grumers ens ho permeten, un bany refrescant ens brindarà l’oportunitat d’apropar-nos a la base d’aquest prodigi natural.

No intenteu, de cap manera, enfilar-vos fins al forat. A més de ser una acció perillosa i exposada, als penya-segats de l’altra banda hi nidifica el falcó marí. Qualsevol molèstia a aquestes aus no només està prohibida per la normativa vigent, sinó que resulta profundament irresponsable.

Contemplau aquest indret excepcional amb respecte, tranquil·litat i bona companyia. La Foradada no necessita res més per deixar una empremta inesborrable en la memòria del visitant. 

Per retornar, just cal desfer camí marcant ritme i descansant a l’ombra del amable bosc.

Fitxa tècnica resumida

Distància:  aproximadament 7,20  km per un total d’entre 2 hores i 2 hores i mitja.
Desnivell acumulat:  650 m (325 m de pujada)
Dificultat: Fàcil i sense dificultat tècnica. Sempre per camí definit.

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de MallorcaÇ
Diccionari Alcover-Moll
Mapes Mallorca Editorial ALPINA
Wikipedia
El paisatge de l’Arxiduc – Nicolau S. Cañellas Serrano 

Història del Camí de Sa Foradada

L’estudiós Nicolau S. Cañellas és un destacat autor sobre temes de cultura popular i arqueologia industrial. A més ha publicat diverses obres referents al Arxiduc i a les seves obres. De la titulada “El paisatge de l’Arxiduc” citem la descripció amb precisió i detalls reveladors com i quan és va bastir el camí del que avui haurem fet us.

«El camí de sa Foradada era un dels camins més estimats per l’Arxiduc, que al llibre Lo que se de Miramar conta amb molt de detalls com va traçar i construir-ne cada part.

Primer parla de la construcció del camí fins a l’istme: “Cap a sa Foradada, un temps no hi havia altre camí que un tirany pels carritxer. Els Corteys el varen eixamplar perquè poguessin passar millor ses vaques que tenien per sa marina, a les quals servia d’estable un vell forn de calç que ara serveix de conillera. Primer de tot vaig fer traçar vaig sa meua direcció, a dos homos, un tirany així com havia d’anar es camí, exemplant-lo tira tira fins a convertir-lo en carretera, començant per alt, fins arribar a baix, i tothom de per allà se’n reia de que per aquells andurrials hi haguessin de passar carros, i els mateixos que se’n reien hi pogueren passar en les seues carretelles”

(….)

Desprès va fer-se el camí fins a Sa Foradada.:”Es camí cap an es segon coll va esser fet llavores, tot a força de barrobins. Vaig prometre tres duros (!) per cada pinetell que se salvaria a sa part d’avall de dit camí, però no se’n pogué salvar cap, malgrat lo que ho desitjaven”»

Segons Cañellas segurament el primer tram es va fer entre 1877 i 1884 encara que en aquell moment devia ser de apte just per a cavalleries.

I aquesta es la petita historia, en paraules del propi Arxiduc del caminal que avui ens hem regalat.