Jaume Roig: “Els animals ens recorden que nosaltres també som un animal més”

L’artista mallorquí Jaume Roig presenta a la Torre de Canyamel Refugi de bèsties, una exposició que converteix la fortalesa medieval en un espai simbòlic habitat per animals reals i imaginaris, figures ancestrals i referències al món rural. Roig explica l’origen del projecte, la seva connexió amb la natura i la voluntat de reivindicar un patrimoni natural i cultural que considera cada vegada més amenaçat.

Pregunta.- Com va néixer la idea de Refugi de bèsties?

Resposta.- Tot va començar durant les primeres reunions per preparar l’exposició a la Torre de Canyamel. En una conversa amb la propietat em varen explicar que, quan arribaven els pirates, la torre no només servia de refugi per a les persones, sinó que també s’hi protegien els animals. Aquella història em va semblar preciosa. Em va impactar molt aquesta imatge d’un edifici defensiu convertit també en refugi per a les bèsties.

En aquell moment vaig tenir clar que aquell havia de ser el títol de l’exposició. Primer va aparèixer el nom, Refugi de bèsties, i després vaig començar a construir tot el projecte al seu voltant. La torre, que és un espai carregat d’història i que ha resistit el pas dels segles, es convertia també en un refugi simbòlic per a tot aquest univers d’animals, figures i presències que formen part de la mostra.

P.- El bestiari mallorquí hi és molt present. Quins referents de la cultura popular t’han inspirat?

R.- Hi ha molta influència de les rondalles i de tot aquest imaginari popular que compartim a Mallorca i també a Catalunya. Pens en tot aquest bestiari tradicional que surt al carrer durant les festes, però sobretot m’interessen els animals que conviuen amb nosaltres cada dia.

Són animals que tenim molt a prop i que, precisament perquè els veim sempre, acabam deixant de valorar. Vivim un moment delicat. Jo visc a Campos i tenc molt de contacte amb pastors i amb el món de la ramaderia. Veig el patiment que hi ha, la manca de relleu generacional i com moltes explotacions desapareixen. Cada vegada es prioritzen altres coses abans que els animals o el territori.

Per això aquesta exposició també és un homenatge a aquest món. Els animals tenen una intel·ligència pròpia i una manera de relacionar-se amb la natura que nosaltres hem anat perdent. Ara vivim molt pendents de la tecnologia, però ells continuen connectats amb els cicles naturals. A vegades pens que nosaltres ens consideram molt evolucionats, però potser, en alguns aspectes, són ells els que ens duen avantatge.

P.- A l’exposició hi conviuen animals reals amb figures fantàstiques. Què t’interessava representar?

R.- Més que representar animals concrets, el que m’interessava era construir diferents espais emocionals. L’exposició està dividida en tres grans àmbits.

Quan el visitant entra a la planta baixa es troba amb el dimoni, la lluna i tota una sèrie d’elements que formen una espècie de paisatge mental. És un espai que parla del subconscient. En part és el meu subconscient, però també crec que és un subconscient col·lectiu. Hi apareixen les pors, els dubtes i aquesta dualitat que tots tenim entre el bé i el mal. Hi ha moments en què un mateix se sent dimoni i altres en què se sent víctima del dimoni. Tot gira al voltant d’aquest joc entre els contraris.

A la planta superior hi ha dues sales més. En una hi ha peces relacionades amb la mort. No volen jutjar-la ni presentar-la com una cosa bona o dolenta. La mort simplement hi és, com una part inevitable de la vida. A l’altra sala hi ha animals molt més amables, gairebé infantils. Aquí el que cerc és recuperar aquella sorpresa que experimenta un infant quan veu un animal. Aquesta capacitat de meravellar-se em sembla molt important.

P.- El dimoni hi apareix com una figura protectora dels animals, una visió poc habitual. Com hi has arribat?

R.- Si anam a l’origen de moltes cultures, aquesta figura no era negativa. Quan estudies les religions precristianes hi trobes divinitats com Pan o altres éssers mig humans i mig animals que estaven totalment vinculats amb la natura. Eren figures relacionades amb la fertilitat, amb els boscos, amb els animals i amb la vida.

Quan arriba el cristianisme, aquestes divinitats passen a convertir-se en dimonis. És una manera de desacreditar les religions anteriors i substituir-les per una nova visió del món.

A mi m’interessava tornar a aquella lectura més antiga, més pagana. Recuperar aquesta figura abans que fos demonitzada i recordar que també representava una connexió molt forta amb el món natural. És una manera de mirar enrere i entendre que la nostra cultura també ve d’aquí.

P.- La lluna també és un element molt present dins la mostra. Quin paper hi juga?

R.- La lluna és fonamental. Per a la gent que viu al camp és gairebé més important que el sol. Evidentment el sol dona vida, però la lluna regula els cicles de la terra.

Jo ho he pogut comprovar moltes vegades. He estat amb pastors i he vist com les ovelles solen parir coincidint amb determinades fases de la lluna. Ells ho saben perfectament. Formen part d’aquest coneixement que abans era habitual i que ara hem anat perdent.

Vivim molt desconnectats dels cicles naturals. Som éssers vius i depenem directament de la natura, però sembla que ens n’hem oblidat. Aquesta desconnexió és preocupant perquè també posa en risc la nostra supervivència. La lluna simbolitza precisament aquesta necessitat de tornar a mirar la natura i recordar que nosaltres també en formam part.

P.- La natura és molt present en tota la teva obra. D’on neix aquesta relació?

R.- Jo vaig créixer a Palma, en un barri que en aquell moment era bastant complicat. Era un entorn dur, amb molta marginalitat. Aquell era el meu dia a dia.

Per sort, el meu padrí tenia una casa a la Colònia de Sant Jordi, a la zona de sa Vall. Quan hi anava era com arribar al paradís. Allà podia córrer lliurement, descobrir el camp, estar en contacte amb els animals i la natura. No hi havia aquella sensació de perill que sí que trobava a la ciutat.

Supòs que aquella experiència m’ha marcat molt. Encara avui tenc la sensació que sempre cerc tornar a aquell lloc, a aquella llibertat que vaig sentir de petit. Crec que aquesta necessitat d’estar en contacte amb la natura ve, en bona part, d’aquella infància.

P.- Hi ha alguna peça de l’exposició que sigui especialment significativa per a tu?

R.- Sí, sobretot les dues grans instal·lacions. Són peces que habitualment no faig perquè són molt grans i difícils de col·leccionar, però aquí tenien tot el sentit.

Una és el dimoni, construït a partir d’un gran tronc de pi. L’altra és una estructura feta amb troncs de figuera i ullastre, encaixats entre ells sense utilitzar cargols, només amb forats i fusta. És una peça de grans dimensions.

El més especial és que aquesta obra es va construir directament dins la Torre de Canyamel. Amb l’ajuda d’un amic vàrem anar improvisant la peça allà mateix. Durant uns dies aquell espai es va convertir en el nostre taller. Aquesta manera de treballar, sense tenir-ho absolutament tot previst, també forma part del procés creatiu i és una de les coses que més he gaudit.

P.- Treballes amb ceràmica, pintura, fusta, guix… Quin material t’agrada més?

R.- La veritat és que m’agraden tots. És cert que la meva base és la ceràmica perquè vaig créixer dins un taller de ceràmica i és el material amb què he treballat més anys.

Però no m’agrada limitar-me a un únic llenguatge. Cada idea et demana un material diferent. Quan canvies de material també canvies la manera d’expressar-te, i això és molt enriquidor. Si sempre treballes igual és més fàcil repetir-te.

En aquesta exposició hi ha fusta, pintura, ceràmica, guixos que després es convertiran en bronzes i moltes altres tècniques. Per a mi el més important sempre és la idea. Després ja trob el material que millor la pot explicar.

P.- Creus que aquesta és una exposició molt mallorquina o que qualsevol persona la pot entendre?

R.- Jo crec que precisament allò local és el que acaba sent més universal. Avui és molt fàcil caure en discursos molt globals perquè internet ho uniformitza tot. Però quan parles des del teu territori, des de les problemàtiques que coneixes de prop, acabes connectant amb molta més gent.

Els problemes que tenim a Mallorca, la crisi ecològica, la desaparició del món rural, la relació amb el paisatge, també existeixen a molts altres llocs. Tenc amics que viuen als Estats Units i veuen exactament les mateixes dificultats.

Per això pens que és una exposició profundament mallorquina, però alhora també és molt universal. Qualsevol persona pot reconèixer aquestes preocupacions perquè, al final, són compartides.

P.- Què t’agradaria que s’endugués el públic després de visitar Refugi de bèsties?

R.- No m’interessa tant transmetre un missatge tancat com provocar una experiència. M’agradaria que la gent sortís havent sentit alguna cosa, encara que després li sigui difícil explicar exactament què ha estat. Tant és si agrada molt o poc; el que m’importa és que la visita mogui alguna cosa per dins.

També m’agradaria molt que els infants hi connectassin. Pens que tots els artistes intentam conservar la mirada d’un infant, aquella capacitat de sorprendre’s i de crear sense prejudicis. Si un nin surt de l’exposició amb ganes de dibuixar, de modelar una figura o simplement de crear alguna cosa, ja serà el millor resultat possible. Aquesta és, probablement, la satisfacció més gran que pot tenir un artista.