Cristina Enrich: “M’impacta que, malgrat totes les dificultats, hi hagi gent que continuï lluitant per protegir el territori”

La cineasta menorquina Cristina Enrich ha guanyat el Premi Biosfera del Menorca Doc Fest amb Aigua dolça, un curtmetratge de 17 minuts que aborda la crisi hídrica de l’illa a través de les experiències de na Flora i en Marc. El documental, el seu primer projecte de caràcter social, posa el focus en la preocupació per la disponibilitat d’aigua i en la resiliència de les persones que conviuen amb aquesta problemàtica.

Pregunta.- Com neix la idea de fer Aigua dolça?

Resposta.- El documental va néixer durant el màster de Documental Social que vaig cursar a Barcelona. Ens varen demanar que ens acostàssim a un tema que ens interpel·làs personalment i vaig començar a investigar sobre l’aigua a Menorca. Inicialment, volia abordar la qüestió dels microplàstics i vaig començar a parlar amb pagesos que m’explicaven problemes relacionats amb la contaminació i el tractament de les aigües depurades. En aquestes converses, un pagès em va explicar que el nivell del seu pou havia baixat nou metres durant l’estiu. Això em va dur a investigar la desaparició de l’aigua durant els mesos de més calor.

Vaig parlar amb una desena de pagesos i vaig descobrir que molts havien de modificar la manera de gestionar l’aigua, limitar-ne el consum o, en alguns casos, comprar-ne. Durant aquesta recerca vaig conèixer na Flora, que em va explicar com havia vist canviar l’entorn al llarg de quaranta anys i com la transformació de l’aigua havia afectat el barranc on viu. Més endavant, també vaig entrevistar en Marc, que em va parlar de les dificultats que afrontava. Va ser un procés molt orgànic: vaig començar investigant una qüestió relacionada amb l’aigua i vaig acabar centrant-me en aquesta problemàtica, que em va impactar molt. Em va fer pensar que vivim envoltats d’aigua i, tanmateix, cada estiu ens trobam amb el problema que ens en falta.

P.- Després de parlar amb totes aquestes persones, quin diagnòstic fas de la situació de l’aigua a Menorca?

R.- El documental se centra sobretot en el sentiment de la població menorquina davant aquesta situació. Vaig parlar amb persones que coneixien la qüestió des de diferents perspectives, tant per entendre el funcionament del sistema com per conèixer la part més tècnica, però no és aquesta la dimensió que he volgut aprofundir en el documental.

El que vaig detectar és una preocupació molt real, marcada per la incertesa. Quan parles amb la gent, sovint no sap fins a quin punt pot empitjorar la situació, perquè els aqüífers són sota terra i no sempre és fàcil saber què hi passa. Hi ha la por que un dia l’aigua s’acabi o que sigui necessari dependre completament de la compra d’aigua o de noves infraestructures per garantir-ne el subministrament.

Al mateix temps, també hi ha una resiliència enorme. Persones com na Flora i en Marc continuen endavant malgrat les dificultats. De vegades, les institucions van molt lentes o no ofereixen tot el que haurien d’oferir, però hi ha gent que no deixa de lluitar.

P.- Fins a quin punt aquesta crisi està relacionada amb la pressió humana sobre el territori?

R.- Els aqüífers baixen com més aigua n’extreim. Si durant l’hivern un pou abasteix dues persones i durant l’estiu passa a cobrir les necessitats de cinquanta, la pressió sobre l’aqüífer és molt més gran. Evidentment, hi ha molts de factors que hi influeixen, però l’augment de població n’és un. Com més gent consumeix aigua, més ràpidament es pot esgotar el recurs, i la recuperació dels aqüífers pot ser molt lenta.

P.- Durant la investigació, quines realitats t’han impactat més?

R.- M’he trobat amb situacions molt dures. Hi ha persones que fa anys que es dediquen a la pagesia i que ara es plantegen cercar una altra feina. En Marc, per exemple, també es demana si vol continuar dedicant-se a aquesta activitat davant les dificultats que afronta.

No es tracta només de poder vendre el que produeixes o que la collita surti bé, sinó d’una qüestió tan bàsica com disposar d’aigua per regar. És una preocupació que condiciona el futur de la pagesia i la relació de les persones amb el territori.

Però el que més m’ha impactat és que, malgrat totes les circumstàncies adverses, hi hagi gent que continuï endavant. Hi ha factors que no podem controlar, com el canvi climàtic, i d’altres que depenen de les decisions que es prenen. Tot i això, aquestes persones no adopten necessàriament una actitud victimista, sinó que continuen lluitant per protegir el territori perquè, al capdavall, és casa seva.

P.- El curtmetratge dura 17 minuts. Com has decidit quins aspectes incloure-hi i quins deixar fora?

R.- La primera versió durava aproximadament mitja hora, perquè na Flora i en Marc tenen unes històries increïbles. Quan parlen de la seva vida, de la relació amb la terra i de com ha canviat l’entorn, transmeten molt d’amor pel territori i molta passió per la seva feina.

Hi havia declaracions que m’hauria agradat mantenir, però no hi havia espai per a tot. Al final, has de seleccionar el que consideres més important i intentar construir el relat de la millor manera possible. Per a mi, també era fonamental que els protagonistes estiguessin contents amb el resultat i que el missatge s’entengués.

P.- Com ha influït el fet de ser menorquina en la manera d’explicar aquesta història?

R.- És una qüestió molt local perquè s’explica a través de persones de Menorca que experimenten directament aquesta problemàtica. És un tema molt vinculat a les illes i al territori, però alhora és universal. Quan vaig presentar una primera versió a Barcelona, em vaig adonar que hi havia aspectes que el públic no acabava d’entendre. Això em va fer veure que, en certa manera, havia donat per suposades algunes coses pel fet de conèixer tan bé el context menorquí.

Vaig haver de modificar una mica el muntatge per fer-lo més comprensible. Com a menorquina, tenc les meves idees i preocupacions, però, quan intentes reflectir una problemàtica, no pots limitar-te a mostrar el que tu penses. Has de tenir la ment oberta, escoltar les persones i entendre que hi ha moltes realitats, causes i possibles solucions.

M’agradaria poder oferir solucions al problema, però no és aquesta la meva funció com a documentalista. El que puc fer és mostrar les preocupacions que hi ha a l’illa i intentar que el documental contribueixi a donar visibilitat a una qüestió que tothom coneix, però davant la qual encara no es prenen totes les mesures necessàries.

P.- Aigua dolça ha guanyat el Premi Biosfera per votació popular. Què significa aquest reconeixement?

R.- És una passada. Estic molt contenta. La sessió va ser increïble, tant per l’acollida del públic com per l’oportunitat de compartir el projecte amb altres cineastes.

Per a mi, el reconeixement també té una dimensió col·lectiva, perquè hi ha molta gent darrere del documental que creu en la importància d’aquesta temàtica i que ha contribuït a fer possible que la meva mirada arribi al públic. Em fa molt contenta que la gent l’hagi entès, l’hagi valorat i, sobretot, que li pugui despertar alguna inquietud.

M’agradaria que el projecte tingués més recorregut i poder ampliar-lo per abordar qüestions que no han cabut en el curtmetratge. També m’agradaria que altres entitats i persones que coneixen la problemàtica de l’aigua hi poguessin aportar la seva mirada per entendre millor la situació actual de Menorca.

P.- Després d’aquesta primera experiència en el documental social, t’agradaria continuar explorant aquesta línia?

R.- M’agraden molt els documentals. També m’interessen els temes culturals i històrics, perquè és important donar a conèixer la cultura que tenim a Menorca i arreu del món. Però m’agrada especialment la possibilitat d’emprar el documental com un espai de crítica.

Fer Aigua dolça m’ha agradat molt. He gaudit de conèixer totes aquestes persones, d’escoltar les seves preocupacions i de comprovar que no estic tota sola davant determinades inquietuds. De vegades tens una idea o una preocupació i penses que ets l’única persona que la comparteix. Quan investigues, fas un documental i després el mostres, descobreixes que hi ha molta més gent que considera necessari parlar-ne.

Això et dona energia per continuar creant, mostrant realitats que no sempre tenen prou espai a les xarxes socials o als mitjans de comunicació. Quan poses una càmera davant una realitat, tens el privilegi i també la responsabilitat de mostrar-la. Fer documentals socials per denunciar injustícies, recuperar veritats i contribuir a construir una societat més digna és una experiència increïble. Per tant, sí, m’agradaria continuar per aquest camí.