Francisca Truyol: “És molt gratificant recuperar siurells que pràcticament havien desaparegut”

Francisca Truyols és una artesana d’Inca dedicada a l’elaboració de siurells, un ofici que va aprendre durant la seva formació en ceràmica i que ha mantingut al llarg dels anys. A més de crear figures, s’ha implicat en la recuperació de models antics que havien caigut en desús, contribuint a preservar una part del patrimoni artesanal de Mallorca.

Pregunta.- Com va començar la teva relació amb els siurells i amb l’artesania?

Resposta.- Jo tenc 62 anys i, quan vaig acabar l’antic EFB, no volia fer batxillerat. Vaig començar a l’Escola d’Arts i Oficis, on vaig començar a aprendre ceràmica. Quan feia segon, em va sortir l’oportunitat d’aprendre a fer siurells en un petit taller de Caimari. Hi tenia una amiga que coneixia aquella gent i em va animar a anar-hi.

Hi vaig estar aproximadament mig any. Al matí feia siurells i després em pagaven per cada peça que elaborava. Jo m’encarregava de fer les figures, però no les pintava. Mentrestant, continuava estudiant ceràmica. Els siurells em varen permetre guanyar alguns doblers mentre estudiava, una cosa que en les professions artístiques no sempre és fàcil d’aconseguir al començament.

P.- Com és el procés d’elaboració d’un siurell, des que comences a treballar el fang fins que tens la peça acabada?

R.- Tot parteix d’una bolla de fang que vas treballant amb les mans per donar-li forma. A partir d’aquí, depenent de la figura que vulguis fer, vas modelant-la. Si vols fer una dona, per exemple, hi fiques els dits i vas donant forma a la falda. Els homes duen un capell, mentre que les dones tenen unes marques al cap que recorden una pinta o una peineta.

La forma depèn del model que vulguis reproduir. És una feina manual en què vas transformant el fang fins a aconseguir la figura desitjada.

P.- A més dels models més coneguts, també fas figures personalitzades i recuperes models antics. Com conviuen aquestes dues vessants de la teva feina?

R.- Els siurells que faig habitualment són els que anomenaria comercials, perquè no tots són models antics o tradicionals. Però treballar amb tantes formes m’ha permès fer peces personalitzades quan m’ho demanen.

Per exemple, m’han encarregat figures relacionades amb confraries d’Inca i també siurells vinculats a esdeveniments esportius. Si són de bàsquet, hi puc posar una pilota; si són de futbol, l’adapt a aquesta temàtica. També he fet figures relacionades amb els betlems i altres models que he anat incorporant al llarg dels anys.

Aquests encàrrecs són peces puntuals, que elabor individualment. No les faig en sèrie. Cada artesà acaba tenint els seus propis models, i això també forma part de la personalitat de la seva feina.

P.- Una part important del teu treball actual és la recuperació de siurells antics d’Inca. Com va sorgir aquest projecte?

R.- Fa uns anys que treball amb una arqueòloga i dos historiadors per recuperar models antics de siurells d’Inca. Molts són figures que fa anys que ja no es fabriquen. Per fer aquesta feina, també hi ha persones que ens envien fotografies de col·leccions antigues, i això ens ajuda a identificar models que havien quedat pràcticament oblidats.

Una de les recuperacions que m’ha fet més il·lusió és la de les madones de Can Torrens. Són unes figures que es feien en aquell taller i que varen deixar de fabricar-se quan va morir madó Antònia, la dona que les elaborava, l’any 1995.

Jo feia temps que demanava el motlle als meus veïnats, però no sabien on era. Finalment, durant unes obres a la casa, el varen trobar i me’l varen deixar. Com que també sé treballar amb el torn, he pogut reproduir aquestes figures i tornar-les a posar en circulació.

N’estic molt orgullosa, perquè hi ha molta gent que no n’havia sentit parlar mai. És molt gratificant recuperar peces que pràcticament havien desaparegut, tornar-les a donar a conèixer i contribuir a evitar que es perdin.

P.- L’origen dels siurells continua envoltat de teories. Què en sabem, segons les investigacions que estau fent?

R.- No està gaire clar. Una de les teories que m’han explicat és que podrien haver arribat amb els àrabs, però també hi ha indicis que fan pensar que aquestes figures poden tenir un origen molt més antic.

S’han trobat referències i similituds amb peces d’altres indrets de la Mediterrània, com Creta o Sicília. Hi ha una història que conta que, durant la desamortització dels convents, cap a l’any 1840, un frare d’Inca que havia estat a Sicília hauria tornat a Mallorca i hauria donat a conèixer aquesta manera de fer. No sé fins a quin punt és certa aquesta història, però és una de les explicacions que circulen. Precisament, una part de la feina que estam fent és investigar aquestes qüestions i documentar millor la història dels siurells.

P.- En aquest procés de recuperació, també heu constatat com ha canviat la manera de treballar. Què ha evolucionat i què es manté igual?

R.- La manera de fer els siurells continua essent essencialment la mateixa. El que ha canviat molt són els materials i les eines que tenim a l’abast, que ens faciliten la feina.

Abans havies d’anar a cercar el fang a les finques, remullar-lo, colar-lo i pastar-lo. Era una feinada. Ara el pots comprar preparat i envasat, i el pots conservar durant anys.

També ha canviat la pintura. Abans era molt més delicada de preparar i d’aplicar, mentre que ara podem comprar els colors preparats. I amb els forns passa una cosa semblant: antigament havies d’anar a cercar llenya i estar pendent de la cocció durant moltes hores. Ara pots programar el forn elèctric i s’atura tot sol quan arriba a la temperatura establerta.

Tot això facilita molt la feina als tallers petits. No necessites un espai per preparar el fang ni has d’anar a cercar llenya. Però, malgrat aquests avenços, els siurells es continuen fent a mà i el procés artesanal manté la seva essència.

P.- Quin paper creus que tenen els siurells en la identitat cultural de Mallorca? Estan prou valorats per les noves generacions?

R.- Crec que els siurells i l’artesania en general viuen un bon moment. La gent valora cada vegada més l’artesania i és conscient que és una cosa molt nostra. No crec que arribin a desaparèixer fàcilment, perquè formen part de l’imaginari de Mallorca.

Ara bé, hi ha una qüestió que em preocupa: el relleu generacional. Que jo sàpiga, no hi ha gaire gent jove que s’hi vulgui dedicar professionalment. Les artesanes que continuam fent siurells ja tenim una edat i no està garantit que hi hagi continuïtat.

Jo no vaig aprendre l’ofici dins una família de siurellers, però he viscut tota la vida devora Can Torrens i sempre he tengut aquesta tradició molt a prop. Per això crec que és important que es conegui la història de cada model i que les persones entenguin què hi ha darrere aquestes peces.

També és important que els ajuntaments i les institucions ajudin a conservar aquesta tradició. Quan regales un siurell i n’expliques la història, contribueixes a transmetre’l. Al final, és una feina de tots: donar-lo a conèixer, ensenyar a apreciar-lo i fer que les noves generacions el sentin com una cosa pròpia.

P.- Què esperes aconseguir amb la recerca de siurells antics que estau duent a terme a Inca?

R.- Volem deixar tota aquesta informació ben documentada. La idea és elaborar fitxes completes de cada model, identificar d’on prové, explicar-ne les característiques i acompanyar la informació amb fotografies. És una feina que necessita temps i que probablement ens ocuparà anys.

Crec que serà una eina de consulta molt útil. Si algun dia aquests models deixassin de fabricar-se, almenys en quedaria constància escrita i visual. També podria servir a investigadors, professors i educadors que vulguin explicar aquesta part de la cultura mallorquina.

No es tracta només de recuperar figures antigues, sinó també de preservar-ne la memòria. Si no documentam aquestes peces ara, correm el risc de perdre informació que després serà molt difícil de recuperar.

P.- Què es podria fer perquè més persones aprenguessin a elaborar siurells i l’ofici tengués continuïtat?

R.- Tradicionalment, hi ha hagut molt de secretisme al voltant de determinades tècniques, com la manera de fer el xiulet. Si no s’ensenya, és difícil que apareguin noves persones que en sàpiguen.

Jo, quan em jubili, no tendré cap problema a ensenyar l’ofici a algú que realment s’hi vulgui dedicar professionalment. També m’agradaria poder transmetre aquests coneixements a persones vinculades a l’educació o a la investigació, perquè en puguin explicar la història.

Una cosa és venir a veure com es fa un siurell de manera puntual i una altra és voler aprendre l’ofici de veres. Si hi ha algú que vol dedicar-s’hi professionalment, per part meva no hi haurà cap problema a ensenyar-li.

El que m’agradaria és que tot aquest coneixement no es perdés i que les figures que han format part de la nostra història continuassin vives. Per això, a més de continuar fent siurells, també consider que és important recuperar els models antics, documentar-los i transmetre tot el que sabem a les persones que vendran darrere nosaltres.