Un estudi de 22 anys a sa Dragonera revela que les femelles de virot gros hereten de les seves mares el calendari reproductiu
La recerca de l’IMEDEA (CSIC-UIB), publicada a la revista científica PNAS, constata que les femelles que ponen abans tenen més èxit reproductiu i supervivència, tot i que el canvi climàtic podria posar en risc aquest avantatge.
Un estudi científic basat en 22 anys de seguiment de la població de virot gros mediterrani (Calonectris diomedea) al Parc Natural de sa Dragonera ha permès descobrir els factors que determinen el calendari reproductiu d’aquesta espècie. La investigació, desenvolupada pel Grup d’Ecologia i Demografia Animal (GEDA) de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB), conclou que les femelles tendeixen a mantenir la mateixa pauta reproductiva que les seves mares, tot i que també són capaces d’adaptar la data de posta a les condicions ambientals de cada any.
El treball, publicat a la revista científica Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) i amb participació del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), posa de manifest la importància de les diferències individuals en l’èxit reproductiu del virot gros. A partir de 142 casos en què s’han pogut comparar mares i filles, els investigadors han observat que les femelles nascudes de mares que ponien abans que la mitjana de la colònia també tendeixen a iniciar abans la seva etapa reproductiva.
Aquesta semblança entre generacions no implica, però, que les aus mantenguin una data fixa de posta. La recerca constata que el calendari reproductiu de la població varia en funció de les condicions climàtiques, especialment de l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (NAO), un índex que influeix en les condicions meteorològiques i oceanogràfiques de la regió. Les variacions hivernals d’aquest fenomen afecten la mescla de les aigües, la disponibilitat de nutrients i, en conseqüència, l’abundància de preses de les quals s’alimenten els virots.
Així, les femelles combinen dues estratègies: d’una banda, ajusten el moment de la reproducció a les condicions ambientals de cada temporada i, de l’altra, mantenen una posició relativament estable dins el calendari de la colònia. Els investigadors atribueixen aquesta continuïtat a una possible combinació d’herència genètica, efectes materns i factors ambientals compartits, tot i que les dades no permeten determinar quin d’aquests mecanismes hi intervé.
Les que ponen abans tenen més èxit
Un dels resultats més destacats de l’estudi és la relació entre el moment de la posta i les possibilitats de supervivència i reproducció. Les femelles que comencen a pondre abans presenten un èxit reproductiu més elevat i una supervivència superior. Aquestes diferències són especialment evidents durant els primers intents de reproducció, mentre que els exemplars més joves i inexperts també mostren una sensibilitat més gran davant les condicions ambientals desfavorables.
Els investigadors apunten que aquestes diferències podrien estar relacionades amb la qualitat individual dels exemplars. Els ocells amb més capacitat per aconseguir aliment, per exemple, poden assolir abans les condicions físiques necessàries per reproduir-se i disposar de més possibilitats de tirar endavant la seva única cria.
La recerca també posa sobre la taula una possible vulnerabilitat de l’espècie davant el canvi climàtic. La capacitat d’adaptar les dates de reproducció a les variacions ambientals representa actualment un avantatge, però podria resultar insuficient si l’escalfament del Mediterrani continua accelerant-se. En aquest sentit, la primera autora de l’estudi, Sofia Bolumar, adverteix que encara no se sap si la plasticitat reproductiva observada serà suficient perquè els virots puguin seguir el ritme dels canvis climàtics.
Més de dues dècades de seguiment a sa Dragonera
La investigació ha estat possible gràcies a un seguiment continuat de la colònia de sa Dragonera durant més de vint anys. Cada temporada es monitoritza aproximadament el 60% de la població reproductora, amb exemplars identificats individualment i revisions dels nius cada dos o tres dies durant l’època de posta.
Aquest sistema ha permès reconstruir les històries reproductives i familiars de centenars d’ocells d’una espècie que habitualment no comença a reproduir-se fins als cinc anys i que pot superar les tres dècades de vida.
Els resultats reforcen el valor dels estudis científics a llarg termini per entendre com les espècies responen als canvis ambientals i quins factors determinen la seva capacitat d’adaptació. En el cas del virot gros mediterrani, sa Dragonera s’ha convertit en un espai clau per estudiar com interactuen el clima, les característiques individuals i les diferències entre generacions en la supervivència d’una espècie marina.