La història oculta dels 25 anys del Parc de Llevant: de la motoserra al guardó ambiental
Una foto dolenta de nou persones encantades de conèixer-se encapçalades pel conseller de Medi Natural ens informava que el Parc Natural de la Península de Llevant commemora aquest mes de novembre els 25 anys de la seva declaració com a espai natural protegit. I amb motiu d’aquest aniversari -quina casualitat-, el Govern de les Illes Balears i la fundació TUI Care Foundation han rebut a Londres un reconeixement internacional: el premi d’or dels Global Responsible Tourism Awards, dins la categoria d’adaptació al canvi climàtic.
La distinció reconeix el projecte de restauració ambiental desenvolupat a les finques públiques de s’Alqueria Vella i Son Real, impulsat per la Conselleria de Medi Natural i la fundació TUI Care Foundation, vinculada al gegant turístic del mateix nom.
Al projecte li diuen TUI Forest Mallorca i té l’objectiu recuperar i protegir més de 200 hectàrees mitjançant actuacions de reforestació, amb la previsió de superar els 40.000 arbres plantats. S’inclourien també altres mesures com el control d’espècies invasores i millores en l’ordenació dels accessos i els itineraris del parc.
Aquest reconeixement convida, però, a revisar la trajectòria d’un parc natural que, 25 anys després de la seva creació, arrossega algunes contradiccions difícils d’ignorar. Amb la vostra paciència, us proposaré alguns elements per a una reflexió crítica.
Un parc esquarterat al poc de néixer
La història del Parc Natural de la Península de Llevant no és precisament una trajectòria idíl·lica i lineal de protecció i conservació del territori. Inicialment dotat d’una extensió de 21.507 hectàrees, l’espai natural va patir, només dos anys després, una retallada extraordinària que en reduí la superfície a 1.658 hectàrees, poc més del 7% de l’àmbit inicial.
La modificació, aprovada mitjançant la Llei 10/2003, va excloure principalment les propietats privades del perímetre protegit. No va ser fins vint anys més tard, febrer de 2023, que aprofitant el nou Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals, es va recuperar una part substancial d’aquell territori, fins a assolir les 17.112 hectàrees actuals.
Una recuperació notable, sens dubte, però que no pot fer oblidar les dues dècades durant les quals la major part de l’àmbit inicial va ser expulsat del parc natural. Un temps aprofitat per fer i desfer al territori, esquarterant finques i aixecant palauets d’estil mallorquí-wagnerià per alimentar la fal·lera constructiva dels nostres temps.

Però, mira per on! La mateixa força política que va agafar la motoserra per eliminar més del 90% de l’extensió inicial és avui la que es vanta d’aquest premi, quan encara no s’ha recuperat ni el 80% del territori original. No menys curiós resulta recordar que el finançament per adquirir finques privades i ampliar el parc ha procedit dels fons recaptats mitjançant la mal anomenada ecotaxa, combatuda aferrissadament pel mateix partit i per bona part de la plana major del sector turístic.
Que avui els mateixos que combateren i reduïren el parc a la mínima expressió, juntament amb els representants de les empreses que demonitzaren l’impost turístic, rebin aquest guardó no deixa de semblar una burla cruel i desvergonyida.
Seria absurd negar els possibles resultats beneficiosos d’una actuació de reforestació o desacreditar la tasca dels professionals que hi han participat. Però tots hauríem de coincidir en la necessitat d’aplicar un principi elemental de prudència: evitar que un reconeixement concedit per una organització vinculada al sector turístic es converteixi, sense més comprovacions, en una acreditació general de qualitat ambiental o de bona gestió territorial. Ni de bon tros!
Al meu entendre, canviar d’opinió no és necessàriament una mostra d’incoherència. Ara bé, negar, amagar o no justificar convenientment allò que un ha defensat anteriorment -fins i tot amb violència- sí que ho és. La coherència no exigeix fidelitat eterna a les idees, sinó honestedat intel·lectual per reconèixer per què les hem canviades. I, lamentablement, les elits polítiques i econòmiques de Mallorca no semblen tenir gaire bona relació amb una paraula clau: HONESTEDAT!
Tenir capacitat per rectificar és una virtut. Rectificar sense reconèixer que abans defensaves una altra cosa és eludir miserablement la responsabilitat.
Però, a què li han donat un premi?
Per la informació que he pogut recollir, el projecte pretén restaurar i protegir més de 200 hectàrees afectades per incendis forestals i processos de degradació, amb l’objectiu de superar els 40.000 arbres i arbustos plantats. En una primera fase, completada el febrer de 2026, s’han plantat 20.000 exemplars. Des del mes d’octubre està en marxa una segona campanya, centrada en la finca pública artanenca de s’Alqueria Vella.
Segons la informació facilitada, s’utilitzen espècies vegetals d’origen local, presumiblement més ben adaptades a les condicions del territori i que contribueixen a mantenir-ne la diversitat: pins, alzines, ullastres i altres varietats. L’objectiu seria —i això sembla que és precisament el que destaca el premi— fer front a l’augment de les temperatures i a la sequera. Curt i ras: al canvi climàtic que alguns encara s’entesten a negar. També s’hi inclouen actuacions de prevenció d’incendis i de control d’espècies invasores.
TUI Care Foundation i la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural no han facilitat el pressupost d’aquesta campanya. El cost econòmic global del projecte s’ha situat, segons experts en gestió forestal consultats, en una forquilla d’entre 500.000 i 700.000 euros. Per fer-nos una idea, sembla que en una fase anterior TUI va aportar 663.000 euros per a la sembra de 66.000 plantes forestals i per a treballs silvícoles en una operació similar.
Amb els dits d’anar a comprar a plaça, fem comptes. Si dividim el nombre d’arbres per la superfície prevista, ens surt una densitat aproximada d’un exemplar per cada 50 metres quadrats, és a dir, amb una separació mitjana d’uns set metres entre plantons.
Els entesos en la matèria afirmen que es tracta d’una densitat relativament moderada, que podria tenir sentit en determinats projectes de restauració ecològica, especialment si es combina amb la regeneració natural.
Ara bé, plantar 40.000 arbres no significa aconseguir 40.000 arbres desenvolupats.
En un entorn mediterrani, amb estius secs, temperatures elevades, episodis de sequera i sòls sovint pobres, la supervivència pot esdevenir un problema considerable. La imatge de les muntanyes de Tramuntana cobertes d’extensions marronoses, amb conjunts enormes d’arbres i matolls morts a causa de l’estrès hídric i tèrmic patit durant el darrer estiu abrasador, no convida precisament a l’optimisme sobre la supervivència d’aquests plantons.
No us sorprendrà saber que organismes com la FAO insisteixen en la importància del seguiment, el manteniment i la reposició dels exemplars morts com a elements essencials de qualsevol procés de restauració forestal.
Quin percentatge de supervivència tindrem d’aquí a tres anys? Un 50%? Un 20%?
I això sense comptar amb l’ajut -mode irònic activat- de les simpàtiques cabres, que han esdevingut una autèntica plaga arboricida davant la complaença incompetent de la conselleria i d’altres autoritats.
Cap d’aquestes informacions no es va donar a conèixer durant l’acte de presentació. I, al meu entendre, no són precisament qüestions menors quan parlam de restauració ambiental.
I tot això, com es paga?
TUI Care Foundation es finança principalment mitjançant aportacions de la companyia turística i petites donacions dels seus clients i col·laboradors.
Segons va publicar “Última Hora” el 26 de febrer de 2025, TUI preveia dur a les Balears un total de 2,1 milions de turistes durant aquell any. Com que a les nostres illes hi varen arribar un total de 19,05 milions de turistes, aquesta previsió situaria l’empresa en una quota aproximada de l’11% del volum total de visitants. Poca broma, secretari!
Segons els resultats oficials de la corporació, TUI va comptabilitzar 34,7 milions de clients a escala mundial durant l’exercici 2025. Anem a fer alguns càlculs a partir de les dades disponibles.
| Magnitud | Valor | Percentatge |
| Facturació mundial TUI | 24.178,7 M€ | |
| Benefici brut | 2.015,1 M€ | 8,33% |
| EBIT subjacent | 1.413,1 M€ | 5,84% |
| Benefici net del grup | 841,8 M€ | 3,48 % |
| Turistes moguts a nivell mundial amb TUI | 34,7 milions | |
| Turistes arribats a Balears amb TUI | 2,1 milions | 6,05% |
| Estimació guanys TUI a Balears (6,05 per cent de 841,8 milions d’euros) | 50,93 M€ | |
| Estimació guanys TUI per cada turista que porta a Balears (50,93 milions d’euros dividit entre 2,1 milions) | 24,25 € |
A partir d’aquí podem fer un exercici d’extrapolació. Si atribuíssim a les Balears el mateix pes en el benefici net que representa la proporció de clients que hi arriben respecte del total mundial -un 6,05%-, obtindríem una quantitat de 50,93 milions d’euros. Dividint aquesta quantitat pels 2,1 milions de turistes previstos, ens sortiria un benefici teòric d’uns 24,25 euros per turista.
Cal advertir que no es tracta d’un benefici realment declarat per TUI a les Balears, sinó d’una aproximació purament orientativa que pressuposa que la rendibilitat per client és equivalent a tots els mercats. Una hipòtesi que no podem donar per demostrada.
Ara bé, això és molt o és poc?
Anem a fer-nos una idea de l’ordre de magnitud del que representa. Imaginem que la reforestació tingués un cost d’un milió d’euros -quantitat superior a la forquilla de 500.000-700.000 euros que hem esmentat anteriorment-. Això voldria dir que la inversió equivaldria aproximadament al 2% d’aquell benefici teòric de 50,93 milions.
Segurament les xifres no són exactes, però ens permeten fer-nos una idea aproximada de la dimensió econòmica de l’operació i de la seva rellevància social.
Per tancar aquest apartat, si acceptàssim aquella estimació de 24,25 euros de benefici teòric per turista, els 48 cèntims que correspondrien a cada visitant per cobrir una inversió d’un milió d’euros donarien una altra perspectiva de l’esforç econòmic que representa aquesta actuació. Menys del benefici que un bar obté despatxant una cervesa!
Aquí teniu les dades, els càlculs i les estimacions. Us deixaré a vosaltres la valoració, la ponderació i la reflexió.
I això del Global Responsible Tourism Awards, d’on surt?
Aquests premis són concedits per l’International Centre for Responsible Tourism (ICRT Global). Es tracta d’una organització privada sense ànim de lucre, fundada per l’acadèmic Harold Goodwin, que té com a objectius promoure el turisme responsable mitjançant la formació, l’educació, la recerca, la divulgació i l’organització de premis i esdeveniments. L’entitat ofereix cursos de formació en línia, tallers i programes específics per a organitzacions. També organitza els Responsible Tourism Awards dels quals avui parlam.
Som, per tant, davant una iniciativa privada sense ànim de lucre. No és cap institució pública ni cap organisme internacional intergovernamental.
Les seves relacions amb la indústria turística són significatives. L’empresa easyJet Holidays es declara soci fundador (founding partner) d’ICRT Global. La mateixa companyia explica que dona suport econòmic a l’organització i a les seves activitats formatives. A més, la documentació dels premis europeus de 2026 indica expressament que aquella edició comptava amb el patrocini d’easyJet Holidays. Un dels membres del jurat europeu era Scott Lawson, responsable de sostenibilitat de la mateixa companyia.
La senyora Jane Ashton forma part del consell d’ICRT Global. La seva biografia institucional assenyala que va dirigir durant setze anys l’àrea de desenvolupament sostenible de TUI i que, posteriorment, va ocupar la direcció de sostenibilitat d’easyJet. Per tant, no parlam simplement d’una antiga treballadora de TUI, sinó d’una professional amb una trajectòria directiva rellevant dins dues grans empreses del sector turístic que actualment participa en l’estructura de govern de l’organització que concedeix els premis.
Vull deixar clar que aquestes vinculacions no són, per si mateixes, indicatives de cap irregularitat. Però és pertinent tenir-les en compte quan ens plantejam qüestions com la independència institucional, els procediments d’avaluació i la rellevància del guardó.
De nou, deixaré al vostre bon criteri una valoració exhaustiva de l’entitat que concedeix aquest reconeixement, del seu entorn i dels procediments que segueix.
Perquè, al capdavall, un premi ambiental pot ser un motiu de satisfacció. Però no hauria de convertir-se en una cortina de fum que ens impedeixi recordar la història, examinar les contradiccions i exigir responsabilitats.

