“Tota pedra fa paret”: Guiem Roig, una vida de muntanya, una història compartida
Hi ha persones que han viscut la història de la muntanya i d’altres que, gairebé sense proposar-s’ho, també han contribuït a escriure-la. Guiem pertany a aquesta segona categoria. Vinculat des de ben jove a l’excursionisme mallorquí, va viure de primera mà els anys en què començava a prendre forma una nova manera d’entendre i practicar les activitats de muntanya. Present als primers passos del Grup Excursionista de Mallorca (GEM), en la creació de la Federació Balear de Muntanya i de l’evolució d’unes activitats que, amb el temps, ha anat ampliant horitzons, tècniques i modalitats.
El seu camí passa també per la responsabilitat federativa, la presidència de la Federació i la implicació en iniciatives claus com la creació del Grup de Rescat en Muntanya. Però, més enllà dels càrrecs i de les fites assolides, Guiem reivindica una història construïda entre molts, resultat de l’esforç, la complicitat i el compromís de nombroses persones i entitats.
Xerrar amb Guiem no és simplement donar una ullada a aquella muntanya d’altres temps, si més no ens ajuda a reflexionar sobre el present i el futur de la Serra, els seus usos i la necessitat de preservar el teixit social que ha donat sentit a bona part de la nostra història excursionista.
A poques passes del Carreró des Puig de Lloseta iniciem conversa amb un home d’ulls vius i riallers i un posat serè i distès. El text que us oferim és una part d’una més de les llargues converses que hem tingut l’oportunitat de gaudir amb Guiem Roig. I en totes les que record sempre ha tingut una idea, proposta o afirmació que arrela en el teu cap i et fa reflexionar i pensar.

Pregunta.- Com varen ser els teus primers contactes amb la muntanya? Qui o què et va despertar aquell interès?
Resposta.- La primera persona que em va influir va ser un mestre d’escola, en Sion Rosselló (1). Ell ja feia feina amb Rutes Amagades de Mallorca en aquell temps i era un gran excursionista. La segona influència —si es pot dir d’aquesta manera— va ser una agrupació d’escoltes que es va crear a l’església de Santa Catalina Tomàs. Allà, juntament amb altres al·lots, fèiem activitats de muntanya amb caire escolta. Durant aquest temps va aparèixer en Pere Brunet, prou conegut entre noltros. Aquest home ens va mostrar una muntanya ja més esportiva, més d’excursions. Anàrem ampliant el ventall d’activitats, coincidint amb tota la gent que va participar en els moments inicials del GEM.
P.- Quines son les primeres activitats muntanyenques que recordes?
R.- Les que vaig fer amb els escoltes. Ens reuníem a la parròquia de Santa Catalina Tomas. Els caps de colla eren Sebastià Joan, Gaspar Guaita, Víctor Cuadrado, Esteve Homs… tots aquests. Estem parlant d’un períoque va des del 69 fins al 73 o 74.
P.- Com us organitzàveu i quin protagonisme teníeu els joves a l’hora de decidir i preparar les activitats?
R.- Els caps de colla varen propiciar molt que noltros mateixos determinàssim quines activitats volíem fer. Record que, en aquells temps, a l’estiu férem una activitat que va ser una travessa de la Serra. En aquesta travessa, cadascun dels equips ens vàrem organitzar per conèixer un tram i dur-hi i guiar-hi els altres d’excursió. Els caps de colla ho coneixien tot molt bé, però no participaren en la conducció de la gent. Va ser molt, molt il·lustratiu. De fet, l’any següent ja anàrem al Pirineu (riu).
P.- Aquests caps de colla us formaven tècnicament o simplement vèieu i imitàveu el que feien?
R.- Aquells caps de colla el que ens varen ensenyar va ser que havíem d’aprendre, i no necessàriament d’ells, perquè no tenien tota la formació. Era gent amb una formació molt bàsica en muntanya. Ens varen ensenyar que havíem d’aprendre tècniques de corda, d’orientació i de preparació. Ja ho feien en aquells temps, a l’hora de preparar una excursió. Els dimecres ja preparaven l’excursió del dissabte o del diumenge. Ens varen ensenyar que havíem de ser autosuficients. Gràcies a aquest ensenyament hi ha hagut l’evolució posterior.
P.- Com era aquesta preparació de les sortides que acabes d’esmentar?
R.- Ens trobàvem i decidíem on volíem anar d’excursió. Al principi, el menjar era col·lectiu. Havíem de traginar una tenda de campanya i, si plovia, ens banyàvem més dedins que defora. Posàvem pautes i repartíem feines, per dir-ho d’alguna manera. En dos anys ens vàrem adonar que tota aquesta parafernàlia era innecessària. Començàrem amb el menjar individual, unes coses més senzilles i excursions més llarguetes. Podríem dir que evolucionàrem d’un estil tipus expedició a un de més alpí.
P.- D’on obteníeu la informació i les referències per descobrir nous itineraris i indrets de muntanya?
R.- Varen tirar de la coneixença de moltes persones. Benigne Palos va publicar al Diario de Baleares unes excursions. Aquestes excursions, que posteriorment es varen recollir en un llibre, eren allò que ens guiava. Les Rutes Amagades, òbviament, eren una font d’inspiració. També hi havia els llibres d’en Mascaró Pasarius. I llavors, el boca-orella. Com que empràvem molt el transport públic i els locals de reunió, tant del GEM com de l’escoltisme, allà hi havia persones que et deien: «He anat a tal lloc», i et donaven ses senyes. Si anava bé, ho trobaves. Si no, hi tornaves la setmana següent. En general, hi havia molts de comentaris de boca a boca i altres fonts més importants, com el llibre del Foment del Turisme. Però hi havia molt poca cosa.
P.- Com varen viure els teus pares la teva afició?
R.- Les que ens varen aconsellar que anéssim a muntanya, tant a mi com a un bon amic comú, Arnau Bisquerra, varen ser les nostres mares. Un dia anaren a missa i els digueren que es creava un grup d’escoltes. Ma mare em va enviar allà, pensant que era millor a sa parròquia que no per la plaça des Capitol, fumant o fent qualsevol doi. El meu pare no hi va influir gens. Era una persona que feia feina a l’hostaleria en aquells temps. Era molt aficionat a cercar esclata-sangs i això, però si anava a la muntanya era per replegar espàrecs, bolets… o qualsevol cosa. I tant l’un com l’altre venien, curiosament, de famílies pageses.
P.- Com recordes els inicis del Grup Excursionista de Mallorca? Quina va ser la teva participació en aquell procés de creació?
R.- Jo ho vaig veure directament. Per la meva edat no vaig signar com a promotor. El GEM es va crear amb cent socis fundacionals. En el meu cas, i en el d’altres companys de la meva generació, els que signaren com a promotors varen ser els nostres pares que eren majors d’edat (riu).
P.- Es a dir els vostres pares signaren en el vostre nom. Com es va materialitzar aquella fundació i quina gent i entitats hi varen participar?
R.- Sí. Per crear el GEM s’havien de menester cent signatures de socis fundacionals. El GEM es va crear com una entitat independent, no com una secció d’una altra entitat. Es va fer una projecció de diapositives a l’antic Teatre Sindical, amb imatges de les muntanyes de Montserrat i dels Andes, i se va aprofitar per convidar-hi sa gent. Hi assistiren, segons record, Jesús Jurado, Benigne Palos, Pep Canals… ja majors. I després, gent en representació d’altres clubs, com ara l’Espeleo Club Mallorca, el Grup EST d’espeleologia, el Grup NORD de Mallorca d’espeleologia, el Foment del Turisme i la gent de les Rutes Amagades. Va ser la confluència de moltes persones. Un d’ells duia la batuta de tota la paperassa. En realitat, si no haguessin tingut aquestes cent persones al darrere, hauria estat paper banyat. Estem parlant d’una ànima col·lectiva.
P.- En aquell moment idò, molta de gent hi va col·laborar.
R.- Sí, sí. Seguiren fent moltes activitats pel seu compte com per exemple el grup d’amics de L’Alhbaida, que pràcticament eren escaladors. Continuaren fent les activitats pel seu compte però essent socis del GEM.

P.- Quin impacte va tenir la creació del GEM? Hi va haver canvis en les activitats? En la part tècnica?
R.- Va provocar, d’entrada, la creació de la Federació Balear de Muntanya. Just volíem crear el GEM. La Federació no l’havíem de menester per res. Però l’administració ens va dir que un club havia d’estar assignat a una Federació!(riu) Per això es va crear la Federació. Havien de ficar el club en alguna banda!
Aquells anys els esports de muntanya evolucionaren moltíssim. A Europa feia anys que hi havia tècniques d’alpinisme i ja s’havia arribat als grans cims de l’Himàlaia. Havien sortit d’una postguerra molt dura. Els mateixos alpinistes i bons escaladors de sa Península evolucionaren tècnicament i, a poc a poc, aquestes tècniques arribaren aquí. Alguns companys feren cursets a fora i ens varen explicar què s’hi feia. Hi va haver molt d’autoconsum i d’aprofitament dels cursets. A través del GEM i de la Federació muntàrem uns cursets d’escalada: un a Son Torrella i un altre a Turixant. I varen venir a ensenyar tècniques alguns personatges de l’Escola Catalana de Muntanya. Alguns mallorquins aprofitaren que feien la mili a quarters de tropes de muntanya al Pirineu per aprendre a esquiar i altres destreses. Es va produir tota aquesta evolució.
Al cap de poc temps l’Ajuntament de Palma va muntar les colònies d’estiu i les seves activitats i les d’hivern amb tècniques d’esquí. I va ser una altra manera d’arribar a la muntanya amb tècniques diferents.
P.- Com recordes les passes que conduïren a la creació de la Federació Balear de Muntanya?
R.- Jo, les primeres-primeres, no les vaig viure. Tenia 14 anys. Quan vaig arribar, era el moment d’enfornar sa coca. I ho veia com un nin, com un al·lot. Al nostre grup, els qui teníem 14 o 15 anys, ens duien per llàstima a sa muntanya. Els altres tenien 17 o 18 anys i ja tenien més coneixement que noltros. La primera llicència amb el GEM que tenc és del 1970, i les primeres passes no les vaig viure. Sí les posteriors.
En aquells anys, per Sant Josep (19 de març), era festa. Va ploure molt. Ens vàrem trobar molts de companys a les cuines del monestir de Lluc per protegir-nos de l’aigua. Potser cinquanta o seixanta persones acaramullades dins Lluc. I aquell any, en Miquel Tries —que era molt major que noltros— va explicar allà dedins el projecte de creació del GEM. No ho hem dit, però ell hi va tenir un paper destacat. Crec que va ser en aquell moment quan vaig sentir xerrar del que era un club i del que suposava una federació. També vaig conèixer molts de companys que encara avui fan muntanya. D’una tempestat va sortir tot això!
P.- Posteriorment et vares incorporar a l’estructura de la Federació essent vocal i fins i tot president. Com va ser aquesta evolució teva?
R.- La Federació en una època inicial simplement tramitava llicències esportives i les assegurances que anaven annexes. I res més!
Una sèrie de persones que organitzaven la festivitat de Sant Bernat de Menthon (2) acudiren a la Federació per convertir-la en la festa del col·lectiu. Però la Federació simplement pagava els cartells i uns banderins que feia en Pep Canals. En realitat, els qui feien l’activitat, l’organitzaven i l’executaven eren els clubs, les entitats. Podem xerrar del GEM, dels Escorpins i de la secció de muntanya del Club Pollença, que en aquell temps va muntar les colònies de Cala Murta. En aquella època, la Federació simplement era una tramitadora de llicències. Més endavant, amb l’arribada de l’Estat de les Autonomies i amb l’evolució de les pròpies activitats de muntanya, començaren a sortir idees com la de fer un GR (3), crear escoles de muntanya, organitzar un rescat de muntanya i impulsar activitats infantils i juvenils. La Federació, d’alguna manera, apadrinava i col·laborava en el que podia —que no hi havia gaire per col·laborar—. En realitat, el pes era de les entitats. La Federació tenia una feina més institucional, de representació dels clubs i les entitats davant l’Administració.
P.- I com recordes la teva etapa com a president?
R.- Era una època completament i totalment de voluntariat. Vaig entrar per substituir en Pep Toni Aguiló, com a candidat únic. No hi va haver ni eleccions. Jo havia col·laborat amb ell durant el seu mandat. En Lluís Vallcaneres també va col·laborar en aquesta etapa. En Lluís va dur tota la part tècnica, l’Escola Balear d’Activitats en Muntanya (EBAM), durant el meu mandat. I quan en Lluís em va substituir com a president, també jo vaig estar una temporada col·laborant amb ell. Era una temporada en què tenia la família petita i anava un poc desbaratat.
En aquells anys se va crear el Grup de Rescat en Muntanya. Aquest grup va néixer a les darreries del mandat de Pere Brunet. Després va passar a una col·laboració amb els bombers de Palma. Hi va haver una temporada que just hi havia la Federació i un depòsit de material als bombers.
Quan es varen crear els Bombers del Consell de Mallorca, se’ls va traspassar aquesta responsabilitat. Vàrem estar un temps col·laborant els bombers i la Federació en el rescat. I, a la darreria del meu mandat, la Federació va desaparèixer del rescat en muntanya i se’n varen fer càrrec al cent per cent els Bombers del Consell. Alguns dels companys que havien estat al grup entraren als Bombers com a professionals. I fins ara.
P.- La creació del Grup de Rescat en Muntanya seria un dels motius per estar content i satisfet amb la teva feina?
R.- Sí, sí. Bé, poques coses he fet tot sol. Si de cas, jeure! (riu). He d’estar agraït als companys que em varen ajudar. Sense ells no hauria fet res! N’hi ha molts. Puc parlar d’en Pere Llofriu i d’en Lluís Vallcaneres, amb molt d’afecte. Podem parlar de la gent de la Secció de Muntanya del Club Pollença, d’en Llobera, d’en Sopera, d’en Lluís, d’en Jopela i de gent de l’Speleo Club… Tots ells eren del grup d’en Tries i companyia. Evidentment, també de Benigne Palos i de Pep Canals. En realitat, totes aquestes persones hi posaren cosetes. Tota pedra fa paret. I cada un d’ells és una pedra. I amb això tenim es marge.
P.- A escala conceptual, quins són els canvis més importants que tu aprecies entre la teva primera etapa i l’actual?
R.- Segurament veníem d’una societat en què hi havia moltes coses per fer. Per tant, era molt fàcil fer qualsevol cosa. Quan una persona no ha guanyat mai una pesseta i resulta que un dia guanya un duro, ha guanyat una gran quantitat. Però quan n’ha de guanyar dos, és més difícil. No hi havia res. Ni clubs.
Hi havia les muntanyes. Unes muntanyes encara bastant habitades per gent que hi feia feina. Passaves per una casa i demanaves per on passava el camí, i t’ho deien. I, si era necessari, el fill de la casa t’acompanyava perquè no et perdessis.
A nivell personal, era la descoberta de la meva joventut. No era només la de la muntanya, sinó la de tot, perquè jo no sabia res de res. Vaig anar amb uns amics que eren més grans que jo i que em varen ajudar. Eren temps de descoberta. I tota la meva generació pràcticament va viure d’aquesta descoberta. Anàvem a fer coses molt senzilletes; no anàvem a fer grans viatges ni grans expedicions. Amb el temps, i per definir-ho d’alguna manera, el més senzill era participar en una entitat per col·laborar i aportar-hi.
Darrerament, no sé si és vera, d’alguna manera la gent va a consumir. Per tant, se compra una plaça en un club pagant una quota, amb la creença que té uns drets adquirits com a compensació d’aquesta llicència. No se n’adonen que els clubs no estan per això.
I llavors hi ha les empreses que ofereixen això comercialment. Que ja està bé!
I aquesta ha estat s’evolució. Molta gent demana canvis d’activitats. Abans, les activitats eren pràcticament l’excursionisme, grimpar, escalar amb més o manco dificultat, davallar a una cova i, en aquells temps, fer quatre torrents: Pareis, sa Fosca —que no sé per què va ser el primer—, na Mora i Mortitx. Amb el temps es varen investigar altres indrets per practicar el barranquisme, i aquesta activitat va créixer. Però tot això són vuits i nous i ganes de classificar les activitats independentment, quan en realitat és tot un. La persona és la mateixa i la muntanya —afortunadament— també.

P.- Indica’m un lloc de Mallorca i un altre de fora que t’agradi recordar?
R.- A Mallorca jo triaria el puig de ses Vinyes. Crec que és el germà petit del puig Major. Tècnicament, hi pots fer ascensions molt variades. I està situat dins un lloc molt bonic. La contemplació del Pa de Figa, de s’Agulla des Frare, del Gorg Blau, del pla de Cúber, mirant cap a Cosconar, del tàlveg del torrent de Pareis… és impressionant. A mi m’agrada molt el puig de ses Vinyes.
El primer lloc on realment vaig anar pel meu compte, sense anar apadrinat per un company major —que era el que havia fet abans—, va ser als Picos d’Europa. Hi havia molt poca informació. Només hi havia un refugi guardat, el de Vega d’Urriellu, que no funcionava tot l’any. Hi vaig anar el 1975.

P.- Pràcticament degueres trobar a Cèsar Pérez de Tudela…(4)
R.- El vaig conèixer personalment en una època anterior a la de la Federació. Era molt major que jo. En César era funcionari i va ser el cap dels grups de socors a nivell nacional. Ell va començar a punyir perquè es creàs un grup de rescat en muntanya, per la seva professió. També perquè es varen produir dos accidents molt greus a la cara oest del Naranjo de Bulnes i hi va haver uns companys que varen estar penjats un parell de dies (5). Això va ser anterior a la meva primera anada als Picos i no en puc precisar l’any, però va ser abans del 75. A partir d’aquí, l’any 1973, en César va fer el primer curs de rescat en muntanya a Teverga (Astúries), en què vaig participar. En aquesta activitat vaig descobrir que hi havia vuits (6).
P.- En el teu actual moment vital, com t’aproximes a la muntanya?
R.- Pràcticament, senderisme. Estic a l’època de collades i ibones! (riu). Quan arribes a un coll, mires el cim i penses que ja hi has estat, és perquè les cames ja no t’hi poden dur. He arribat a aquest moment i dic que als baixos hi ha molta vida per aprendre. Potser quan era jove passava de llarg i ara m’entretenc. No és perquè sigui més important, sinó perquè els genolls ja no van més amunt. (riu) Crec que s’ha d’aprendre a tornar vell.

P.- I dins aquest aprenentatge com veus les crítiques a les noves modalitats d’activitats a la muntanya com carreres, nòrdic walking i altres?
R.- Anem a dir el que em va dir el meu company Joan Riera, que ara viu a l’Amèrica del Sud: «Els primers que feim nosa a la Serra som noltros. No hi feim cap falta. Tots». Aquesta és una primera apreciació que podem agafar com a certa.
La segona qüestió seria l’ús de la Serra. És un lloc molt fràgil i limitat. S’ha de regular i estimar. No hem de deixar d’anar a un lloc, però tampoc hi hem d’anar en excés. Les activitats, en general, no fan mal sempre que vagis alerta. Hi ha estudis importants que afirmen que les carreres de muntanya —que són les grans dolentes de la Serra— no tenen tant d’impacte com, per exemple, una excursió escolar. Una excursió escolar té molt més impacte sobre el trespol que no una carrera. Però no deixarem anar els al·lots a la muntanya? No. Ensenyem-los a anar-hi bé.
P.- Com veus les iniciatives privades com Tramuntana XXI, Fundació Vida Silvestre Mediterrània i altres?
R.- Aquestes fundacions no hi són per no res. Tenen un motiu per existir i un finançament. El finançament fa pensar. Sí que hi ha persones que han finançat obres importantíssimes en benefici de tots, començant per l’Arxiduc. I altres persones que han finançat coses simplement per llevar-se ses noses del davant. Hauríem de porgar un poc.
De totes maneres, aquelles entitats ecologistes que tenen un origen privat per controlar ca seva… Uf. Si ho fan bé, no ho veig malament. Si ho fan bé.
Quina diferència hi ha entre un lloc on et deixen passar amb una regulació i un lloc on no et deixen passar de cap manera? Prefereixo demanar permís per anar al mirador de ses Puntes que no quedar-me amb ses ganes de pujar al castell del Rei. És molt diferent.
P.- Quina evolució preveus de les activitats de muntanya a partir de la teva experiència?
R.- Crec que l’aspecte important és l’ús del territori. Hem passat d’una situació en què l’ús del territori per a la producció agrícola i ramadera era el més important —viure de la Serra i viure a la Serra— a una altra en què, a Mallorca i a Espanya en general, vivim de l’explotació turística. Mentre això es mantengui, la Serra formarà part de l’explotació turística. Segons un antic estudi de Sa Nostra, suposo que avui la situació serà pitjor, el 98% del PIB ve del turisme. Hem de pensar que la Serra no pot ser un corralet de particulars. Forma part del conjunt d’hotels de Cala Major. Hem de veure com són de valentes les administracions a l’hora de trobar la solució.
S’altre dia deien els diaris que era molt important allargar la temporada turística. Crec que ho és. Però, a més, hauríem de reduir les places turístiques. D’una moixa morta no en treus moixons vius! (riu)
P.- Hi ha alguna cosa que no t’hagi demanat i que t’agradaria dir?
R.- Jo faria una crida a reforçar de bell nou el teixit social de la gent de muntanya, que no serveix només per anar a la muntanya. Al Carnaval de Palma hi va participar activament el GEM. A Lloseta, per exemple, sí que hi ha un bon teixit social: un club de muntanya, un club d’atletisme i dues associacions de persones majors. Als pobles, com que tothom es coneix, és molt fàcil que aquestes entitats existeixin.
Una entitat que vulgui viure a través de les comunicacions de WhatsApp té els dies comptats fins que el seu líder es retira. Quan això passa, els altres queden com a pollastres descabellats. No saben on han de fer s’ou. I, en una entitat, quan el líder es retira, en surt un altre perquè té potencial per fer-ho. Per tant, la primera feina és crear teixit social, i la segona, intentar reforçar les entitats des de les institucions i des de les persones. Cal donar suport a les entitats, ja que són les úniques que poden tirar endavant.

****
Toca acabar la conversa, interrompuda ocasionalment per gent que s’atraca per saludar i fer un comentari amb Guiem. Aquest sempre té una paraula i una frase per cadascun. Hem compartit una estona amb algú que ha vist créixer la muntanya mallorquina i que, per molt de camí que hagi fet, continua mirant-la amb curiositat, ganes d’aprendre i un punt d’ironia intel·ligent. S’ha d’aprendre a tornar vell i descobrir que, de vegades, la muntanya ofereix tant o més quan deixam de encalçar cims i toca aturar-se per observar tot allò que abans ens passava desapercebut.
Guiem Roig no sembla gaire amic dels protagonismes individuals. Ha insistit en que les coses importants mai no les ha fet una sola persona. Al contrari, han estat fruit de la suma de voluntats, de la feina compartida i de la continuïtat de les entitats. I és precisament aquesta idea la que recupera quan, a tall de comiat, reivindica la necessitat de reforçar el teixit social de la gent de muntanya.
Potser sigui aquesta una de les lliçons que ens deixa la conversa: la muntanya no és just un territori per recórrer, uns cims per assolir o unes activitats per practicar. També és una comunitat de persones, una història compartida i un patrimoni col·lectiu que convé mantenir viu. Perquè, com diu Guiem, les entitats són les úniques que poden tirar endavant. I, al capdavall, tota pedra fa paret.
****
- Melcior Rosselló i Simonet (1916-2010).
- Sant patró dels muntanyencs, que se celebra el 28 de maig.
- Grande Randonnée: itineraris de gran recorregut. A Mallorca tenim el GR 221.
- Famós muntanyenc i escalador dels anys seixanta i setanta, especialista en els Picos d’Europa i amb gran ressò mediàtic al seu moment.
- L’any 1970, José Luis Arrabal i Gervasio Llastra van quedar atrapats durant dotze dies a la paret oest del Naranjo de Bulnes, en condicions extremes (amb temperatures de fins a -40 °C o -50 °C i forts vents).
- Un vuit és la manera col·loquial de referir-se a un dispositiu metàl·lic que ajuda a descendir de manera segura per una corda.
