Deià posa el termòmetre al sector primari i comprova que el bosc se l’està menjant

Deià. El nom evoca no només un poble de postal enclavat a la Serra de Tramuntana, sinó una icona d’un paisatge cultural forjat per la mà de l’home i la duresa de la pedra. Un lloc on la bellesa dramàtica de la muntanya es troba amb la placidesa de l’olivar en terrasses i l’eco d’artistes, escriptors i músics que hi van trobar el seu refugi. Però sota aquesta superfície idíl·lica, l’agricultura, la columna vertebral que va modelar aquest escenari patrimonial, pateix un declivi silenciós que pareix imparable.

La Fundació Paisatge de la Terra, a través de l’encàrrec de l’Ajuntament i l’execució de l’Associació de la Producció Agrària Ecològica de Mallorca (APAEMA), ha posat xifres i conclusions a aquesta realitat amb la “Diagnosi del sector agrari de Deià”. L’informe no és només un recull de dades; és una crida a la mobilització per evitar que el mite de Deià esdevingui només un decorat buit.

La diagnosi, publicada fa tan sols uns dies, es fonamenta en una metodologia sòlida: un equip tècnic multidisciplinari que combina l’anàlisi de dades cartogràfiques i estadístiques, entrevistes en profunditat amb agents clau del sector i una sessió de participació ciutadana que va aplegar 25 persones, revelant una preocupació transversal per l’estat de la pagesia i el seu llegat.

La gran mutació

Una de les conclusions més contundents de l’estudi és la brutal transformació territorial que ha viscut el terme municipal de Deià. Històricament, l’activitat agrícola no només era una font de subsistència, sinó la força motriu de la planificació del paisatge. Avui, la dinàmica s’ha invertit. L’agricultura ha cedit terreny de manera alarmant a dos fronts principals: la urbanització i l’expansió del bosc.

Basta veure que entre 1956 i 2019 la superfície dedicada a l’agricultura ha baixat un 40’5%, mentre que la forestal ha augmentat un 73’7%. Tot allò que eren marjades de conreus, sobretot d’oliveres, és avui garriga o massa arbòria que ha colonitzat terres que abans eren de producció agrícola.

Guanya el sector serveis

L’informe subratlla que el canvi d’usos del sòl és un reflex clar de la terciarització de l’economia. La pressió urbanística, lligada inexorablement al turisme residencial d’alt nivell i la demanda de segones residències, ha convertit la terra de cultiu en un bé amb un valor immobiliari molt superior al seu valor productiu. Aquesta pressió no només afecta la disponibilitat de sòl, sinó que dispara els preus, fent impossible la incorporació de nous pagesos o l’expansió dels ja existents.

Però el canvi no només és antròpic. La gran amenaça, la que avança en silenci i sense títols de propietat, és el bosc. L’abandonament progressiu de l’activitat primària —la feina de desbrossar, podar i mantenir les terrasses— ha permès la invasió forestal, un procés conegut com a silvització. Les antigues parcel·les, amarjades amb l’esforç de generacions i generacions, estan sent engolides per la garriga i el pi.

Aquesta regressió no és només un problema estètic o de pèrdua de patrimoni cultural; és un augment exponencial del risc d’incendi forestal, una amenaça tangible en un entorn tan sensible com la Serra de Tramuntana.

En termes d’extensió, l’estudi posa de manifest la contradicció. Si bé Deià és un municipi amb una superfície considerable, la superfície realment dedicada a l’activitat agrària productiva és minsa. La majoria dels terrenys amb vocació agrícola estan avui, o bé en desús i en procés de reforestació natural, o bé parcialment integrats en propietats privades sense finalitat productiva.

La demografia agrària. No hi ha relleu

El cor de l’anàlisi batega amb la preocupació pel capital humà. La diagnosi dibuixa el perfil d’un sector envellit i amb una manca gairebé absoluta de relleu generacional. L’agricultor de Deià és, en la majoria dels casos, un home o una dona amb una llarga trajectòria, però sense successor clar. Aquesta realitat amenaça la continuïtat dels pocs cultius i de les tècniques tradicionals.

El nombre de pagesos professionals amb dedicació exclusiva és alarmantment baix. L’informe identifica que l’activitat agrària es manté sovint gràcies a figures que l’Ajuntament ha batejat com a “jardiners-pagès” o “petits propietaris-oliverars”. Són persones que mantenen la terra per motius emocionals, paisatgístics o de consum propi, però que no tenen la producció com a font primària d’ingressos. Això, si bé manté una mínima cura del paisatge, no garanteix la viabilitat econòmica del sector.

La manca de pagesos professionals es deu a una combinació de factors que l’informe destripa:

1. La barrera econòmica: El cost de la terra i la dificultat per trobar habitatge assequible a Deià és un obstacle insalvable per a qualsevol jove que vulgui instal·lar-se.
2. La càrrega burocràtica: La percepció, recollida durant les entrevistes (com l’aportació d’Henar), és que els processos administratius per obtenir permisos o llicències agràries són lents i feixucs, desincentivant la iniciativa.
3. La rendibilitat escassa: L’agricultura a petita escala i en terrasses és inherentment menys productiva i més costosa en mà d’obra que l’agricultura de plana. Sense circuits de comercialització forts i una diferenciació clara, la rendibilitat és baixa.

Olivars i horts sota pressió

L’olivar, amb els seus exemplars mil·lenaris i la seva capacitat de resistència, és el cultiu emblemàtic de Deià i de tota la Serra. La diagnosi dedica una atenció especial a aquest conreu per la seva immensa importància paisatgística i patrimonial. Les conclusions, però, són de precaució.

Si bé l’oli de Mallorca té un prestigi reconegut, i els pocs olivars que es mantenen són una joia, moltes de les marjades d’oliveres estan en situació d’abandó o amb un manteniment insuficient. L’esforç que suposa la poda, la recollida i el transport en un terreny abrupte fa que molts propietaris es limitin al manteniment mínim per evitar la pèrdua total del bancal, però sense intenció de collita.

L’horta, el cultiu que més directament podria proveir el consum local —tant dels veïns com de la potent xarxa de restaurants i hotels de luxe—, es troba en una situació encara més precària. La superfície dedicada a l’horta és mínima. L’estudi posa de manifest la paradoxa: hi ha una demanda de producte local, fresc i de qualitat, però l’oferta no existeix a nivell municipal. Això obliga a la importació de gairebé tots els aliments frescos, trencant la cadena de sostenibilitat que la pagesia podria oferir.

La visió de la comunitat

Aquest informe no estaria complet sense la veu de la ciutadania, recollida en la sessió oberta del 8 de juliol. Les 25 persones participants van articular el sentit profund de l’agricultura a Deià. Les seves aportacions, allunyades de la fredor estadística, revelen una connexió gairebé espiritual amb la terra.

Per a la gent de Deià, l’agricultura significa, en primer lloc, “Bon menjar”. És la garantia d’una alimentació de qualitat. Però, de manera més profunda, és vista com “Un deure per tenir cura del paisatge. Una manera d’agrair a la naturalesa la energia que ens brinda”. Aquesta visió posa l’accent en la funció multifuncional de l’agricultor: no és només un productor, sinó un gestor de l’ecosistema i un guardià del patrimoni.

La ciutadania i els agents locals consultats van insistir en la necessitat de recuperar el vincle amb el producte local, de fomentar els circuits curts de comercialització i de veure el pagès com un agent actiu i essencial per a la salut del poble. El paisatge, que és el seu recurs turístic més valuós, depèn directament de l’activitat agrària.

De la diagnosi a l’acció

La “Diagnosi del sector agrari de Deià” no es conforma amb descriure el problema; proposa un ambiciós full de ruta basat en les conclusions extretes i les necessitats detectades. Les propostes d’acció giren al voltant de quatre grans eixos, amb l’Ajuntament com a actor central i catalitzador.

1. La Gestió del Sòl i la Fiscalitat

Una de les barreres principals és la dificultat d’accés a la terra. L’estudi suggereix que l’Ajuntament hauria d’actuar com a mediador, una funció que ja exerceix, per exemple, en el lloguer d’habitatges. L’objectiu és crear un “mecanisme de confiança i continuïtat” que doni garanties tant als propietaris que cedeixen terres (sovint per por de problemes legals o d’impagaments) com als pagesos que volen cultivar. La cessió de terres per cultivar, especialment de les que estan avui en desús, esdevé una prioritat.

Lligat a això, l’Ajuntament podria utilitzar la fiscalitat com a eina d’estímul. La revisió dels impostos (com l’IBI) per tal de penalitzar l’abandó i premiar el manteniment actiu del paisatge agrícola és una via que l’informe posa sobre la taula.

2. L’estructura i la burocràcia

L’equip tècnic, recollint l’aportació d’Henar, creu fonamental “crear un document amb tota la regulació necessària per agilitzar permisos i estimular la producció agrària”. L’administració local ha de passar de ser un obstacle a ser un facilitador. Això implica l’eliminació de la “burocràcia excessiva” i la creació de mecanismes administratius clars i ràpids per a la regeneració agrícola.

La diagnosi també suggereix la necessitat de crear una estructura de suport tècnic municipal, encara que sigui a temps parcial o mitjançant convenis, que pugui oferir assessorament en matèria de tècniques de cultiu, accés a ajudes i gestió de projectes.

3. El risc d’incendis i el manteniment del paisatge

La funció de prevenció d’incendis que té l’agricultura és innegable. Les terrasses netes d’herbes i amb l’olivar podat actuen com a tallafocs naturals, que són molt més eficaços i sostenibles que les feixugues labors forestals puntuals. La diagnosi assenyala que, si bé ja s’ha fet un pla de gestió d’incendis forestals i s’apliquen mesures d’emergència, cal integrar la pagesia i l’activitat productiva en l’estratègia de prevenció. Aquesta integració podria passar per subvencionar o compensar l’agricultor per la seva tasca de manteniment del territori com a servei ecosistèmic.

4. La promoció i la formació

Finalment, l’informe insisteix en la necessitat de reactivar el vincle entre productor i consumidor, especialment lligant-lo al sector de la restauració. La creació de circuits curts, mercats de proximitat o plataformes de compra directa podria donar la rendibilitat necessària a les petites explotacions.

La formació també és clau per al relleu. La promoció de cursos pràctics i d’intercanvi de coneixements que permetin als “nous pagesos” adquirir les tècniques particulars del cultiu en bancal i la gestió de l’olivar tradicional és una de les vies per insuflar nova vida al sector.

Epíleg: la cruïlla de Deià

Assenyala l’informe que Deià es troba en una cruïlla històrica. La diagnosi encarregada per l’Ajuntament i executada per APAEMA és un mirall que reflecteix la veritable salut del seu paisatge cultural. Les dades són clares: l’abandonament, la pressió immobiliària i la manca de relleu estan erosionant el fonament del seu atractiu i augmentant-ne la vulnerabilitat.

L’alternativa a la inacció no és l’estancament, sinó el retrocés accelerat. Si l’activitat agrària desapareix, el paisatge de marjades i oliveres, avui Patrimoni de la Humanitat, es transformarà en un bosc descontrolat, monòton i amb alt risc de foc. La bellesa per la qual Deià és mundialment coneguda esdevindrà una ombra de si mateixa.

La dita catalana afirma que “Qui sembra, recull”. L’informe de la Fundació Paisatge de la Terra és la llavor d’un pla d’acció per al futur. La seva execució, mitjançant la mediació en la cessió de terres, la simplificació burocràtica i el suport als pocs pagesos que resisteixen, determinarà si el mite de Deià es manté com un lloc viu i productiu, o si es converteix, simplement, en un museu a l’aire lliure d’un temps passat.

La pilota és ara a la teulada de l’administració i també dels ciutadans, per convertir la diagnosi en renaixement. La tasca és urgent i el temps, un bé escàs, com la terra fèrtil a la Serra de Tramuntana.