Un grup de científics desxifra el patró migratori de l’au marina més petita de la Mediterrània

Sempre s’havia pensat que la població mediterrània l’ocell de tempesta -l’au marina més petita de tota la Mediterrània- passava tot l’any en aquest mar i només una petita part de la població migrava cap a l’Atlàntic durant el període d’hivernada.

Ara, un estudi revela que la majoria dels ocells de tempesta nidificants a la Mediterrània occidental es desplacen cap a l’oceà Atlàntic com a principal àrea d’hivernada. Els resultats, publicats a la revista International Journal of Avian Science (IBIS), contrasten amb el patró migratori conegut fins ara a la Mediterrània central i perfilen un nou mapa migratori en aquesta petita au marina, segons ha donat a conèixer avui l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA).

A l’estudi, que lideren els investigadors Raül Ramos i Teresa Militão (UB-IRBio), del Grup d’Ecologia d’Aus Marines de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio), també hi participen Ana Sanz -Aguilar i Andreu Rotger, de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB).

L’au marina més petita de la conca mediterrània

L’ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus), conegut en castellà com paíño europeo, és una espècie longeva, amb una baixa taxa de reproducció i edat de maduresa sexual relativament tardana -molt sensible a les amenaces que afecten la supervivència adulta- que només trepitja terra ferma per reproduir-se. Es coneixen dues subespècies de paíño europeu, la que nidifica a la mar Mediterrània (Hydrobates pelagicus melitensis) i una altra de més abundant que ho fa a diferents illes europees a l’Atlàntic (H. p. pelagicus), segons detallen des de l’IMEDEA.

«Les dades de recuperació d’anelles i albiraments a mar obert a bord de vaixells suggerien que la subespècie atlàntica podria migrar cap a aigües meridionals del continent africà. A la subespècie mediterrània -que és més gran- les dades biogeoquímiques i de geolocalització indicaven una hivernada majoritària a la conca d’aquest mar», apunta el professor Raül Ramos, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals.

A l’estudi, l’equip ha emprat geolocalitzadors que usen nivells de llum per inferir la localització de la població mediterrània durant un cicle migratori complet. Mitjançant aquests aparells, col·locats al tars de les aus i no a l’esquena amb un arnès com era habitual fins ara, s’ha registrat la intensitat solar durant prop d’un any. Aquesta metodologia permet registrar també dades complementàries, com ara la conductivitat amb aigua salada, temperatura del mar, etc.).

“Els nostres resultats permeten entendre millor els patrons d’activitat de les aus marines durant tot període d’hivernada -és a dir, quan estan volant o descansen a l’aigua-, una informació desconeguda fins ara”, apunta la investigadora Teresa Militão, primera autora de l’estudi, en unes declaracions recollides per l’IMEDEA.

«Durant tot el període d’hivernada, l’espècie passa més temps descansant a l’aigua durant el dia que a la nit. Això ens indica que l’espècie busca l’aliment sobretot a la nit, i probablement s’alimenta de zooplàncton i petits peixos que migren a la superfície marina només durant la nit», destaca la investigadora.

Rumb a les aigües de l’Atlàntic nord

Descobrir quines són les principals àrees en què s’alimenta aquesta espècie encara és una incògnita. Durant el període reproductor troben aliment en àrees de fins a 500 quilòmetres de la colònia, detallen altres estudis liderats per Andreu Rotger i Ana Sanz Aguilar, investigadors d’IMEDEA.

A la resta de l’any, «tot indicaria que, en el cas de la població estudiada, les àrees d’alimentació principals es troben a l’Atlàntic, en una àrea marina que s’estén des de les illes Canàries fins al sud d’Islàndia. Els resultats contrasten amb el cas de l’ocell de tempesta de Malta, que manté la seva principal àrea d’hivernada a la Mediterrània central», apunten els autors.

Les espècies migratòries com l’ocell de tempesta es desplacen periòdicament entre àrees distants per aprofitar millor els recursos locals o trobar l’hàbitat i el clima més adequats en cada etapa del seu cicle vital. A la població estudiada, els adults reproductors tornen a la colònia de cria entre febrer i abril per retrobar-se amb la parella i preparar-se per a la cria. Entre agost i desembre, els individus abandonen la colònia i inicien la migració postnupcial de manera molt variable.

«No es coneixen bé encara els factors extrínsecs i intrínsecs que determinen els diferents patrons migratoris a l’ocell de tempesta. Segons els primers resultats del treball, alguns factors extrínsecs -condicions oceàniques, etc.- podrien afavorir la migració de la població estudiada cap a l’Atlàntic Nord per aprofitar les productives aigües oceàniques durant el període d’hivernada», indica Raül Ramos.

La població natal i de cria també determinen els patrons en la migració de cada individu, i no es poden obviar altres factors intrínsecs -predisposició genètica, edat, condició física, gènere, èxit reproductor, estat de muda de les plomes, etc. . Tot i això, «es necessiten més estudis i dades per poder entendre la influència de tots aquests factors en els moviments migratoris de l’espècie», apunten els autors.

Conèixer les àrees d’hivernada per protegir l’espècie

El treball de la revista IBIS millora el grau de coneixement sobre l’ecologia d’una espècie i la distribució durant el cicle vital. “Conèixer les àrees d’hivernada d’aquesta espècie contribuirà a identificar les variables ambientals que en condicionen la distribució”, indiquen els autors.

«Estudis com el nostre són decisius per entendre el solapament existent entre les àrees explorades per la fauna marina i les amenaces antropogèniques al medi marí. L’ocell de tempesta és una espècie amenaçada a terra ferma -durant el període reproductor- per la introducció de depredadors invasors (rates, gats, etc.) que poden depredar ous, pollastres i adults. La destrucció o modificació dels hàbitats de nidificació, la contaminació lumínica (llums de vaixells, estacions petrolieres, etc.), el canvi climàtic o els fenòmens climàtics extrems (ciclons, tornados, etc.), també poden afectar l’èxit reproductor i la supervivència d’aquestes petites aus marines que caldria protegir».

Foto: Víctor París.