Adrià Tur: “L’encerrada ens parla d’un món en que tots havien de protegir la possibilitat de subsistir de tots”

A principis del segle XX, Formentera no era una societat estable aïllada enmig del temps i la mar, sino que es veia condicionada per relacions de poder i un  sistema de valors i normes comunes. En aquest context, l’antropòleg formenterer Adrià Tur Homar ha estudiat la práctica de l’encerrada, que defineix com “un mecanisme per a protegir la igualtat d’oportunitats en l’emparellament dels joves illencs, segons unes normes molt concretes i molt necessàries per a reproduir els ordres socials de la comunitat”. Amb l’encerrada, grups de joves, fadrins i infants barons persegueixen a través del joc i la befa a un rival de festeig o un vidu casat en segones núpcies. Tur ha estudiat aquest costum, que va desparèixer amb l’arribada del turisme, a través de fonts orals, l’hemeroteca i l’arxiu de Formentera, a més de bibliografia especialitzada. 

Pregunta.- Què era l’encerrada? 

Resposta.- En el cas de Formentera vaig poder aïllar dues tipologies: la que es fa al vidu que es casa en segones núpcies, tant si es home com dona, i un altra que es fa durant el ritual del festeig. Quan un conjunt d’al·lots es reunien per torns per parlar amb l’al·lota que volien festejar, s’havia de respectar el sistema de torns i se li feia encerrada a aquell que no el respectava.

Diríem que la performance fonamental sempre era agafar molts d’instruments del seu voltant, el tambor, les castanyoles… però no amb una intenció harmònica, sinó que era alguna cosa que fes remor, que molestés, com botelles, picarols, llaunes… Aquesta era la performance fonamental que es manifestava tant amb l’encerrada pel festeig, que es feia més de dia, com a l’encerrada pel vidu que es feia més a la nit, més d’amagat. Però, quan més confiança hi havia, es feien altres bromes.

“Un dels fonaments bàsics de l’encerrada és que la víctima era una persona que hagués transgredit els valors, els codis morals de l’entorn, per diferents motivacions.”

P.- Quin és l’origen d’aquest costum? 

R.- L’encerrada ens parla d’un món en que la gent mirava el que feien els altres perquè tots havien de protegir la possibilitat de subsistir de tots. És difícil establir un origen. És un costum que va ser molt comú a l’Europa del sud i a l’Europa occidental. Hi ha moltes diferències però un dels fonaments bàsics de l’encerrada és que la víctima era una persona que hagués transgredit els valors, els codis morals de l’entorn, per diferents motivacions. Parlam d’un entorn amb un sistema de valors molt heteropatriarcal en el que s’havien de respectar les normes dels emparellaments. Podríem dir que és immemorial i parla molt de l’estructuració de la convivència en societats petites on tothom es coneix. 

P.- També es feia l’encerrada a les altres illes de les Balears? 

R.- A Eivissa és bastant similar a la de Formentera, però a les altres illes ho desconec perquè no ho he treballat, però m’atreviria a dir que també s’hauria reproduït perquè he trobat casos de València, d’Andalusia i de Murcia, on tenen noms diferents, i també hi ha casos de Cantàbria, de Castella… És bastant notable a tot el territori peninsular ja que des de 1890 al codi penal figurava la prohibició i persecució de fer “cencerrada”. 

P.- Era una època que els matrimonis eren molt importants per la comunitat. 

R.- Abans el matrimoni era una decisió comuna on hi participava tota la família i on la parella hi tenia poc a dir, es miraven molt els interessos del patrimoni, el prestigi d’una casa… Avui en dia molta gent que es casa ho fa per sentiments individuals, per afectes, però no seran pocs els llocs on una persona i dues famílies decideixin unir-se que no sigui un assumpte que impliqui més persones que les que es casaran. Tampoc podem descartar que avui en dia passi. 

P.- Qui feia l’encerrada? 

R.- Aquest tribunal que s’encarregava d’assenyalar a la persona que havia romput el sistema de torns o a aquest vidu que es tornava a casar, la majoria de vegades eren joves, fadrins, adolescents i infants. 

“El vidu que a una mateixa parròquia es casava en segones núpcies era un factor de desordre, és a dir, eliminava les possibilitats de poder tenir un altre al·lota que poder festejar.”

P.- Quin és la funció de l’encerrada dins l’ordre social. Recentment has fet la xerrada “El caràcter subversiu de les encerrades de Formentera”.

R.- Jo he entès l’encerrada com un simulacre de desordre social, és a dir, la seva intenció és denunciar un desequilibri dins l’ordre que protegia la societat de Formentera, que permetia que es perpetués, i aquesta ruptura de l’ordre la marcava un vidu que es casava en segones núpcies. 

A Formentera els matrimonis que més ben vists estaven eren els que es feien a les parròquies pròximes, un al·lot podia elegir entre un grup de persones que no estiguessin molt lluny de ca seva, per tant, la decisió dels pares i la seva pròpia podien arribar a una síntesis comuna. I el vidu que a una mateixa parròquia es casava en segones núpcies era un factor de desordre, és a dir, eliminava les possibilitats de poder tenir un altre al·lota que poder festejar. 

A més, segons els “Espòlits”, el contracte matrimonial consuetudinari de les Pitiüses, els respectius pares fan als que es casen una donació en vida que es farà efectiva quan es morin, aquesta donació podria arribar a ser un terç de les propietat del pare i la mare. I quan es moria un dels dos, si es moria la dona, l’home vidu encara tenia la possibilitat de reclamar aquesta donació. Aleshores, el vidu que es tornava a casar era un factor de desordre perquè podia fer que el patrimoni d’una família que era per la seva filla se’l quedés el seu gendre, i després ell es pogués tornar a casar, pogués agafar el patrimoni d’una casa, transportar-lo a l’altra, i empobrir a una casa. Això el transformava en un factor de desordre, en aquest aspecte. 

Hi ha molt d’interès en que els joves ho aprenguin des de ben petits, i s’entén com un divertiment però per altra banda com la necessitat de que visquin una forma d’incorporar els valors i els rols de una comunitat de persones que respecten la igualtat d’oportunitat entre tots, com pot ser, la igualtat d’oportunitat d’emparellar-se. 

P.- Ho patien igual homes i dones quan es casaven en segones núpcies? 

R.-  En el cas de les dones era mes difícil que sel’s hi fes encerrada. La figura de la vídua no era un factor de desordre tan important perquè no tenia la possibilitat de poder “robar” la legitima part que se li donava alhora de casar-se. La dona, en el moment que es moria el seu home perdia aquesta donació dels seus sogres, l’home no. Una dona es passava de dol tota la vida, sense poder tenir una relació sexo afectiva pròxima amb un altra persona, per tant, considero que la vigilància i opressió que aquesta vivia era més intensa en el dia a dia que no la del home. Fins i tot, he conegut d’encerrades que es feien quan hi havia la sospita que, per exemple, dones fadrines eren visitades per homens casats on suposadament succeïen trobades sexuals. El càstig era pels dos, però l’estigma per a ella era més intens.

“Quan el capitalisme turístic entra en joc i tothom busca aconseguir avantatges pel guany del visitant, tindríem tanta gent que romp la igualtat d’oportunitats, que s’haurien de fer encerrades gairebé constantment.”

P.- Quan es deixa de fer l’encerrada?

R.- A Formentera, pel que tinc datat, una de les últimes que es va fer en el cas dels vidus va ser a finals dels 50 principis dels 60. En el cas del festeig, els primers anys dels anys 60.

P.- Per què s’abandona aquest costum? 

R.- Quan es feia encerrada els joves pretenien protegir una lleialtat entre homes per tenir les mateixes oportunitats de casar-se i per tant, de poder establir aliats, perquè a Formentera casar-se era aliar-se amb altres cases. Aliar-se a nivell material, però també a nivell de reciprocitat, és a dir, a la teva família no li pots negar determinats favors o suports, alhora de treballar, d’obtenir informació…

L’encerrada venia a recordar aquest ordre del principi d’igualtat d’oportunitats, i el turisme és un moment disruptor clau, així ho reconeixien els informants que va tenir Joan Bestard Camps, un antropòleg mallorquí especialitzat en el tema del parentiu, un dels meus mestres a la carrera. Parlava que amb el turisme arriben una quantitat de sistemes de valors, formes d’entendre els afectes, i a la vegada un individualisme creixent. Poc a poc va entrant l’esperit més individualista, més capitalista, més de mirar només per el teu, i les persones i els individus comencen a aïllar-se en petites famílies que competeixen entre si.

El fet de condemnar moralment o estigmatitzar algú que rompia l’equilibri ja perd sentit, perquè ja tothom es dedica a lluitar contra tothom. Fins i tot podríem dir que, quan el capitalisme turístic entra en joc i tothom busca aconseguir avantatges pel guany del visitant, tindríem tanta gent que romp la igualtat d’oportunitats, que s’haurien de fer encerrades gairebé constantment.