Ara llegint
Enric Mas: “L’associacionisme no és per guanyar doblers, és per integrar els pobles”

Enric Mas: “L’associacionisme no és per guanyar doblers, és per integrar els pobles”

Enric Mas Batallé (1944) és un personatge que no passa indiferent per allà on passa i, sobretot, per Alaró que és el poble on va venir  a viure. Viu i conviu amb els alaroners i alaroneres d’una forma intensa: música, teatre, Grup d’Esplai, Teatre… i com diria aquell, tot allò que no aporta doblers i duu molta feina. Idò així és Enric Mas. Una persona altruista que ha decidit entregar el seu temps d’esbarjo al gaudi dels altres que és, per descomptat, també el seu.  És una persona propera i just estan uns moments amb ell, sols donar-li el colze (en aquests moments no podem ni donar la mà), hom ja ens adonem que tenim al davant una bona persona. Simpàtic, servicial, modest, feiner… Amb una paraula, aquell fill que qualsevol mare haguera volgut tenir. Jo el defineixo com una institució.

Pregunta.- M’agradaria començar aquesta entrevista parlant d’una de les coses que pots ser són més interessant de la vida cultural d’Alaró. L’orgue de l’església. És veritat que va costar molt posar-lo en funcionament i que ara hi van molts més estrangers que no pas gent d’arreu de Mallorca?

Resposta.- Va costar molt, aquesta és la veritat, però no és menys veritat que en aquests moments als concerts ja no hi venen estrangers ni quasi mallorquins amb aquest moment de pandèmies i confinaments que estem vivint. Bromes a part. Jo cant amb l’orfeó d’Alaró i en un moment donat férem un intercanvi amb una coral d’Alemanya.  Quan vingueren a Alaró els mostrarem una mica tot el que teníem que els pogués ser interessant. Anàrem a l’església i els vàrem mostrar l’orgue. El director de la coral visitant era organista i em va demanar si podia tocar una mica l’orgue. Li vaig dir que no perquè no funcionava. Respongué: “Què em dius? Un orgue a una església que no funciona?. L’home va quedar esglaiat. Era veritat, no funcionava perquè li havien fet una intervenció molt desafortunada devers l’any 1950 i així va quedar.

P.- I a partir d’aquí?

R.- Doncs a partir d’aquí, ell va dir que era un error tenir-lo sense funcionar i ens va recomanar que féssim una campanya per recaptar doblers. Jo hi poso la primera aportació de 20 euros i es va treure un capell que duia al cap i el va passar a la gent de la seva coral i tothom hi va posar allò que va voler o va poder. Ens ho donaren a nosaltres i ens sentirem avergonyits de veritat. No per l’almoina, més aviat per la vergonya que ens havien fet tocar amb les mans.  A partir d’aquest fet, es va despertar en nosaltres el cuc de posar la sortosa campanya en marxa. 

P.- I com ho vàreu fer?

R. Vàrem fer contactes amb distints orgueners per veure si tenia una solució la possible posada a punt de l’orgue parroquial i a l’hora tenir un projecte tècnic i un pressupost per saber de què parlàvem econòmicament.  Vàrem triar un professional alemany, Gerhard Gremzing,  però que és més català que els catalans. El seu taller és a Catalunya, però és un gran estudiós de tots els òrgans   mallorquins.  Va fer un estudi i un pressupost i quan anàrem a cantar a Catalunya passàrem pel seu taller a fermar caps. El pressupost era d’uns 300.000 euros i trigarem 7 anys per aconseguir els doblers. Vàrem fer de tot: anàrem a vendre al mercadet de Consell, apadrinàrem amics de l’òrgan, acudirem a totes les institucions, empreses i persones possibles que fossin susceptibles de poder-nos ajudar amb alguna quantitat per petita que fos.  Va costar molt però ho aconseguirem.

El polifacètic Enric Mas a les escales de l’Ajuntament d’Àlaró. (Foto: Jaume Casasnovas)

P.- I ja tenim l’òrgan arreglat. I després?

R..- Després ens vàrem plantejar el fet que de què no volíem tenir un orgue   arreglat i havent costat un dineral i esforços a balquena,   que sols sonés per les festes de Pasqua, Nadal i poca cosa més.  Per això ens deixàrem assessorar per la persona que és l’organista oficial Alaró, Miquel Bennàssar, natural de Sa Pobla.  Miquel Bennàssar  ens va dir que a Alemanya era molt típic anar fent concerts d’orgue, no massa llargs però sí de manera molt periòdica. Pensàvem que era una bona fórmula i els dissabtes dematins posarem en marxa aquesta activitat amb concerts d’uns 30 minuts sota el lema: “Orgue i Mercat” i ha estat fantàstic. Hi ve, en temps normals i no els actuals, una gentada. De fet, ja duem quasi 700 concerts. Anem variant de concertistes tot i que per regla general Miquel Bennàssar sempre és l’organista…

P.- Tenen suport institucional?

R.- En teníem del Consell Insular, però vingué el Conseller de Cultura i ens digué que era una gran cosa, molt maca, molt maca, però que no hi havia doblers. Ens deixaren amb la boca  badada.  Val a dir, però que tots els batles d’Alaró han estat sensibles amb aquest tema i aquesta activitat. L’organista cobra de l’ajuntament. Aquest és un fet que diu molt en favor de l’ajuntament per la seva sensibilitat envers la cultura i la música.  Quan les coses són serioses, funcionen i aquesta n’és una demostració.

P.- La música i l’espai és molt present a Alaró?

R.- Sí, molt present i més que ho ha de ser. En el meu cas, per posar un exemple, quan vaig venir  viure a Alaró hi havia una banda de música i a partir d’aquí ens plantejarem, amb l’assessorament de Baltasar Bibiloni, posar en marxa una coral dirigida per Lluís Forteza que encara la dirigeix.   No ens conformem i de cada dia anem fent coses més interessants:  concerts amb orquestra, per Espanya, fora d’Espanya… concretament aquest any passat estava previst un concert a París, però per mor de la pandèmia no ha estat possible.  Tot són intercanvis, això sí.

P.- Acostar-se a vostè és tenir la seguretat de viatjar, fer molta feina i no guanyar res…

R.- Tot el contrari, per exemple, per cantar a l’orfeó, tots paguem una quota, però la paguem de molt bon grat perquè val la pena. Tenim un conveni subscrit amb l’ajuntament i hi ha la coral adulta, juvenil i la infantil dirigida per Antònia Coll. És molt gratificant veure com creixen els més petits amb aquesta il·lusió per la música.

Enric Mas al costat d’un dels gegants d’Alaró. (Foto: Jaume Casasnovas)

P.- I la banda de música?

R.- El tema de la banda de música i la música en general és el meu aliment espiritual.  Em vaig formar a la banda d’Inca i d’aquí muntarem la banda d’Alaró. Som 25 persones. Del començament, ja en fa cinc anys.

P.- Hem parlat molt de música però no del jovent. Com es dinamitza el jovent a Alaró?

R.- Hi ha agrupació d’Escoltes i d’Esplai. Són grups que mouen molt als al·lots de la vila. També hi ha els grups dels dimonis que fan les someretes, caparrots… Molts d’altres que no anomenaré perquè no acabaria mai. Els col·lectius estan molt implicats en el poble.

P.- De teatre no n’hem parlat ja per tocar tots els gèneres?

R.- (Riu) De teatre també en tenim. Som un grup de quatre arreplegats i ens ho passem molt bé. No tenim massa pretensions i fem allò que podem i sabem, però ens ho passem molt bé i, sobretot, ajudem al fet que els altres també passin una bona estona. La veritat és que quan actuem, la gent ens demana que no aturem de fer obres, però no podem ser per tot. 

P.- I ja per acabar. Un desig?

 R.- Que l’associacionisme no acabi. L’associacionisme no és per guanyar doblers, és per integrar els pobles. Poder fer un concert, un ball  o una obra de teatre, entre moltes altres coses, és molt satisfactori, tant pels que ho fan possible com per aquells que en gaudeixin.   

#Foravila

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt