Felip Munar: “Una cultura necessita el lloc adequat per viure”

Felip Munar Munar (Lloret 1960) és mestre especialitzat en llengua espanyola i francesa. Llicenciat i doctor en filologia catalana. Ha estat durant vint-i-cinc anys professor agregat a la UIB on ha impartit l’assignatura de cultura popular. Gran part de la seva etapa com a mestre l’ha viscuda a l’Institut  Antoni Maura, lloc del qual en guarda un molt grat record. Ara jubilat, gaudeix de les seves dèries sempre lligades amb la cultura d’aquesta terra, la nostra història i la nostra llengua.   Gran conversador i de rialla fàcil, encisa a qui el sent amb els seus saber i, sabre tot, la seva facilitat de comunicar allò que pensa i sent.  

Pregunta.- Vostè és un gran coneixedor, entre moltes altres coses, de la cultura popular de les nostres illes. Com veu vostè en l’actualitat la nostra cultura popular?

Resposta.-  La cultura popular, entesa com tot allò que feim, que cream (literatura oral, balls, música, jocs, festes, costums, gastronomia, tècniques de treball, arquitectura tradicional…), tot allò que conforma el nostre univers simbòlic, és present i és considerada com a referent necessari a mesura que se’n valora la importància i la transcendència que té com a conjunt, com a col·lectiu, com a poble. Crec que mai s’havia estat tan conscient de la necessitat d’aquests referents a l’hora d’engegar qualsevol projecte de futur, consistent i perdurable. I això, si més no, proporciona un nou context i en condiciona segons quins tipus d’actuacions afavoridores de la cultura.

P.- Ja sabem que la pandèmia ha perjudicat les mostres culturals en públic. Tot i així, s’ha anat fent feina per les xarxes socials. Creu vostè que aquesta situació ha servit per copsar els anhels culturals de la nostra gent?

R.- La cultura necessita els seus espais tradicionals, és clar, i a més a més, no ens n’havíem plantejats d’altres. Però mai ens havíem pensat que seríem capaços de crear-ne de nous, que ni ens els havíem imaginat. Pens que en sortirem reforçats d’aquesta situació perquè ens haurem plantejat qüestions i projectes impensables abans de la pandèmia. Les xarxes socials han conformat una nova manera d’interpretar i viure el fet cultural, i això serà positiu en tots els aspectes quan puguem sortir cap endavant. La represa esdevindrà més sòlida, més pensada, amb més ganes de ser viscuda, perquè haurem vist com forma part de l’essència mateixa nostrada.

P.- Creu vostè que la cultura popular va associada en ocasions a colors polítics?

R.- Malauradament sí, però no hauria de ser així, perquè la cultura és la base de qualsevol iniciativa de seny i consistència que es vulgui emprendre amb garanties de futur. Moltes vegades s’ha volgut presentar la cultura popular com un pegat foradat, amb escletxes sentimentals per tal de controlar-la, com un mal necessari per acontentar uns anhels que no es volen prendre seriosament; així és quan mor la cultura popular entesa com a element dinamitzador, viu, crític, renovador… Quan des de dalt es posen els tentacles sobre aquests referents amb la finalitat de controlar-los i manipular-los és quan la cultura deixa d’esser-ho.

P.- La cultura popular seria una mica sinònim de la protecció del paisatge. Tot és protecció, sigui d’allò que sigui. Faci’ns una valoració del què han estat, segons la seva opinió, aquest deu anys de la Serra de Tramuntana Patrimoni Mundial?

R.- Els referents mediambientals, el paisatge, són també referents culturals, contextuals; és a dir, una cultura necessita el lloc adequat per a viure; no és pot desenvolupar una cultura popular sense arrels, sense terra. Pens que vàrem dar una passa clau, com a societat, quan la Serra de Tramuntana fou declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO. Recordem que la categoria és de “Paisatge Cultural”, tot reconeixent la simbiosi entre l’acció de l’ésser humà i la natura conformant una cultura basada en les tradicions, l’estètica, l’espiritualitat i la identitat. Quasi res!

P.- Vostè és doctor en filologia catalana. Com valora la salut de la nostra llengua a Balears i el seu futur? Perilla amb el pas dels anys la llengua catalana als llocs de parla catalana?

R.- La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, forma part de la tradició, l’estètica, l’espiritualitat i la identitat que hem esmentat més amunt. Jo no sé entendre el paisatge sense la meva llengua –és evident que el podem viure des de molts de vessants, des de diferents llengües, però parlaríem d’una altra cosa-, ni poder identificar-nos o albirar nous horitzons, sense la meva llengua. La llengua conforma l’ideari personal i col·lectiu d’un poble, per això s’ataca la llengua, i es menysprea, i se’n fa trossos tot confrontant-la entre els parlants quan es vol destruir un col·lectiu. La llengua no hauria de ser ni de dretes ni d’esquerres, sinó de les persones. Jo mai faré cas, ni em fiaré, d’una persona que menyspreï la nostra llengua. Una llengua sense un Estat que li doni els referents necessaris per a sobreviure està condemnada a la desaparició; la resta és retardar el procés definitiu, que pot durar més o menys temps. És veritat que ens hem dotat d’unes eines que poden ajudar a preservar, conservar, ensenyar, entendre… però no són suficients per assegurar-ne la salvació.

P..- Les llengües haurien de servir per unir les cultures, pobles i persones. Per què el català sempre és un llengua que aixeca polèmica entre els ciutadans?

R.- Sempre ho he pensat això: una llengua és un pont, una finestra oberta, un lligam, mai no és un problema. Quan es vol fer veure que una llengua és un problema és el que passa o ha passat a la Franja d’Aragó, o a València, o a les Illes, o al Principat –d’una altra naturalesa-, o a Andorra. Ens volen fer barallar pel nom de la llengua (!!) o pels mots que empram (!!), com si la nostra llengua només pogués tenir un mot per a cada cosa, és a dir, empobrir-la i fer que no sigui una llengua apta. Quan es crea la consciència que la llengua és un problema el que se sol fer és eliminar el problema, és a dir, si la llengua catalana és un problema, idò eliminem-la! L’autoodi no és gratuït, està fet perquè rebutgis una part essencial del teu món per substituir-lo per un altre. Qui aixeca les polèmiques sobre la llengua? Idò això.

P.- Els mitjans de comunicació en llengua catalana i la premsa forana en concret, han estat un fil conductor per educar a la gent  a estimar i emprar la nostra llegua. Creu vostè que basta allò que es fa o seria s’haurien de fer més coses?

R.- És clar que es fan moltes coses, i ben fetes, però no són suficients. Pens amb la Premsa Forana que ha fet “normal” l’estàndard escrit en els pobles, les iniciatives televisives locals, IB3… Però queden massa espais on la nostra llengua és absent en la seva totalitat. És veritat que s’ha de conèixer una cosa per valorar-la i estimar-la, però quan parlam de la llengua, no basta dir que hem d’estimar-la… Mentre no sigui necessària per a viure, mentre no entenguem que la llengua forma part intrínseca de la gent i del territori, del paisatge, de la cultura, de l’economia, de la justícia, etc. la llengua no podrà sobreviure.

P.- El món que envolta les figues i les figueres ha evolucionat d’una manera sorprenent, com valora aquest fet? 

R.- Record que a la dècada dels vuitanta en tots els mercats dels pobles, i als hotels, es venien figues del nord d’Àfrica, més dures que una sola de sabates. A Lloret de Vistalegre vam començar a organitzar una fira temàtica al voltant del món dels figuerals; això ha evolucionat fins al punt que fa dos anys s’hi exposaren més de cent vint castes de figues i menjars elaborats a partir d’aquest ingredient. Una de les maneres de salvar les figues nostrades ha de ser a través de la cuina; per això vam arreplegar receptes, en dos llibres –“De la figuera a la taula” i “De la figuera a la taula. Més receptes de cuina” (Documenta Balear)-, a més d’un recull sobre la història de les figues a Mallorca i el costumari del seu voltant, “De figues i figueres” (Documenta Balear). Llavors vam conèixer l’esplendor de Montserrat Pons Boscana i la passa endavant fou definitiva. A Lloret de Vistalegre s’ha constituït l’associació ARCUFI –Associació per a la Recuperació del Cultiu de la Figuera-, el president honorífic de la qual és Montserrat Pons, i el president Arnau Mateu. L’objectiu és sembrar figueres a Lloret i cada membre de l’Associació es responsabilitzi d’una sèrie de classes, per tal de poder tenir un Son Mut Nou escampat pel terme de Lloret. 

P.- El món de la glosa és un símbol de la nostra cultura prou conegut per vostè.  Qui pot ser glosador? Què necessita una persona per glosar?

R.- Tothom qui s’ho proposi pot ser glosador. A finals dels noranta, quan fèiem els primers tallers, alguns trobaven que perdíem el temps, perquè creien que un glosador ho era si tenia uns dons naturals, innats, i que era impossible poder aprendre aquest art. És evident que un glosador pot tenir més facilitats que un altre perquè té unes aptituds idònies, com un pot tenir facilitats per la música, o per les matemàtiques; però si una persona vol aprendre a tocar un instrument, a pesar que no  tengui aptituds musicals, si té constància i interès, segur que n’aprendrà. Idò això mateix passa amb els glosadors: la constància, l’interès, les ganes per superar-se, són cabdals per esdevenir un glosador. Primer l’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga i després l’Associació Cultural Glosadors de Mallorca han aconseguit crear l’ambient i l’espai necessari per aprendre aquest art i fer-lo interessant sobretot entre els joves.

P.- Hi ha glosadors i escriptors de gloses. Es valoren igual les dues formes de glosar?

R.- Són dues branques de la mateixa arrel. Hi ha glosadors de picat que fan extraordinàries gloses escrites; hi ha glosadors de posat que no s’atreveixen a fer gloses de picat. Molts de glosadors de picat participen en els concursos de glosa escrita que es fan a Mallorca –Algaida (Castellitx), sa Pobla, Esporles, Llubí, Maria de la Salut, Santa Maria, Binissalem…-. Això no obstant, un combat de picat, on l’única arma dels glosadors és la paraula improvisada i la melodia o tonada, és una meravella de creació i recreació de l’oralitat. És quan el glosador s’enfronta a totes les seves pors, mancances, dubtes, però els va superant combat a combat, i ell s’adona del procés evolutiu que està vivint.

P.- El ball de bot, entre moltes altres activitats, és també un gran generador de cultura popular.  Vostè sap bé que hi ha dues formes de ballar: ball compost, que és aquell previst i concret, i el ball per punts que és el que està basat en la improvisació sempre dins uns rols establerts depenent del ball. Per vostè quin és més fefaent del ball d’un temps?

R.- Vaig començar a ballar amb el mestre Biel Caragol, de Sineu, l’any 1972; record que encara no hi havia gaire música enllaunada i venia a fer-la en Biel Majoral. La primera vegada que vaig venir a Palma a ballar, vestit de pagès, m’insultaren i ens tiraren pedres; jo no entenia per què la gent reaccionava d’aquella manera. M’agrada el ball de bot, tant si és en una mostra com si és ball a la plaça; no hi ha cap motiu per cercar-hi contradiccions ja que és bo i necessari que existeixin les dues formes. És veritat que el ball de plaça és actiu i participatiu, creatiu i innovador, basat en unes normes no escrites però que tothom coneix. L’altre ball, compost i amb la indumentària tradicional, tenia –crec que ja no els té- les connotacions i els referents de “los Coros y Danzas de las regiones de España” i en el moment del canvi a ball obert es varen crear certes tensions, però desaparegueren quan es van adonar que el més important era el ball com a element aglutinador i socialitzador, com a referent cultural d’un col·lectiu que vol abastar tota la societat, i que poden –i han de- conviure i desenvolupar-se en els mateixos espais.

P..- Segons la seva opinió, la cultura en general rep els ajuts institucionals adients per poder-la cuidar i fer més gran? I el suport dels ciutadans?

R.- A les Illes tenim dues lleis –les darreres publicades en aquest sentit- que estalonen la nostra cultura popular i patrimoni: la Llei de Cultura Popular i Tradicional de les Illes Balears (Llei 1/2002, de 19 de març, de cultura popular i tradicional); i la Llei de salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de les Illes Balears (Llei 18/2019, de 8 d’abril, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears). Aquestes lleis obliguen les Administracions públiques a una sèrie d’actuacions per tal d’afavorir positivament tots els elements culturals materials i immaterials nostrats. És clar que aquestes Lleis necessiten de Decrets i Ordres per tal de desenvolupar-les i fer-les efectives. I aquí estam. Tenim els elements bàsics però ens manca la voluntat efectiva per dur-los a terme, i aquí és necessari valentia i compromís; en política aquests dos substantius són cabdals si es volen transformar realitats obsoletes.

P.- La seva participació al programa d’IB3 “Uep! com anam?” és prou coneguda i popular. Creu vostè que aquest programa acompleix la tasca de donar a conèixer el sector primari i la nostra cultura?

R.- Fa trenta anys, si demanaves a un nin què volia ser o què volia fer, i et contestava que volia ser pagès, generalment rebia una clatellada i la recomanació que anàs a estudiar, que la terra no donava ni valia per res. Idò avui, si un nin diu que vol ser pagès els padrins o pares entenen que és assenyat, que estima la terra i els productes. “Uep! Com anam?” ha destapat un món que havíem oblidat i abandonat; ha ajudat a conscienciar de la importància de la terra i de la gent que hi treballa, i que s’hi pot viure. Aquest programa ha mostrat imatges que han creat escola en la televisió autonòmica, ha mostrat racons i angles que desconeixíem i mai no ens havíem imaginat. I a més a més, fixa’t que també hi ha la paraula, a través de les gloses i refranys, però  també el nostre patrimoni –vam mostrar els oficis tradicionals-, les possessions, etc. Crec que era un programa necessari a les Illes i que ha assolit els objectius als quals inicialment es va comprometre.

P.- I del teatre, com a eina de mostra del cultura, què me’n diu?

R.- Poesia, novel·la i teatre, però el gènere dramatúrgic sempre semblava el germà esquifit de la tríade; coneixem poetes, novel·listes de l’actualitat, però se’ns fa estrany reconèixer dramatúrgics actuals. Tot i que la tradició grecoromana ens deixà obres universals, i la Renaixença i el Romanticisme deixaren petjada en el teatre, no havíem atorgat a aquest gènere la importància i transcendència que ha tengut i té per la cultura i la llengua. En aquests moments tenim unes infraestructures que fan possible que el teatre recuperi el sentit primigeni i ocupi el lloc que li pertoqui en la nostra societat. Els espectacles teatrals esdevenen una eina cabdal per refermar consciències i sabers, per fer normal l’esdevenir cultural nostrat.

P.- Enguany Sa Pobla celebra l’any Ballester dedicat a l’escriptor i dramaturg Alexandre Ballester que ens va deixar l’any 2011. Com valora vostè la seva obra i, com no, l’homenatge que li ret el poble que va veure créixer però no néixer?

R.- Vaig tenir la gran sort de conèixer Alexandre Ballester, i de parlar-hi unes quantes vegades. Era un pobler de soca-rel i el millor exponent que una persona no és d’allà on neix, sinó d’allà on ha trobat la manera de ser persona en el món, des de qualsevol vessant. Fou un gran divulgador i dinamitzador sociocultural a qui li agradava la controvèrsia. Va escriure poesia i novel·la, però allà on excel·lí fou en teatre. He pogut llegir molta obra seva (Foc colgat, Dins un gruix de vellut, Siau benvingut, La mort del Vienès, Un baül groc per a Nofre Taylor, Massa temps sense piano, etc.), i veure’n representades algunes, i compartir “nits bruixes” –terme enconat per ell- santantonieres a sa Pobla. Un poble que recorda, fa present i reivindica les grans persones que han dat fisonomia pròpia a la manera d’encarar el món des d’allà on som, és un  gran poble, i sa Pobla ho és.