Jaume Brunet: “Dins aquest món tots ens sentim diferents per qualque cosa”
Amb l’espectacle Agenèsia, l’artista Jaume Brunet combina música, teatre i psicologia per parlar de la seva experiència vital i de com ens relacionam amb allò que ens fa diferents. Una proposta que neix de la sinceritat i que convida el públic a mirar més enllà de les aparences.
Jaume Brunet no va començar Agenèsia amb la idea d’explicar la seva vida damunt un escenari. Volia crear una proposta que reunís tres àmbits importants per a ell: la música, l’experiència personal i la psicologia. La forma teatral va arribar més tard, durant el procés de creació amb el director i dramaturg Salvador Miralles.
«No va sorgir com una necessitat de contar això», explica. «Tenia ganes de fer una cosa que englobàs música i psicologia, sobretot.» Fins aleshores, Brunet havia fet xerrades a instituts, però no s’havia estrenat mai en el teatre. Agenèsia va ser la seva primera obra.
El projecte, però, el va dur a revisar com havia viscut la seva diferència. Brunet recorda que, quan era petit, no acabava d’entendre per què algunes persones se’l miraven o reaccionaven amb sorpresa. Ell havia nascut així i no es percebia diferent. «No sabia ben bé per què em miraven. No entenia que l’interès fos el meu braç», recorda.
Amb el temps, també va descobrir que la diferència apareixia en la relació amb les coses quotidianes. Quan intentava imitar mecànicament els moviments dels altres, havia d’adaptar la seva manera de moure’s. Aquella experiència, juntament amb la mirada de la gent, el va ajudar a construir una consciència més clara de la seva pròpia diferència.
La sinceritat es converteix en el principi central de l’obra. «Si havia de fer un espectacle que tocàs una part tan important de jo, l’havíem de fer des de la sinceritat», afirma. D’aquí neix una idea que travessa Agenèsia: «Tots ens sentim diferents per qualque cosa». Brunet parteix de la seva experiència per parlar d’un sentiment que, amb formes diverses, pot ser compartit.
El que passa a escena prové de la seva vida. Algunes anècdotes poden estar exagerades, però, assegura, no hi ha res inventat. Tampoc no volia convertir la seva història en un producte construït per agradar, sinó crear «una cosa real».
La música forma part d’aquesta recerca. Brunet no té formació musical reglada i va començar a tocar instruments de manera autodidàctica i intermitent. Als 29 anys va tenir la seva primera bateria i, a partir d’aquí, va adaptar tant la bateria com el teclat a la seva manera de tocar. La música acompanya la veu i sosté l’espai sonor de l’espectacle.
Per ell, l’humor hi té més d’una funció. De vegades li ha servit de refugi i li ha permès desconnectar del dolor o del patiment. En altres moments, és una manera de connectar amb el públic. L’obra deixa que cada espectador decideixi quan aquell humor és espontani i quan actua com una capa protectora.
A les representacions als instituts, Brunet observa com l’alumnat rep les situacions. No sempre hi ha reaccions expressives, però una cara que canvia o una postura diferent li indiquen que alguna cosa ha arribat a l’altra banda. El sorprèn especialment que algú s’identifiqui amb una vivència que ell pensava que només podia entendre perquè l’havia viscuda.
Per a Brunet, una limitació també pot ajudar a conèixer-se i a entendre quin marge de maniobra té cadascú. Això implica reconèixer els propis límits i trobar la manera de no fer-se mal quan se’ls supera. La societat, diu, presumeix de diversitat, però sovint empeny les persones a encaixar dins un motlle.
Davant aquesta pressió, Agenèsia reivindica que les diferències també són necessàries per enriquir el món compartit. Brunet ho resumeix en un missatge senzill que es podria adreçar a un infant: «Tot està bé. Ets normal».