Maria Servera (Kambrass Quintet): “La música clàssica hauria de ser molt més jovenera”

Kambrass Quintet arriba aquest dilluns al Festival de Música d’Estiu de Ciutadella amb ‘Transfoliación: Metamorfosis de la Folía’, un programa que recorre l’evolució d’una de les estructures musicals més antigues de la tradició europea a través d’obres de diferents èpoques i estils. El quintet de metalls, reconegut com a millor ensemble emergent en la darrera edició de Festclásica, presenta a Menorca una proposta que combina tradició, transformació i divulgació. Maria Servera, trompa de la formació i mallorquina, explica les claus del programa, la seva manera d’entendre la música de cambra i els reptes als quals s’enfronten els joves músics per consolidar-se professionalment.

Pregunta.- Què representa per a Kambrass Quintet poder formar part de la 54a edició del Festival de Música d’Estiu de Ciutadella?

Resposta.- Ens fa molta il·lusió, ja només pel festival, que té tant de nom i enguany arriba a la 54a edició. És veritat que és un festival amb una gran trajectòria i que fa molts d’anys que hi volíem anar. Poder-hi actuar ho esperàvem amb moltíssima il·lusió. A més, és d’aquells festivals que coneixes de fa temps, que tens a prop, però que tenen tant de nom que a vegades sembla difícil arribar-hi. Per això, poder formar part enguany del programa és molt especial per a nosaltres.

P.- Heu construït el programa al voltant de la Folia. Què us va atreure d’aquesta estructura musical i què us permet explorar?

R.- La cosa va començar perquè hi havia un compositor de quintet de metalls, Jan Bach, que va fer una obra inspirada en la Folia. És una obra superinteressant perquè és com un tema i variacions. A partir d’aquí vàrem començar a descobrir que la Folia és una estructura que ha perdurat durant molt de temps i que molts de compositors l’han emprada per inspirar-se o per fer-hi feina.

Realment és un fil molt bo per contar una història i veure com aquesta forma musical ha anat variant al llarg dels temps i com diferents compositors l’han emprada de diferents maneres. A partir d’aquí va sortir tot. I ara, la veritat, és que cada vegada que feim aquest programa és molt xulo perquè té moltes visions diferents d’una mateixa estructura que ha anat canviant durant molts d’anys.

P.- Parlau de ‘Transfoliación’ com un procés de transformació de la música. Com es pot explicar aquest concepte al públic que no està tan familiaritzat amb la música clàssica?

R.- El nom que li vàrem posar sempre deia que era supercomplicat, però realment és molt fàcil. La Folia és una dansa que primer tenia un caràcter més popular i que era d’origen anònim. Va sortir de la música popular i, després, compositors com Lully la varen estandarditzar i li varen donar un caràcter més elegant, però sempre mantenint aquest caràcter de dansa.

A partir d’aquí, altres compositors varen anar variant aquesta estructura i també s’hi varen inspirar. Nosaltres, per exemple, tocam compositors com Manuel de Falla, que no va fer Folies pròpiament dites, però que té tota aquesta època i aquest esperit de dansa.

Al final, crec que una persona que no estigui gaire familiaritzada amb la música clàssica també podrà gaudir del programa. No ho veim gens com una cosa complicada. Justament intentam que sigui una experiència fàcil d’entendre i que la gent pugui seguir aquest viatge.

P.- Què descobrirà el públic sobre l’evolució de la Folia a través d’aquest viatge?

R.- Jo crec que descobrirà moltes visions diferents, com un viatge per diferents èpoques. Crec que la gent sortirà d’aquí coneixent la Folia, perquè li dones mil voltes i arribes a saber tot l’esquema harmònic i tot.

És una cosa molt atrevida, perquè és un esquema que reconeixes i que després el pots variar, però el continues identificant. Se sent que està allà. Veus moltes cares de la mateixa cosa i, alhora, tot et resulta familiar. Crec que aquesta és una de les coses més interessants del programa: veure com una mateixa estructura pot canviar molt i continuar sent reconeixible.

P.- Heu volgut plantejar el concert d’una manera un poc didàctica. Com aconseguiu apropar aquest repertori al públic sense perdre la complexitat de les obres?

R.- Sempre intentam explicar les obres i les èpoques d’aquest programa i que no hi hagi com una barrera entre el públic i l’intèrpret. Al final, és com tornar a aquella època de la música de cambra en què la gent es reunia per tocar i per xerrar.

En general som bastant xerradors i molt llargots, però intentam acostar les obres al públic. Sempre que cream un repertori és perquè realment el trobam molt interessant i perquè volem compartir-lo. No volem que hi hagi aquesta distància entre els músics i la gent que ve a escoltar.

També crec que podem mostrar que en un instrument com el nostre tenim obres originals i, a més, obres que van des d’èpoques molt antigues fins a estrenes pràcticament. Hi ha una obra que es va fer l’any passat que és superdiferent. Vull dir que trobes un rang molt variat d’obres.

També hi ha arranjaments, perquè és una manera d’aprofitar el nostre instrument. Quan una obra ens agrada per l’essència que té, l’adaptam al nostre instrument. I crec que això mostra molta varietat de les possibilitats del quintet de metalls.

P.- Què aporta un quintet de metalls a obres i repertoris que no sempre han estat concebuts per a aquesta formació?

R.- A nosaltres ens passa que, quan escoltam una obra, per exemple d’orquestra o d’un altre instrument, de vegades pensam: «Ostres, aquesta música m’encanta i m’agradaria tenir-la per al nostre instrument». I, quan la volem adaptar, quasi sempre intentam fer-ho nosaltres mateixos.

Ens demanam com escriuria aquella música el compositor si ara ja tengués els instruments que tenim avui. No volem simplement agafar el que varen fer i transportar-ho, sinó pensar com ho podem escriure per al nostre instrument.

Això aporta un color molt diferent. Si són coses originals per a orquestra o per a piano, no volem que sonin igual, sinó que volem aprofitar el que tenim amb aquests cinc instruments, que al final són molts registres diferents i també molts timbres.

Per tant, no es tracta només d’agafar una obra i convertir-la per a quintet de metalls, sinó de veure què podem fer nosaltres amb aquella música i quina sonoritat nova li podem donar.

P.- Quan preparau un programa com aquest, pensau primer en el repertori o en l’experiència que voleu oferir al públic?

R.- Sempre m’agrada fer un programa que tengui un sentit. No només ajuntar obres per a un concert, sinó que hi hagi una història, un fil conductor.

Això pot venir donat de diferents maneres. En aquest cas, va venir una mica al revés. Vàrem escoltar una obra i vàrem pensar: «Ostres, va sobre la Folia». I després vàrem dir: «Ostres, això de la Folia és superinteressant». I començàrem a filar i a pensar quines obres hi podíem ficar.

A vegades també ve donat per una efemèride. Per exemple, amb els 250 anys de Falla, també pots voler fer un homenatge a algun compositor. L’any que ve serà Beethoven i hi haurà altres possibilitats. Però a vegades ve donat per una obra, com ha estat en aquest cas.

Nosaltres el que sempre intentam és trobar aquest fil. A vegades la primera inspiració és una obra i, a partir d’aquesta, vas cercant tota la història que hi ha al darrere. I dius: «Clar, és que hi ha moltes coses que tenen relació». Altres vegades tens primer una idea i cercam les obres que hi poden encaixar.

P.- Quina importància té la música popular i tradicional en la vostra manera d’entendre la música clàssica?

R.- Jo crec que no és tan diferent. Aquesta essència de la música popular, al final, crec que hauria de ser l’essència de la música. Quan penses en la Folia i en com va sortir, que era popular, anònima i que es cantava, dius: «És que hauria de ser així».

El que passa és que la música clàssica ens dona una impressió de ser molt elitista i que sempre tot ha de ser perfecte. I, realment, crec que hauria de ser molt més jovenera.

Nosaltres intentam no tocar sempre igual. Pensam com es pot comptar o interpretar una peça d’una manera o d’una altra, i és com si fos un joc. Has de fer molta feina perquè vols que tot estigui ben posat i perquè és una qüestió que té una dificultat tècnica important.

Però, a l’hora de tocar, sempre intentam que no sigui igual i mantenir aquesta essència d’allò quotidià. Tu cantes perquè t’ho passes bé i no sempre cantaràs igual. No sempre hem de tocar les coses igual, perquè, si no, seria avorrit. És just el contrari.

P.- Kambrass va ser reconegut com a millor ensemble emergent en la darrera edició de Festclásica. Què ha suposat aquest premi per a la vostra trajectòria?

R.- Ha estat un reconeixement que ens ha ajudat molt. Quan estudies i fas molta feina en la música, no sempre saps si vas pel camí correcte. Hi ha moments en què penses si realment vas per allà on toca. I quan et donen un reconeixement dius que està bé, perquè vols pensar que sí que vas pel bon camí.

A més, justament aquest premi ens ha donat l’opció de fer una gira per Espanya. Hi ha molts festivals com aquest de Ciutadella, que fa tants d’anys que existeix. Jo he vengut a l’escola, he vengut a escoltar altres formacions i fa anys que conec aquest festival.

Amb el Festival de Pollença també m’ha passat igual. Són festivals que tens a prop però que tenen tant de nom que a vegades és difícil pensar que hi podràs actuar.

I després hi ha altres llocs com Cadis, Galícia o el País Basc. Ara som al País Basc, on hem tocat, i després venim cap aquí. Poder tenir l’oportunitat de participar en aquests festivals des de la nostra terra és molt especial.

A vegades és difícil fer-s’hi un lloc perquè realment hi ha molts d’artistes i molta gent molt bona, però tenir una gira com aquesta et dona molta visibilitat.

P.- Quines són les principals dificultats que troba avui un grup de músics joves que es vol consolidar professionalment?

R.- Jo crec que no només cal tocar bé. Cal estudiar molt, perquè cal tocar a un cert nivell. És un món en què hi ha molts de músics joves que toquen superbé, i això és superpositiu, però has de destacar per com toques.

Però també, darrere de tocar, hi ha moltes altres coses. Has d’aconseguir concerts, intentar trobar algú que et representi, enviar molts de correus i rebre moltes respostes que et diuen que no. És com ser molt persistent i no desanimar-te.

I són moltes coses més logístiques: gestionar els viatges, intentar contemplar les coses amb temps, fer contactes… Tot això també és important. No és més important que tocar, evidentment, però a l’hora de poder tenir concerts has de saber fer totes aquestes coses.

És molta feina i molt de temps, i ningú t’avisa que hauràs de gestionar tot això. A més de tot estudiar i estudiar, òbviament, també has de dedicar temps a aquesta part.

Per tant, tothom que hi estigui interessat ha de ser molt persistent i tenir molts d’ànims, perquè realment hi ha molta gent que toca molt bé. I és molt xulo que hi hagi molts de grups que toquin també.

P.- Després d’aquesta gira per Espanya, què us espera? Cap a on voleu portar Kambrass Quintet?

R.- Justament aquest any hem fet un projecte que és superrecent i que també el farem a Mallorca i al País Basc durant el 2026. És un projecte amb piano, és a dir, quintet i piano, i hem encarregat una obra expressament per a aquesta formació.

També ens agrada molt col·laborar amb altres formacions. Hem encarregat una obra amb orquestra, per a quintet solista i orquestra, i també es farà durant el 2026.

I, a més, hi haurà un programa totalment nou que oferirem a tot el públic. Per tant, continuarem explorant altres formats, altres formacions i altres maneres de fer créixer el projecte del quintet.