Marina Ribas: “Estem perdent la connexió amb el territori a través del que mengem”

Amb Fer brou per ser lliure, Marina Ribas proposa una mirada que va molt més enllà de la cuina entesa com una simple pràctica quotidiana. Pagesa “d’anar per casa”, dietista i divulgadora, Ribas reivindica el gest de cuinar com un acte polític, de memòria i de resistència davant un model alimentari globalitzat que tendeix a uniformitzar-ho tot. L’autora convida a repensar la relació amb el menjar, el territori i les cures, tot obrint un debat necessari sobre com volem viure i alimentar-nos com a societat.

P.- El títol del llibre és molt suggerent. Què simbolitza exactament aquest “fer brou per ser lliure”?
R.- El títol neix una mica com una resposta o una contraposició als missatges que rebem constantment avui dia, que ens diuen que cuinar és una pèrdua de temps, que és millor optar per solucions ràpides com el menjar preparat o els productes precuinats perquè ens permeten estalviar temps en el nostre dia a dia. Davant d’això, el fet de decidir fer un gest tan quotidià i aparentment tan senzill com és preparar un brou a casa es converteix en una declaració d’intencions. No és només una acció pràctica, sinó que parla de com volem viure i de quin model de món volem construir. És una manera de reivindicar el valor d’allò petit, del temps dedicat, de les cures i del fet de reconnectar amb processos que semblen insignificants però que, en realitat, tenen una càrrega simbòlica i política molt important.

P.- Defenses la cuina com a part de la identitat i del paisatge. Creus que avui estem perdent aquesta connexió amb el territori?
R.- Sí, crec que aquesta pèrdua és molt evident i té molt a veure amb la globalització i amb la progressiva homogeneïtzació de l’alimentació. Avui dia, sobretot a les ciutats, es fa molt visible que a qualsevol lloc del món pots acabar menjant pràcticament el mateix. Tant és si ets a Barcelona, a París o a Londres: trobaràs els mateixos tipus de restaurants, amb sushi, hamburgueses, ramen o poke bowls. Això fa que es vagi diluint aquesta relació directa amb el territori i amb els productes locals.
A més, hi ha una altra qüestió que em preocupa, que és la folklorització de la cuina tradicional. És a dir, convertir-la en una cosa anecdòtica, gairebé decorativa, com si fos una herència simpàtica del passat però sense vigència real. El repte és trobar un equilibri entre aquests dos extrems: evitar tant la pèrdua d’identitat com aquesta visió superficial. La cuina tradicional hauria de tornar a formar part del nostre dia a dia, perquè no només té a veure amb el que mengem, sinó també amb la manera com es construeix comunitat, economia local i relació amb el territori.

P.- Quines són, des del teu punt de vista, les problemàtiques principals de l’alimentació actual?
R.- Més que parlar de modes gastronòmiques concretes, jo diria que el problema principal té a veure amb el consum de productes que provenen de molt lluny, amb tot l’impacte ambiental i social que això implica. En territoris com el nostre, on el turisme té un pes molt gran, hi ha una dependència molt forta del que ve de fora per poder sostenir aquest model econòmic. Això fa que sigui molt difícil per a moltes persones viure del sector primari.
A més, aquests productes sovint arriben a preus molt competitius perquè provenen de llocs amb condicions laborals i ambientals molt diferents, i això genera una competència desigual. Tot plegat contribueix a una dieta cada vegada més homogènia, en què consumim aliments que no tenen res a veure ni amb el nostre paisatge ni amb la temporada.
Evidentment, això no vol dir que no puguem gaudir puntualment d’altres cuines o ingredients, però el problema és que això ha passat de ser excepcional a ser habitual. Si mires què porta la gent al carro de la compra, veus que una gran part dels productes no tenen cap vincle amb el territori.

P.- També proposes entendre la salut des d’una perspectiva col·lectiva. Com ho expliques?
R.- És una reflexió que ve molt de la meva experiència treballant en consulta, on sovint tenia la sensació que problemes que en realitat són estructurals s’acabaven convertint en responsabilitats individuals. Es culpabilitza les persones per no tenir temps per cuinar, per no organitzar-se bé o per no menjar millor, però no es tenen en compte factors com els sous baixos, les dificultats per accedir a l’habitatge o els ritmes de vida.
Quan individualitzem aquests problemes, perdem de vista tot el context que els genera. Per això crec que és important replantejar-nos quins canvis podem fer a nivell col·lectiu: com podem facilitar que les persones tinguin temps per cuidar-se i cuidar els altres. Això implica recuperar xarxes de suport, formes de col·laboració comunitària, maneres d’organitzar-nos que no passin sempre per externalitzar les cures a empreses o sectors precaritzats. No tinc respostes tancades, però sí que crec que és un debat que hem d’obrir.

P.- Que n’has après de la pagesia en el teu dia a dia que no et pugui ensenyar una formació acadèmica?
R.- Ho dic així perquè no m’hi dedico professionalment, però és una part molt important de la meva vida. Jo treballo en una empresa fent tasques de comunicació i formació, però aquesta relació amb la terra forma part de la meva identitat.
Els meus avis sí que eren pagesos, i jo he crescut molt a prop d’aquesta realitat. He après moltes coses d’ells, i tinc la sensació que aquest coneixement s’ha saltat una generació i que ara moltes persones de la meva edat sentim la necessitat de recuperar-lo.
Hi ha com una voluntat de tornar a posar les mans a la terra, de saber d’on ve el que mengem, de recuperar temps i certa sobirania sobre la nostra vida quotidiana. No és un rebuig del que ens han donat les generacions anteriors, sinó la consciència que ens falta alguna cosa i el desig de reconnectar amb això.

P.- El llibre també posa el focus en el paper de les dones en la cuina i les cures. Per què creus que encara està invisibilitzat?
R.- Històricament, totes les tasques relacionades amb les cures han recaigut sobre les dones, i això és una realitat que encara arrosseguem. Tot i que les dones s’han incorporat al món laboral, cosa que és un avenç molt important, el problema és que no hi ha hagut un repartiment real d’aquestes responsabilitats.
Això genera una manca de corresponsabilitat que encara hem de treballar molt com a societat. També hi ha certs discursos que plantegen tornar a models antics, i això és perillós perquè implica renunciar a drets que han costat molt d’aconseguir. Però alhora posen damunt la taula una qüestió real: qui sosté les cures avui dia?
El que cal és replantejar el model perquè tothom s’hi impliqui, perquè aquestes tasques no recaiguin sempre en les mateixes persones ni s’externalitzin de manera precària. És una qüestió col·lectiva que hem d’afrontar si volem avançar com a societat.

P.- Quines han estat les teves principals influències a l’hora d’entendre la cuina?
R.- Sens dubte, la meva àvia ha estat la figura més important en aquest sentit. Apareix molt al llibre perquè ha estat el meu gran referent. Des de petita passava molt de temps amb ella, tant a la cuina com a l’hort.
Recordo moltes tardes ajudant-la, aprenent coses molt senzilles però molt valuoses, com regar, cuidar els animals o preparar menjar. Per mi, ha estat com una segona mare, i he tingut la sort de poder aprendre d’ella tot aquest saber que sovint no es troba als llibres. Tant la cuina com la relació amb la terra venen d’aquí.

P.- Quin ha estat el repte més gran a l’hora d’escriure el llibre?
R.- El principal repte ha estat voler parlar de moltes coses en un format de textos breus. Són quinze petits assajos, molt accessibles, però al mateix temps volia abordar temes molt diversos.
La cuina és el fil conductor, però en realitat és una porta d’entrada per parlar de societat, política, cultura o territori. El repte era aconseguir que tot això s’entengués i que les idees arribessin, tot i la brevetat dels textos.
En el fons, l’alimentació travessa tants aspectes de la vida que era difícil no voler-ho explicar tot, però crec que, encara que sigui de manera condensada, s’hi poden trobar les idees principals.

P.- Per acabar, què t’agradaria que s’enduguessin els lectors després de llegir el llibre?
R.- M’agradaria sobretot despertar reflexió. No tinc solucions per oferir, i tampoc crec que em correspongui donar-les, però sí que voldria contribuir a obrir un espai de diàleg.
Al llibre hi ha una idea que resumeix bastant això, que és “despertar consciències a cop de cullerot”. És a dir, a través d’aquests petits gestos quotidians, especialment relacionats amb les cures, generar preguntes, inquietuds i converses.
Crec molt en la necessitat de recuperar el debat col·lectiu, de pensar plegats altres maneres de viure, de reforçar les xarxes de suport i els models comunitaris. En definitiva, intentar construir una societat més amable, tant amb el medi ambient com amb nosaltres mateixos.