Mateu Cifre: “Els fusters tradicionals coneixien millor l’ofici que els que avui fan feina amb bata blanca”

Mateu Cifre Ripoll és un dels darrers representants de la fusteria tradicional a la nostra illa ja que tota la seva vida laboral la va dur a terme a la fusteria de Can Pere des Molí, primer com a assalariat i finalment com a propietari. Ara ja gaudeix de la jubilació.

Pregunta.- Quan sabéreu que el vostre futur professional aniria lligat al món de la fusta?

Resposta.- Fou per casualitat. Un dia que estàvem els nins del barri jugant vengué mestre Pere des Molí i ens demanà si n’hi hauria cap d’interessat en iniciar-se en el món de la fusteria: jo li vaig respondre que sí,  i després d’haver parlat amb mon pare vaig començar a fer de mosso a la seva fusteria. Tenia 14 anys. He de dir que no tenia vocació de fuster, però havia de fer feina.

P.- Com foren els inicis?

R.- En aquella època començaves com a mosso durant tres o quatre anys i anaves aprenent l’ofici. Record que de tot d’una m’encarregava d’agranar, fer falques o escalfar l’agua cuita.

P.- Vàreu fer feina sempre a la mateixa empresa?

R.- Sí, hi vaig treballar tota la meva vida. L’any 1967, mestre Pere es jubilà i vaig passar a ser el mestre; la jubilació de mestre Pere em situà davant la disjuntiva d’agafar el relleu al front de l’empresa o canviar d’ofici. Gràcies a les facilitats que m’oferí i a l’ajuda d’un conco meu de França, finalment vaig fer-me càrrec de la petita empresa.

P.- Com era fer feina en una fusteria tradicional?

R.- Molt diferent a les fusteries actuals on les màquines són les protagonistes. Record que tan sols comptàvem amb una cepilladora on quadrejàvem les barres i fèiem traus i metxes. Record quan vaig comprar el sinfí que vaig haver d’anar-lo a cercar a Manacor. Era una feina molt artesanal.

P.- Quina era la feina habitual en una fusteria com la vostra?

R.- Havies de fer una mica de tot: finestres, persianes, portes, canviar panys… Em vaig especialitzar també en fer mobles de cuina de formica; però havies de saber fer una mica de tot… i bé, per conservar la clientela.

P.- Com anà evolucionant la fusteria amb el pas dels anys?

R.- Bàsicament, modernitzant-se i amb el predomini de la nova maquinària. Ara, els fusters treballen amb una bata blanca i pareixen metges… tot funciona a través de màquines i, fins i tot, ordinadors. S’ha perdut el mossatge. Avui en dia molts de fusters van a Manacor -centre neuràlgic del sector a l’illa- a cercar el que hi han comanat. A la nostra època tan sols ens podíem defensar amb les nostres mans i l’enginy. Per això tenc un gran record per a la gent que treballà amb mi. El més trist foren els darrers cinc anys en què vaig treballar jo sol i vaig haver de fer front als fusters que s’havien modernitzat: si ells feien persianes a cent pessetes el metre quadrat jo també els hi havia de fer per poder tirar endavant… davant aquesta situació, vaig decidir jubilar-me.

P.- Què pensàreu quan els vostres fills decidiren no dedicar-se a la fusteria?

R.- Vaig estar content quan em digueren que no els interessava la fusteria perquè sé les penúries que he hagut de passar per tirar el negoci endavant.

P.- Què tenien les fusteries tradicionals que no tenen les d’avui en dia?

R.- Sense ànims d’ofendre ningú, jo diria que gent més professional, gent que coneixia millor l’ofici. Basta pensar que fer una baldufa era una cosa senzilla, però que te’n sortissin dues d’iguals ja era un altre assumpte; avui en dia, amb les màquines duu més feina fregar una peça que no fer-la.

P.- La vostra fusteria era generalista o teníeu alguna especialitat en concret?

R.- Fèiem de tot, llevat de treballs d’ebenisteria tot i que a vegades vaig fer mobles; record un menjador de roure, per exemple, que ens va encarregar un senyor.

P.- Si tornàssiu a néixer, tornaríeu a fer de fuster?

R.- Clarament, no.

P.- Què fou el més rar que féreu?

R.- Baüls de mort; si la gent moria de matinada l’amo en Pere venia a despertar-me i ja érem partits a fer el taüt. Una vegada ens comanaren un taüt per a una dona malalta que finalment no morí i haguérem de tenir el taüt a la botiga de la fusteria fins que -passat un any- acabà morint. Els folràvem d’una espècie de cotonet blanc i els guarníem amb creus i anses.

P.- Què és indispensable a l’hora de treballar la fusta?

R.- Tenir-hi gust i no frissar per tal de no esguerrar les peces.

P.- Comptau amb ferides de guerra?

R.- Gràcies a Déu compt amb tots els dits ja que solia anar bastant alerta; però així i tot alguna vegada em vaig ferir sense revestir gaire gravetat.

P.- Què diferencia un moble fet d’un fuster d’un d’una gran multinacional nòrdica?

R.- Un moble fet de fuster et canses de tenir-lo; mentre que un d’una multinacional al cap d’un any el pots canviar o -fins i tot- ja ni el saps muntar, ja que són mobles de màrqueting. Abans, un canterano pesava més que tot el parament d’una casa d’avui.