Guillem Puig

 

176 Articles Published | Follow:
INDIOT, EL REI DEL NADAL Quan ja som en la setmana prèvia a la festa de Nadal són moltes les llars que ja es troben immerses en la preparació de les celebracions pròpies d’aquestes dates, unes dates en què la gastronomia ocupa un lloc preeminent, no debades al llarg d’aquestes festes és quan es retroben les famílies, gairebé sempre al voltant d’una bona taula. Certament la gastronomia nadalenca és un dels puntals d’unes festes que troben en el fet de compartir suculents àpats un dels seus aspectes més rellevants: dinars i sopars preparats fins al més mínim detall, exuberància tant en les presentacions gastronòmiques com en els seus ingredients o la presència de familiars absents durant la resta de l’any converteixen aquestes reunions en un enfilall de sensacions i emocions de tot nivell. Un dels protagonistes ineludibles d’aquests àpats, sobretot del dinar de Nadal, és l’indiot, tal vegada l’ingredient més tradicional dels dinars de Nadal a la nostra comunitat. L’indiot, també conegut com endiot, titot, pioc, gall de les Índies, gall dindi o indià (Meleagris gallopavo) és una au d’origen americà, concretament de les zones que s’estenen entre Mèxic i Canadà, que després del descobriment d’Amèrica fou introduïda a Europa com a au domèstica. Curiosament, l’indiot fou introduït a Europa en dues tongades: d’una banda, pels espanyols ja el 1498, des d’on s’estengué la seva cria per la resta del continent; i de l’altra, el 1520 arribà a Anglaterra procedent de Turquia i d’aquí en deriva el seu nom anglès “turkey”. Es tracta d’una au de dimensions grosses que es caracteritza per un fort dimorfisme sexual en què les femelles són menys acolorides i més petites que no els mascles. La qualitat i quantitat de la seva carn va fer que fos àmpliament conegut i criat, donant a lloc a nombroses varietats d’aquesta espècie segons el seu lloc de cria i els posteriors encreuaments. L’indiot compta amb una organització molt jerarquitzada de les guardes que posen de manifest en la salvaguarda dels territoris per on pasturen. Per aquest motiu , sense ser un animal especialment violent, convé anar alerta als seus atacs sobretot durant les èpoques de zel i d’incubació dels ous. Fou així com sorgí la varietat d’indiot mallorquí: un indiot caracteritzat per unes dimensions més lleugeres (entre 5 i 7 quilos els mascles i entre 4 i 5 les femelles) i un plomatge on sempre predomina el color negre amb lluentors blaves o verdoses. La varietat mallorquina d’indiot presenta també el bec gris i un moc molt desenvolupat en els mascles. Les femelles són bones mares i molt covadores: el procés d’incubació dura 28 dies i els seus ous tenen la particularitat de ser de color blanc amb un puntejat vermellós. El creixement d’aquests indiotets sol ser més lent que en altres varietats més comercials, amb l’afegit de ser més mals de surar. De fet, els criadors recomanen no deixar-los a lloure fins que no hagin cappelat. L’altra varietat balear d’indiot és la menorquina, una raça que se singularitza per la seva grandària entre mitjana i grossa (els mascles superen amb facilitat els 10 quilos i les femelles els 7) i pel seu caràcter tranquil i rústec. Pel que fa al plomatge, aquest és molt variat i sense cap predomini d’un color determinat; a més, compta amb un cap fi -sense plomes, de color vermell intens en els mascles i més clar en les femelles-, el moc molt desenvolupat, un coll llarg i àgil, una pitrera ampla i desenvolupada, les ales grosses i les cuixes llargues. Tanta és la preeminència d’aquesta espècie a Menorca que l’escriptor anglès John Armstrong ja en cita la quantitat i qualitat de la seva carn en l’obra “Història de l’illa de Menorca” que escrigué el 1756. La carn d’indiot és força preuada sobretot per comptar amb poc greix i ser molt beneficiosa pel que fa al colesterol. Es tracta d’un aliment proteic i de fàcil digestió que és ric en vitamina B (més concretament en vitamina B3 i niacina), potassi, magnesi i ferro. Malgrat ta forta demanda de carn d’indiot, en especial durant les festes de Nadal, cal fer notar que les races autòctones d’aquesta espècie es troben en franc retrocés davant altres varietats d’indiot que compten amb un circuit comercial que els fa més accessibles. El retrocés de les varietats autòctones no es dona per manca de demanda dels ciutadans, sinó per la manca d’escorxadors d’aviram on pugui dur-se a terme el seu sacrifici segons marquen les normes sanitàries: de fet, a Mallorca, tan sols hi ha dos escorxadors de pollastre que no són aptes per sacrificar-hi aviram de més grandària, com és el cas dels indiots. En aquest sentit, el consum d’indiot autòcton es circumscriu a un món familiar, molt allunyat dels circuits que dominen la comercialització de la carn. Pel que fa al preu de l’indiot, enguany gira al voltant dels 6’5 i 7 euros el quilo per animal sencer i sense desossar, sempre fent referència als indiots que formen part dels circuits comercials. Les dimensions dels indiots converteixen el seu sacrifici en tota una odissea, sempre que ens referim al seu sacrifici en l’àmbit domèstic, ja que pel seu volum i força no posa les coses gaire fàcils. El mètode més pràctic consisteix en foradar el costat d’un sac per on passarem el coll de l’animal, al qual passarem a tallar el coll; d’aquesta manera no cal fer gaire força per reduir els efectes de les esperonades i l’animal no sofreix en excés. Un cop mort, la següent àrdua tasca a realitzar és el desplomar-lo,-
L’indiot, un convidat alternatiu a la taula de Nadal
Olives trencades, l’essència de la naturalitat
Sembrant bulbs, preparant la primavera
Sembrant cabeces, preparant la primavera
Lledoner, sota l’ombra protectora
El costum de dur flors al cementeri, una creença romana que perdura
El costum de dur flors al cementeri, una creença romana que perdura
Pomes de les Illes Balears, un tresor per recuperar
Pomes de les Illes Balears, un tresor per recuperar
La carabassa, la reina de l'hivern
La carabassa, la reina de l’hivern
Amb l'arribada de l'escola tornen les plagues de polls
Amb l’arribada de l’escola tornen les plagues de polls
La serva, un fruit tardorenc que es resisteix a morir
Ceba marina, florint a les portes de la tardor amb tota la seva toxicitat