Miquel i Batomeu Ordinas: “Entre la fàbrica de sabates i els que treballaven a casa seva, teníem més de cent persones”

Miquel Ordinas Real (Lloseta 1941) ha estat el jutge de pau de Lloseta durant molts d’anys tot i que fa uns anys va deixar el seu càrrec per dedicar-se i viure la vida i descansar al costat dels seus. La bonhomia és una de les seves grans virtuts a més de la seva capacitat d’empatitzar amb la gent. Humil i bon comminador, tant ell com la seva família visqueren  lligats al món del calçat com molta gent de Lloseta. D’aquesta nissaga en queden vius ell i el seu germà Bartomeu Ordinas Real (Lloseta 1943) que, tot i fer anys que la seva fàbrica va tancar les portes, encara va cada dia a la fàbrica on li agrada passar el dia. S’entren amb l’ordinador, llegint la premsa o simplement rellegint els llibres de comptabilitat, estocs i vendes de l’empresa.

Pregunta.- Qui fundà l’empresa de calçat  i quin nom duia?

Resposta.- El nom de l’empresa era “Calzados Ordinas” i fabricàvem la marca “Surpremo”. El fundador de l’empresa fou el nostre padrí Toni Ordinas Escalas. Ell va morir  i la seva esposa i padrina nostra es feu càrrec del negoci. La padrina era una dona d’empenta i intel·ligent i feu de la necessitat virtut. Els fills del matrimoni eren cinc i un d’ells va muntar una fàbrica pel seu compte. Dur el negoci endavant i fer-se càrrec dels cinc fills no fou una tasca fàcil, però a base de feina i molta dedicació, ho va fer i a més de tot va fer fortuna.

P.- Fer fortuna no fou fàcil amb tanta responsabilitat familiar i empresarial, veritat?

R. No era fàcil, però ella era molt viva. El problema en aquells anys  era la manca de matèria primera per fer el calçat i ella,  amb enginy i vivor, començà a sortir a fora a comprar el material que necessitava i el feia dur aquí per poder fabricar. El negoci  de les sabates, en aquell temps, era molt curiós perquè quan un client feia la comanda de seguida pagava abans de servir-li ni fabricar el material. Quan va arribar el nostre torn com a empresaris, les coses foren diferents perquè primer feies les sabates i després les venies. Aquest fet comportava molt sovint canvis de preu i més sovint encara allargar el cobrament i alguna vegada perdre-ho tot.  

P.- I després de la padrina qui va agafar el negoci?

R..- Un cop la padrina va decidir deixar-ho, foren dos dels seus fills, entre ells el nostre pare, i un gendre. I partir d’aquí i un cop s’anaren jubilant els nostres parents, fórem nosaltres dos, els germans, els que vàrem continuar des de ben entrats els anys 60 fins a l’any 1987 en que vàrem haver de fer una suspensió de pagaments, allò que avui es diu un concurs de creditors. La continuïtat del negoci era ja molt complicada per mor dels preus de la matèria primera, transports i m’ha d’obra, a més de la ferotge competència que va sorgir tant a la península com a altres països que podien fabricar i vendre a preus molt més econòmics que nosaltres.

P.- I quantes fàbriques va arribar a tenir Lloseta?

R.- En total i sense mirar el nombre d’empleats que tenia cada una foren unes 34 fàbriques o, millor dit, llocs de fabricació perquè alguna d’elles era molt petita. Has de contar també que a pesar del personal que teníem a les fàbriques assalariats,  molta gent cosia i tallava a casa seva. Uns ho feien un com havien acabat la jornada a la fàbrica i altres ho feien sempre. Fou una indústria, la de les sabates, que va donar molta vida a Lloseta i altres llocs de les nostres illes. Eren altres temps, això és veritat, però has de pensar que les fàbriques més grans teníem tot el personal en regla i assegurança, pagant els costos que això comportava a més de la inversió en formació de l gent. Les fàbriques petites, s’alimentaven de les grans perquè el personal, quan acabava la seva jornada, ja ben formats a costa de les empreses grans, anaven a fer jornals a les fàbriques petites sense assegurar ni res. Això els permetia pagar-los un jornal més elevat perquè no tenien cap despesa. Tot era ben net.

P.- Quins records… segur que quan veuen ara vostès el sistema de fabricació actual, recorden moltes vegades el seu temps com empresaris?

R.- I tant. Les coses ha canviat molt i s’han mecanitzat i informatitzat. Nosaltres ho havíem de fer tot a ma amb una cadena de tall i fabricació que eren bancs de feina on cada persona que treballava amb nosaltres tenia una feina manual encomanda. Tot era manual.  Començant per la fabricació i acabant per la comptabilitat, passant pel pagament dels jornals, confecció de les nòmines… Quan varen sortir les primeres màquines de  sumar, el comptable sumava més aviat de cap que no pas la màquina de manera “automàtica”. Eren altres temps i el món és una roda que gira i gira…

P.- Vostès no varen mecanitzar la fàbrica?

R.- Nosaltres començàrem a mecanitzar algunes coses. Anava sortint tecnologia i nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats, ho anàrem instal·lant a l’empresa. La primera cosa que férem fou posar una màquina per cosir la pell que estava a una bancada i passava d’una empleada a la següent i així fent una cadena s’anava fent el producte. La maquina anava a pedals. Posteriorment anàrem instal·lant altres coses però la tecnologia ens va guanyar a la nostra capacitat d’inversió amb vistes al futur.   

P.- El seu producte es venia a Mallorca o s’exportava?

R.- No. Lo nostre sortia quasi tot a fora, a la península concretament. Nosaltres treballàvem un producte, una sabata de qualitat que a Mallorca no tenia mercat. S’havia de vendre fora d’aquí perquè la gent que podia pagar el producte  no vivia a Mallorca. Posteriorment es començà a comercialitzar un producte de menys qualitat i més baix preu, però això no era lo nostre. El nostre producte era un altra i així ja no vàrem poder competir. Heu de tenir en compte que nosaltres, entre el personal d’aquí i la roda de fora, teníem més de cent persones llogades i en teníem per tots els pobles dels voltants. A la primaria, anàvem amb un carro a recollir el material de casa en casa i després ja compràrem un cotxo per fer el mateix.  Els costos eren molt importants i impossibles de costejar.

P.- Un negoci arriscat i dur?

R.- El quaranta cinc per cent dels costos eren sols de ma d’obra més després, tota la resta de materials per fabricar. El costos eren molt elevats i a tot això es va afegir el risc que havíem de suportar per cobrar. Passats els anys començàrem a tenir molt d’impagats i una empresa que fabrica, i si ho fa a un cost elevat i no cobra, aviat pot tancar les portes. I així va ser.

P.- Amb què es va substituir el comerç a Lloseta quan les fàbriques de sabates i mines varen anar tancant?

R.- Amb res. La cimentera fou la sola fàbrica que es va posar i ja no hi és. Lloseta va quedar com una ciutat dormitori perquè la gent va haver de partir a guanyar-se les sopes fora d’aquí. Avui queden dues fàbriques de sabates a Lloseta i es salven perquè s’han especialitzat molt i quasi tots treballen en família i una d’elles treballa molt perquè fa un material exclusiu i gran part de la seva producció,  l’exporta. Avui no és viable.