Miquel Llull, cordador de cadires: “El futur de l’artesania depèn que la gent aprengui a valorar-la”

Miquel Llull és el propietari de Cordats Mallorquins a Vilafranca, un d’aquells petits negocis de tota la vida, d’aquells que de cada vegada en queden menys. Amb les seves mans i eines es dedica a donar vida a les cadires amb una traçuda tècnica que de cada vegada és menys habitual.

Pregunta.- Com vas aprendre aquest ofici?

Resposta.- La meva padrina era cordadora, però per desgràcia jo no en vaig aprendre directament d’ella. Per circumstàncies de la vida, especialment arran de la crisi econòmica de fa uns 15 anys, vaig veure’m obligat a reinventar-me laboralment. Va ser llavors quan vaig agafar el negoci d’uns cordadors, i foren ells qui, em van ensenyar les tècniques bàsiques de l’ofici. A partir d’aquí, la resta ho vaig anar aprenent amb la pràctica. Ara, cada pic que me pos a cordar, sent com si fes un viatge en el temps, me transport a ca la meva padrina, als seus gestos, a les olors de corda que hi havia a casa seva. Especialment quan faig bova, que és justament el que feia ella.

P.- Si poguessis parlar ara amb la teva padrina sobre l’ofici, què li demanaries?

R.- M’encantaria poder tenir una conversa llarga amb ella sobre tot el que envoltava l’ofici en aquell temps. Sobretot li demanaria sobre les eines que empraven, com les feien servir. Antigament, les persones que es dedicaven a aquest ofici no tenien l’accés a les facilitats que tenim avui, i segurament havien de ser molt més enginyoses. Em faria molta il·lusió descobrir quines tècniques tenien per crear o adaptar les seves pròpies eines. Avui dia, entre els artesans de corda, sabem que les eines són gairebé com una extensió de nosaltres mateixos: no són fàcils de trobar, i moltes vegades hem de fer-les a mida o adaptar-les, ja que no les pots anar a comprar a una ferreteria qualsevol. Per això crec que moltes d’aquestes eines, i sobretot el coneixement de com fer-les servir, s’han perdut amb el temps. Poder recuperar aquesta saviesa seria una riquesa enorme.

“Per als artesans de corda les nostres eines són el més valuós”

P.- Quines són les eines que s’utilitzen?

R.- Per descordar una cadira, una de les eines imprescindibles és una agulla llarga. En tenc de diferents mides, perquè no totes les cadires són iguals: algunes tenen un seient més ample o més estret, d’altres són més altes o més baixes, i segons això, tri la mida adequada de l’agulla. També utilitzam una eina que és molt semblant a un desengramponador, però adaptada per a la nostra feina. Serveix per estirar les cordes amb força sense haver de fer-ho amb els dits o les ungles, cosa que et permet fer feina amb més precisió i evita fer-te mal amb l’ús continuat. A part d’aquestes, també hi ha eines específiques segons el tipus de corda. Per exemple, per cordar amb bova, hi ha un tascó de fusta que s’utilitza per fer voltes a la cadira i tensar correctament el material. Això sí, de maquinària no n’empram gens. Tota la feina es fa de manera manual i amb eines que podríem dir que són casolanes, adaptades, sovint fetes per nosaltres mateixos o per altres artesans, per als artesans de corda les nostres eines són el més valuós.

P.- I particularment, quina tècnica utilitzes o t’agrada més?

R.- Jo faig servir diferents tècniques, perquè m’agrada variar i adaptar-me a cada projecte. Emple corda de materials diversos: canyom, pita, cotó i d’altres. Però si he de triar, diria que la bova és una de les tècniques que més m’atrauen. La feina amb bova és molt més laboriosa, perquè no es tracta només d’enfilar la corda ja feta, sinó que vas creant la corda a mesura que vas cordant la cadira. Has d’anar tensant les fulles una per una, amb cura, per mantenir la resistència i la forma. És una tècnica lenta, però molt gratificant. Tant la corda com la bova són les tècniques que més faig servir, i em permeten mantenir viva una manera de fer tradicional que val la pena conservar.

P.- Quins materials utilitzes?

R.- Ara s’ha posat molt de moda l’ús de corda de cotó, especialment perquè permet fer cadires de colors molt vius i atractius, i és una cosa que als clients els agrada molt. Jo també ho faig, per descomptat, perquè al final has de donar resposta al que et demanen. Però he de reconèixer que personalment no m’agrada tant. El que realment m’agrada és fer feina amb materials com la canyom o la pita, que són més tradicionals i tenen una textura i un tacte molt especials.

P.- Existeix cap patró a seguir depenent del material que s’utilitza?

R.- Amb la corda, realment tens un món de possibilitats. Hi ha mil patrons diferents, i cada artesà pot crear el seu propi estil. És un material molt agraït perquè et deixa jugar, experimentar, fer formes geomètriques o més orgàniques, depenent de la teva creativitat. A més, avui en dia amb internet pots veure infinitat de dibuixos, vídeos, patrons… És molt enriquidor. En canvi, amb la bova la cosa canvia: només es pot fer un tipus de dibuix, més clàssic, que són quatre ratlles que van cap a l’eix central de la cadira. És més limitat en aquest sentit, però també té el seu encant i el seu valor, perquè manté la tradició més pura.

P.-Quant de temps pot durar cordar una cadira de manera?

R.- Depèn molt de la mida de la cadira i del patró que vulguis fer. Evidentment, una cadira petita requereix menys feina que una de més gran, però també influeix molt si el patró és senzill o més elaborat. Per exemple, si fas un dibuix amb quadrats on la corda passa vàries vegades pel mateix lloc, pots aprofitar les passades i no has de cordar tantes vegades. En general, una cadira mitjana pot tardar unes dues hores en estar cordada. Ara bé, hi ha peces més complexes que poden requerir mitja jornada de feina tranquil·lament, especialment si hi ha d’haver molta cura en els acabats o si es fa amb materials més difícils de manipular.

“Cada cadira té una història o un valor afegit per al propietari”

P.- Com determines si una cadira necessita ser recordada o si ja no val la pena?

R.- El criteri principal és l’estat de la fusta. Si la fusta està podrida, esquerdada o massa feble, pot ser que no valgui la pena intentar restaurar-la, perquè no aguantarà la tensió de la corda. Això sí, sempre intentam fer el possible per salvar-les, perquè sabem que moltes d’aquestes cadires tenen un valor sentimental molt fort per als clients. A vegades no valen res en diners, però tenen una història darrere. Pot ser que sigui la cadira preferida del padrí o la padrina, la que hi havia a la casa del poble o la que va fer algú estimat. Això dona sentit a la nostra feina, perquè no només restauram un objecte, sinó que ajudam a preservar una memòria.

“Gent que es dediqui a cordar de cada vegada n’hi ha menys”

P.- Com veus el futur de l’ofici?

R.- En el meu cas concret, tenc la sort que el meu fill m’ajuda i li agrada la feina. Ja ha començat a fer algunes peces pel seu compte, i això m’omple d’orgull. Però si miram el panorama general, la veritat és que fa falta mà d’obra. No només de cordadors, sinó d’artesans en general. Encara que es fan cursos i tallers, sobretot a centres d’adults, i es promou l’ofici en fires i esdeveniments, la realitat és que poca gent es dedica professionalment a això. I és una llàstima, perquè cada vegada la gent tendeix més a cercar el més barat, sense pensar en la durabilitat. Una cadira de 20 o 30 euros pot semblar una ganga, però potser en 4 o 5 anys ja no servirà. En canvi, una cadira cordada a mà pot durar 50 anys si es cuida bé. Cal fer entendre aquest valor. El futur de l’artesania depèn que la gent aprengui a valorar-la.

P.- Què li diries a la gent?

R.- Que aprenguin a valorar la feina de la gent. No només la nostra, dels cordadors, sinó la de qualsevol persona que treballi amb les mans, que posi temps i ànima en el que fa. Darrere cada peça hi ha hores, esforç, coneixement i, sovint, una història. I això té un valor que va molt més enllà del preu que pugui tenir. Donar suport a l’artesania és apostar per una manera de viure més conscient i més arrelada al territori.