Miquel Rosselló: “Hem construït a un territori que no estava pensat per ser construït, i ara l’hem de repensar”

En un moment en què el creixement urbanístic i la pressió turística posen en qüestió el futur del territori a Mallorca, el projecte “Cases que no existeixen” emergeix com una iniciativa clau per entendre què està passant realment al sòl rústic. A partir de dades, participació ciutadana i noves metodologies d’anàlisi, la recerca liderada per Miquel Rosselló Xamena ( jurista i politòleg i estudiant del Màster en Planificació Urbana del Massachusetts Institute of Technology) posa llum sobre un fenomen sovint invisible però determinant. En aquesta entrevista, parlam amb ell sobre l’origen del projecte, els seus reptes i la necessitat urgent de repensar col·lectivament el futur del territori.

Dissabte dia 28 de març es presentaran a Pollença els primers resultats a la Fundació Dionís Bennàssar a partir de les 11:00 mentre que dilluns 30 de març a les 18:00 es presentaran els resultats del projecte i la pàgina web a la seu del Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears.

Pregunta.- Com neix el projecte “Cases que no existeixen” i per què?

Resposta.- El projecte neix, sobretot, d’una inquietud molt personal. Jo tenia la sensació que el sòl rústic a Mallorca era un dels grans temes de debat, un tema que tothom comentava, sobre el qual tothom tenia una opinió formada, però que, al mateix temps, no estava sent analitzat amb la profunditat que requeria. Era com si existís una mena de consens superficial, però sense una base real de coneixement estructurat.

A partir d’aquí sorgeix la idea de “Cases que no existeixen”. El nom no és casual: fa referència a aquesta paradoxa que vivim, on el que passa al sòl rústic és absolutament central per entendre el territori, però alhora és com si no existís dins els marcs analítics, dins les dades o dins les polítiques públiques.

La pregunta de fons que em faig és molt clara: com podem pensar, repensar i planificar un espai que, en gran part, hem construït sense haver-lo pensat prèviament per ser construït? És a dir, un territori que ha crescut de manera molt espontània o poc regulada, i que ara ens obliga a fer una reflexió profunda sobre el seu futur. Aquesta és la llavor del projecte.

P.- Quin impacte té quantificar aquest fenomen, amb xifres com les 55.000 cases en sòl rústic?

R.- Quan comences una investigació, mai saps quin impacte tindrà. Pots dedicar-hi molt de temps, generar dades, estructurar una anàlisi… però no tens la certesa de com serà rebuda o utilitzada. En aquest cas, la quantificació no és un objectiu en si mateix. No es tracta només de dir “hi ha 55.000 cases” i quedar-se aquí. La intenció és molt més profunda: es tracta d’elevar la consciència col·lectiva cap a la realitat. Molta gent ja intueix què passa al sòl rústic, però una cosa és la percepció i una altra és tenir una dimensió concreta, mesurable, del fenomen.

A més, el projecte neix amb una voluntat molt clara de no quedar-se dins l’àmbit acadèmic tradicional. Hi ha moltes recerques que es publiquen, que són rigoroses, però que després no tenen cap impacte real perquè no arriben a la gent o no s’incorporen al debat públic. Aquí la idea és justament la contrària: generar una eina oberta, accessible, que permeti a qualsevol persona entendre el fenomen. Per tant, la quantificació té un doble objectiu: d’una banda, fer visible el problema amb dades; i de l’altra, proposar una metodologia que pugui ajudar a imaginar noves maneres de planificar el sòl rústic.

P.- Quin paper té la participació ciutadana dins el projecte?

R.- Té un paper absolutament central. De fet, és un dels elements més innovadors del projecte. En el cas de Pollença, per exemple, el que hem fet és invertir el procés habitual de la investigació. Normalment, l’investigador defineix les preguntes, estableix la metodologia i després obté resultats. Aquí no: hem deixat que sigui la ciutadania qui defineixi quines són les preguntes rellevants.

Això implica un canvi molt important, perquè vol dir cedir part del control. Jo, com a investigador, podria haver plantejat unes altres preguntes, segurament més alineades amb els meus interessos o amb determinats marcs teòrics. Però en aquest cas són els veïns qui han decidit què els preocupa, i això és el que s’ha convertit en objecte d’estudi.

El que intentem demostrar és que la recerca pot ser una eina per activar processos col·lectius: la gent planteja preocupacions, aquestes preocupacions es transformen en dades i en preguntes de recerca, i a partir d’aquí es poden generar oportunitats de planificació i d’intervenció sobre el territori.

P.- Què n’has après, d’aquest procés participatiu?

R.- He après moltes coses, però sobretot que aquest tipus de procés transforma completament el rol de l’investigador. Quan treballes amb participació ciutadana, deixes de tenir el control absolut del procés. Ja no ets només qui formula hipòtesis i les contrasta, sinó que passes a tenir un paper molt més complex: en moments determinats ets facilitador, en altres ets gairebé un mediador, fins i tot hi ha moments en què actues com una mena de “terapeuta col·lectiu”, ajudant a canalitzar inquietuds o tensions.

També emergeix una contradicció molt forta: durant molts anys, la societat ha viscut del sòl rústic, n’ha tret beneficis econòmics i socials, però al mateix temps no ha assumit plenament els costos i les conseqüències d’aquest model. I això genera tensions quan es posa damunt la taula.

A més, és un procés pedagògic. No només perquè la gent aprèn sobre el territori, sinó perquè també es genera una consciència col·lectiva més profunda. I, al mateix temps, és un repte metodològic important: no sempre funciona tot com ho havies previst, has d’adaptar-te constantment, i acceptar que no tens totes les respostes.

P.- Heu treballat amb cadastre, dades obertes i plataformes digitals. Quines limitacions tenen?

R.- Les limitacions són moltes i molt importants. Tot i que avui dia tenim accés a una gran quantitat de dades obertes, això no vol dir que aquestes dades siguin fàcils d’utilitzar ni que siguin completament fiables.

En el nostre cas, una part molt significativa de la feina ha estat simplement netejar i interpretar dades. Estem parlant d’un procés llarg, d’un any i mig aproximadament, revisant informació, entenent què significa cada variable, detectant errors, incoherències o duplicacions.

Per exemple, hi ha casos de parcel·les mal registrades, o situacions en què una mateixa realitat física apareix fragmentada en diverses unitats administratives. Això obliga a prendre decisions metodològiques constants: què comptem com una casa, com agrupem la informació, com corregim errors. Per això és tan important la transparència. Hem publicat tota la metodologia, el codi i el procés de treball. Perquè qualsevol altra persona pugui entendre com hem arribat a aquestes conclusions i, si cal, replicar-les o discutir-les.

Especialment en el cas de Pollença. Hem utilitzat models de machine learning per poder estimar variables que no es poden mesurar directament, com el consum d’aigua o els patrons de mobilitat. Aquests algoritmes tenen la capacitat d’entrenar-se a partir de dades existents i anar ajustant-se per millorar les prediccions. Això ens permet aproximar-nos a una realitat que, d’altra manera, seria molt difícil de quantificar. Ara bé, és important entendre que són models, no certeses absolutes. Són eines que ens ajuden a construir una imatge més completa del territori, però sempre amb un marge d’incertesa.

P.- Per què és important analitzar el fenomen municipi a municipi?

R.- Perquè el territori no és homogeni. Mallorca, com qualsevol altre lloc, està formada per múltiples realitats que funcionen de manera diferent. Hi ha una escala general, la de tota l’illa, que és necessària per entendre el conjunt i per definir grans línies de planificació. Però després hi ha l’escala del municipi, que és on realment es viu el territori, on es manifesten els problemes i on es poden aplicar solucions concretes.

Cada municipi té una història diferent, una morfologia diferent, unes dinàmiques econòmiques i socials pròpies. I això implica que les polítiques també han de ser diferents. Si volem fer una planificació realment efectiva, hem d’actuar tenint en compte aquestes especificitats. No podem aplicar solucions uniformes a realitats que són diverses.

P.- Heu parlat de possibles irregularitats. Com gestioneu aquest tema?

R.- Amb molta prudència i rigor. És un tema delicat, perquè el concepte d’il·legalitat és jurídic i implica processos administratius concrets. Per això nosaltres no parlem d’il·legalitats, sinó de construccions potencialment contràries a la normativa urbanística. Això vol dir que, a partir de l’anàlisi de la normativa vigent en cada moment històric i de les característiques de les parcel·les, podem identificar casos que podrien no complir els requisits.

A més, fem un càlcul molt conservador. No intentem incloure totes les possibles irregularitats, sinó només aquelles que podem identificar amb un cert grau de seguretat. Això inclou situacions molt diverses, des de construccions completament noves fins a petites modificacions no autoritzades.

P.- Amb tota aquesta informació, quines decisions s’haurien de prendre?
R.- Jo no plantejo decisions concretes, perquè el meu paper és d’investigador. El que sí que intento és obrir el camí perquè aquestes decisions es puguin prendre de manera informada i col·lectiva. Ara bé, sí que hi ha dues idees clares. La primera és que cal aturar la proliferació de noves construccions en sòl rústic, perquè aquest model té uns límits evidents. I la segona és que cal mitigar els impactes del que ja existeix.

El problema és que, fins ara, les polítiques han estat molt reactives, molt condicionades per interessos puntuals, i sovint basades en anar posant pedaços. El que falta és una política territorial coherent, pensada a llarg termini. L’objectiu és contribuir a canviar la manera com pensem i gestionem el territori. No es tracta que jo, com a investigador, proposi solucions tancades. Es tracta de generar coneixement, fer-lo accessible i utilitzar-lo com a base perquè la societat, administracions, ciutadania, actors econòmics, pugui decidir quin futur vol. Sobretot en un context d’emergència climàtica, amb recursos limitats i una pressió creixent sobre el territori, és imprescindible fer aquest exercici col·lectiu de reflexió i planificació.