Mix Manresa, primer espanyol amb paraplegia en coronar el Kilimanjaro: “No vull transmetre cap missatge ni donar lliçons”

El mallorquí Mix Manresa s’ha convertit en el primer espanyol amb paraplegia que fa cim al Kilimanjaro amb una bicicleta adaptada. La seva gesta, que combina superació personal, treball en equip i investigació mèdica pionera, ha donat lloc a HATUA, un documental que recull tot el procés d’aquesta aventura única.

Pregunta.- Com va néixer la idea d’intentar coronar el Kilimanjaro?

Resposta.- L’any 2022 vaig tenir l’oportunitat d’anar a Tanzània a fer un trip per allà, i cada dia, fos on fos, veia el Kilimanjaro. Aquella zona és molt plana, tot el Serengueti i el Masai Mara, i la muntanya destaca moltíssim. Cada dia la tenia davant, i pensava: “Fa ganes de pujar-hi”.
Ja sabia que dues persones amb handbike que són bicicletes adaptades per a persones que no poden caminar, l’havien aconseguit. Quan vaig tornar a Mallorca vaig començar a preparar un projecte, fins i tot un PowerPoint, per cercar esponsorització. Jo tenia clar que hi volia anar.

Quan ho vaig dir en veu alta, el projecte va créixer. La productora Bortz Films s’hi va interessar i jo mateix volia fer-hi un documental. Després s’hi va sumar Late Motiv… Era un projecte exòtic: Àfrica, una persona en chair pujant el Kilimanjaro… I amb això va començar tot.

P.- Durant l’ascens hi va haver algun moment en què dubtàssiu que fos possible arribar al cim?

R.- Sí, i no només un. L’ascens es va complicar molt més del que tots havíem previst. Ningú s’imaginava fins a quin punt la pluja tropical podia alterar el terreny. Quan plou fort, i allà plou amb intensitat, tota l’aigua baixa per la pista, perquè és l’únic espai sense vegetació. La pista es converteix en un torrent literal.
Ens vam trobar trams que semblaven autèntiques rieres plenes de pedres estretes i relliscoses. Fer avançar la handbike en aquelles condicions requeria una quantitat d’esforç brutal. I tot i així, vam tenir sort: no va ploure durant els dies clau de l’ascens. Si arriba a ploure, crec sincerament que hauria estat impossible.

P.- Com va ser el moment d’arribar al cim? Què vas sentir?

R.- Vam tardar cinc dies. El dia de cim vam sortir de 4.700 metres per arribar fins a gairebé 5.800. Sortírem a les dues de la matinada perquè havíem de fer cim i tornar a baixar. Feia entre 19 i 20 sota zero, però quan estàs tan motivat, ni penses en el fred.
Quan hi arribes penses “Hem arribat”. Però de seguida ve el pensament: “Ara toca baixar”. I és baixant quan passen els accidents, perquè vas més relaxat i més cansat.

Tot el projecte ha estat molt emocionant: l’equip, el documental, les proves mèdiques a Bolzano, a l’EURAC… Tot plegat és el que m’enduc més enllà del cim en si.

P.- Com va ser el procés de preparació prèvia? Què va resultar més exigent?

R.- Aquest projecte no comença fa uns mesos; fa gairebé tres anys. Hores i hores de reunions amb gent com en Joan Forcades, que m’ha preparat, en David Casseluana o en Carles de Foracorda, que em van ajudar amb tota la logística i la tria de la ruta.
Vam escollir la ruta Marangu, que és més llarga però menys abrupta.

La preparació inclou tot: logística, sponsors, preparació física, alimentació… La roba de muntanya, per exemple, era vital: jo no sent les cames i hi havia el risc d’hipotèrmia.

A més, no hi havia gairebé informació sobre com respon una persona amb lesió medul·lar a 5.000 metres. Em vaig posar en contacte amb el doctor Enric Subirats, expert en medicina de muntanya, i ell mateix em va dir que era un tema desconegut. Ens va enviar a l’EURAC, a les Dolomites, on vam fer proves en hipòxia, simulant 5.000 metres.

P.- Quin impacte pot tenir l’estudi mèdic que s’ha fet a partir de la teva expedició?

R.- Encara que no podem parlar oficialment d’un estudi, perquè amb una sola persona no es poden establir conclusions, sí que hem obert una porta que fins ara estava completament tancada. Hem obtingut dades reals sobre pressió arterial, resposta cardíaca, digestió, termoregulació, variabilitat cardíaca… Tot. I tot ha funcionat perfectament.
Fins ara no hi havia cap referència. Ningú sabia si algú amb lesió medul·lar podria assimilar bé el fred intens, l’altitud, l’esforç prolongat o la manca d’oxigen.

Fa dues setmanes es va presentar el cas en un congrés de medicina d’alta muntanya a Àustria i va generar molt d’interès. I també he estat convidat a parlar a l’Institut Guttmann, un centre de referència en lesions medul·lars. Tot això em fa pensar que, encara que jo fos només un cas, pot servir perquè altres persones puguin fer el mateix en el futur amb més seguretat i informació.

P.- Com ha estat el procés de gravació del documental?

R.- El documental ha estat, sincerament, una de les parts més difícils. Entens molt bé per què una producció audiovisual és tan cara. Per gravar, per exemple, a Sa Calobra, van venir dues càmeres, un dron, un cotxe de suport… i tot plegat a les dues i mitja de la matinada. La quantitat de feina i recursos que hi ha darrere és impressionant.

Ara estem treballant en el muntatge, i és tot un món: música, ritme, tempos, imatges accelerades o ralentides… Jo no sabia ni com funcionava una càmera. I m’ha semblat fascinant. Fa poc vam mostrar un avançament de vint minuts en públic i tothom va quedar impressionat. Les imatges amb dron, la llum, els paisatges africans… és brutal. El volem presentar al Festival de Cinema de Muntanya, i IB3 ja s’ha sumat com a coproductora.

P.- Què t’agradaria transmetre amb el documental?

R.- Jo no vull transmetre un missatge concret. No vull fer lliçons de vida ni dir “si jo puc, tothom pot”, perquè no ho crec. Crec que cadascú té les seves motivacions. Jo tenia aquesta, i l’he seguit. Punt.

El que sí que m’agradaria que la gent veiés és l’equip humà que s’ha creat. És espectacular. Hi ha persones com el doctor Subirats i el seu equip, que treballen amb esportistes com Kilian Jornet, en Joan Forcades, preparador de Rafa Nadal, i en Carles de Foracorda, un dels millors escaladors del país. S’ha format un equip humil, potent, i d’un talent increïble. Això és el que més m’ha emocionat: veure tanta gent bona, professional i humana remant en la mateixa direcció.

P.- Després d’aquesta aventura, tens algun altre projecte en ment?

R.- Sempre en tenc. El que passa és que aquest ha tingut molta visibilitat perquè necessitàvem sponsors, i els sponsors demanen presència en xarxes, difusió, documental… I jo no tenc ni Instagram, ni Facebook, ni res. No m’agrada exposar-me.
Però sí, els projectes no s’acaben. Això és addictiu. Quan acabes un repte gran, te’n vénen altres al cap. És part de la meva manera de viure.