Ara llegint
Pedro González: “La ceguera no ha estat mai un trava per aconseguir els meus objectius.”

Pedro González: “La ceguera no ha estat mai un trava per aconseguir els meus objectius.”

Pedro González López (Tarragona 1968) és un fisioterapeuta cec. Amant de la seva professió i de la natura que li agrada gaudir-ne en forma de barranquisme i excursionisme. La vida no li ha permès poder-hi veure, però sí gaudir molt de tot allò que l’envolta. Apassionat, agosarat i prudent, és un home fet a ell mateix amb molt d’esforç. La manca de visió li ha permès accentuar altres sentits, entre ells, l’oïda. Sempre rodejat d’amics, ho ha volgut experimentar tot. Esportista d’elit, ha practicat atletisme, natació i sobre tot ciclisme amb la modalitat de tàndem. Ha participat en competicions com a professional, tant a l’estat espanyol com a l’estranger. S’ha enfilat a les muntanyes més altes de Mallorca, ha fet els millors torrents i ha corregut les coves més excepcionals. Un exemple a seguir per aquells que sempre veuen el got mig buit.  

Pedro Gonzàlez no té res impossible.

González treballa a la seva consulta com a fisioterapeuta que és el seu mode de viure. L’acompanya la seva parella i el seu quissó que el duu venut. Per ell els cans guia han estat sempre la prolongació d’ell mateix i han estat fonamentals en el seu dia a dia. “El ca guia és aquell amic que tothom voldria tenir”. En el seu cas, ha estat així perquè aquest animal, els dos que ja ha tingut i el que ara té, han jugat el paper com si fossin els seus ulls. Uns ulls que tot ho veuen i que tot ho preveuen.

Pedro González en una de les seves anades a fer torrents-

Pregunta.- Perquè decideix deixar la seva terra i traslladar-se a Mallorca?

Resposta.- Vaig venir el mes de maig de 1994 amb una plaça de fisioterapeuta de la Creu Roja de Palma. D’ençà que vaig néixer som cec, però la ceguera no m’ha impedit res en la meva vida. Tot allò que m’he proposat ho he fet realitat. Amb algunes limitacions, vist des d’un punt de vista de la gent que té tots els sentits, però vist des de la meva situació, he aconseguit fer de tot. Vaig tenir la sort de poder fer la carrera a l’escola Universitària de l’ONCE que està adscrita a la Universitat Autònoma de Madrid. És una universitat molt exigent i que sempre treballen perquè la gent que surti d’ella, sigui gent preparada per tirar endavant en la vida.

P.- Seria correcte dir que la gent que té falta d’algun sentit,  desenvolupa molt millors els demés?

R.-  Sí, però això no vol dir que les altres persones no tinguin els mateixos sentits malgrat que no els tinguin  tan desenvolupats. En el meu cas, he desenvolupat molt l’oïda. He arribat a un punt, com tots els cecs de naixement,  que puc sentir els obstacles davant mi sense veure’ls. Els altres també ho podrien fer, però tenint el sentit de la vista, es relaxen i empren els altres amb el mínim esforç. Emprant l’oïda puc captar mitjançant l’ecolocalització. Els sons de l’aire et fan percebre coses que t’envolten. Pot semblar poètic però és així.

Vídeo del Torrent de na Mora.

P.- Vostè és un amant de la muntanya i especialment del barranquisme. Expliqui’ns això perquè és mal d’entendre.

R.- La natura, la vegetació, els arbres… m’agraden molt tot i que els percep a la meva manera, ja que no els veig.  Jo no puc percebre vistes, però si allò que vaig tocant, trepitjant i allò que la gent em va explicant. Amb tot em faig una idea de la bellesa de la natura. A mesura que vaig passant per distints llocs, em faig una idea, però sempre un cop hi he passat, mai abans. Per exemple, quan faig el Torrent de Na Mora, fins que no he trepitjat una pedra o nedat dins un gorg, no sé el que hi ha, però sí una vegada ho he fet. Jo mateix em vaig fent la meva idea d’allò que he fet. És mal d’explicar però meravellós de viure.

P.- Quines activitats destacaria vostè de les que ha fet com a barranquista,  escalador, excursionista…?

R.- El Torrent de Pareis, Torrent de Na Mora, Mortix, Sa Cua Negra, Torrent de L’Ofre… he fet moltes coses. He pujat a quasi totes les muntanyes de més de mil metres de Mallorca. He pujat al Puig Major, Massanella, Tomir, Puig de n’Alí, Puig de Migdia… Sempre amb companya per raons òbvies. He tingut la sort de tenir amics que han dedicat molt de temps a ensenyar-me i a acompanyar-me. Sense ells,. Res no haguera estat possible. A tots els tenc molt a agrair.

Sa Fosca. Una altra aventura de Pedro González.

P.- I com comença aquesta afecció?

R.- A mi tot el que és aventura m’agrada molt i sempre m’ha agradat. El meu problema és tenir algú que em pugui ajudar a fer esport i, en aquest cas, muntanyisme. Fa uns  anys vaig tenir la sort de conèixer un amic que m’ha ajuda molt. Un dia em digué que anés amb ells a fer una excursió si em venia de gust. Vaig dir que sí. Aquest amic  i els seus companys no acabaven de tenir clar que fos una bona companyia perquè, tot i estar en plena forma física, la manca de vista podia ser un problema. No fou el cas, més aviat el contrari. De mica en mica m’anaven convidant i jo sempre deia que sí. Jo de cada dia  volia més i més, fins que un dia vaig dir-los que volia fer el Torrent de Pareis i la resposta fou d’un cert recel. El meu amic em digué que ell no es veia segur de saber-me acompanyar. És un torrent complicat per la gent que pot veure allò que fa, imagina’t el complicat que hauria de ser per mi.  A partir d’aquí, em parlaren d’una altra persona. Era Antoni Josep Sosa, membre dels Bombers de Mallorca   que fou entrevistat per Fora Vila la setmana passada. Em vaig posar en contacte amb ell i li  vaig plantejar la meva il·lusió de fer aquesta excursió.  Érem cinc amics que volíem fer aquesta activitat i de seguida va dir que sí. Nosaltres no ens ho podíem creure.

Les ganes d’aventura d’en Pedro no tenen límit.

P.- I com valorà vostè l’experiència i com la valorà Antoni Josep Sosa?

R.- Per la meva part, no tinc paraules perquè fou una experiència magnífica. Per part del nostre guia i amic, Antoni Josep, va al·lucinar de veure com havia sortit tot i de la meva capacitat d’entendre i interpretar les instruccions que m’anava donant. Fou un dia que ni ell ni jo oblidarem mai. No és fàcil interpretar les instruccions que et donen, sobre tot dins un torrent o una cova. Has de ser molt escrupolós a l’hora de fer exactament allò que et diuen. Si et diuen que posis un peu a la dreta, tocar una roca amb la mà esquerra i pegar un bot de manera obliqua, ha de ser exacte perquè, en cas contrari, l’accident està assegurat i, per descomptat, la confiança de la persona que és el teu guia, se’n va a norris. La persona que et guia ha de confiar plenament amb tu i tu amb ell, però tu has de fer exactament allò que et diuen perquè, no fer-ho, significa crear un problema als altres i a tu també. A partir de la primera, ens anàrem marcant més fites i anem fent moltes coses de cada vegada més.

P.- Vostè fa sols torrents, coves, barrancs i alpinisme?

R.- Lo que ara faig és sortir cada cap de setmana a la muntanya. Si un dia en Toni Josep pot, ens arreglem per fer alguna cosa maca. La gent em demana què faré la setmana propera i jo sempre responc que no ho sé.  Faig allò que puc. M’agraden molt les coves. El fet d’aficar-me dins una cova em dona vida. La sensació d’aficar-te  dins la terra, aquestes cambres naturals que són les coves, caminar per dins elles i anar palpant les seves parets, pedres, humitats… fan que em senti com peix dins l’aigua.

Una baixada amb cordes a les ordres de Toni Josep Sosa.

P.- Per una persona cega, la vida és fàcil en tots els aspectes?

R.- Jo som una persona molt autònoma. Jo he hagut de lluitar tota la vida i ho he fet amb gust i per necessitat. Per a nosaltres els cecs, les coses no són iguals per un que pels altres. Hi té molt a veure el caràcter de cada un. Si ets un home lluitador o ets conformista. No tothom és igual. L’esperit de superació és molt important. A mi no m’agrada que em facin les coses. Les coses les faig jo tret d’aquelles que per la meva condició de cec, no puc.

P.- Vostè té hi ha tingut cans guia. Com definiria vostè la relació entre vostè i ells?

R.- El ca et fa veure. La sincronització entre l’home i el ca és genial. L’animal és una prolongació de mi mateix. Sense el ca, tenc moltes mancances. Tothom que em coneix, sempre m’ha vist amb un ca al costat. Amb un ca voles pel carrer. No té res a veure amb el bastó. M’atreviria a dir-te que millor que amb una persona. La confiança amb l’animal és total. No hi ha paraules per poder-ho definir.

La relació amb el seu animal és tan estreta que comporta una complicitat sense límit.

P.- Vostè te moltes habilitats. Hem sabut que, per exemple, vostè edita els vídeos que penja als seu canal de You Tube. És així?

R.- Sí, és així malgrat que sigui una mica inimaginable.  Els sistemes operatius dels ordinadors estan molt avançats i permeten, a través de la veu, anar conduint allò que fas. Jo vaig editant els vídeos guiant-me pels sons que escolto. Si haguera de fer el mateix amb fotografies, no podria o seria molt complicat. Amb els vídeos no perquè jo vaig sentint sons, renous, paraules i així puc identificar amb més o menys encert, la situació de les imatges. Ho vaig fent així i per regla general em queden molt bé. Val a dir que quan ho he fet, sempre li demano a algú que em doni la seva opinió perquè no és del tot fiable. Per regla general surten bé a la primera. Pot ser alguna imatge no estigui del tot ben enfocada però, poca cosa més.

El Torrent de Pareis, un clàssic però molt complicat per una persona amb ceguera.

P.- I ja per acabar…

R.- Per acabar sols voldria animar a la gent a fer coses. A tothom, però molt especialment a les que tenen alguna mancança física o sensorial. Tot és possible si es fa amb ganes. No val estar asseguts al sofà i plànyer-se de la mala sort que hem tingut. Tot el contrari, aquesta “mala sort” ha de servir, si cal, per ser més forts i fer les coses amb més força i ganes que ningú.  Jo he fet barrancs, parapent, nedat… i si ho he fet jo, ho pot fer tothom en la mesura de les seves possibilitats.

El nostre amfitrió amb els companys de sortides.

@Foravila_IB

#Foravila

Fotos i vídeos: Pedro González

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt