Pere Sales Mascaró: “La bondat i la tendresa no són febleses, són actes radicals”

“Partim ben aviat cap al teatre parroquial on des de damunt les escales beneiran els rams i palmes.” Es un fragment de “Títera”, el primer llibre de Pere Sales Mascaró, un conjunt de textes que capturen records senzills, però plens de significat. A “Títera”, Pere Sales reivindica la infantesa com a espai de descobriment i la memòria com a acte de resistència. També és un homenatge al seu poble, Algaida, no només com a espai físic, sinó també com a espai emocional.  

Pregunta.- La paraula títera ens transporta a la infància. Per què tries aquesta paraula com a títol?

Resposta.- Títera és un joc d’infantesa, ens agafaven de les mans i ens feien girar, i amb aquesta volta veiem el món d’una forma diferent. L’obra vol ser, això mateix, un moviment que sacseja la rutina i ens retorna a la capacitat de meravellar-nos. I fer-ho a través d’un relat que resulta ser un manifest a la tendresa i a la bondat. 

“L’obra vol ser, això mateix, un moviment que sacseja la rutina i ens retorna a la capacitat de meravellar-nos.”

P.- “Títera” està compost per un conjunt de relats. Com ha estat el procés d’escriptura d’aquests textos?

R.- El procés d’escriptura va començar fa un parell d’anys quan vaig necessitar expressar allò que duia a dins. Sempre he estat una persona molt sensible, encara que per certes circumstàncies, perquè se suposa que no podem ser tan sensibles, he hagut d’amagar aquesta sensibilitat. Amagar en el sentit de no expressar-la, perquè la duia dins. Un altra cosa que m’he n’he adonat és que moltes vegades som incapaç d’expressar oralment allò que sent, i en canvi a través de l’escriptura me sent més lliure i ho ser fer molt millor que a través de l’expressió oral. 

“Títera” no és una novel·la, ni un assaig, ni un llibre de memòries a l’ús. És una constel·lació de records que parlen d’estimar, bondat, tendresa, de resistir com a esperança. Vull aclarir que no és un text ingenu, com a la vida, també hi ha dolor, desesperació i la presencia constant del mal, no he dibuixat un mon on tot va bé. I com el meu tipus de pensament no és lineal, que l’obra sigui fragmentaria respon a això.

“No es tracta de fer literatura elevada, sinó de capturar la música de la parla quotidiana, de capturar aquella parla que ressona i fer-la servir per transmetre emocions reals.”

P.- Com has treballat el llenguatge per poder expressar els teus sentiments?

R.- Jo intent escriure com parl, però cercant una certa bellesa literària. No es tracta de fer literatura elevada, sinó de capturar la música de la parla quotidiana, de capturar aquella parla que ressona i fer-la servir per transmetre emocions reals. Per això escric amb una prosa que pot semblar lírica, hi ha molta metàfora, molta imatge, moltes repeticions. Aquestes repeticions són una espècie de mantres. Per exemple, me n’adon que la paraula estimar és un eix central de tota l’obra i la repeteixo d’una manera i un altra. Escric d’una forma molt peculiar però que intenta reflectir allò que sent per dedins. 

P.- Què vols reivindicar al llibre amb la paraula estimar? 

R.-La societat ens ensenya a competir, a sobreviure amb cinisme, però jo crec que la resistència més poderosa és la capacitat d’estimar allò que no té valor de mercat, allò que sembla irrellevant. La bondat i la tendresa no són febleses, són actes radicals. Mantenir-nos oberts al món amb aquesta actitud és un desafiament constant. I dit això, no som ingenu, ni immune al mal, i cada dia lluit contra l’absurditat i la incoherència. 

P.- Quina és la importància d’Algaida als teus escrits?

R.- Molta, perquè me sent molt a prop d’aquest poble on vaig néixer i on visc. El llibre es divideix en dues parts: So na Mora i Castellitx. Aquesta divisió no és només formal, sino que reflecteix dos espais físics que són, sobretot, espais emocionals. La caseta del camí de So na Mora és la infantesa viscuda amb innocència, la connexió amb els padrins, la descoberta del món. Castellitx és el retorn madur, la consciència del pas del temps, és també un símbol de la comunitat. Tots dos són espais emocionals, arquetípics, simbòlics. 

“Esper que el lector hi trobi un record propi enmig dels meus records, una emoció seva. Que descobreixi que la bellesa és per tot, però que cal estar disposat a veurer-la.”

R.-Que podem aprendre a partir de recordar la nostra infantesa?

R.- Jo crec que la infantesa no és només un record, sinó una manera de mirar. “Títera” cercar recuperar aquella capacitat de meravellar-se, de preguntar-se, viure amb intensitat aquell present. I recordar aquell temps és una forma de dir, “això va existir i és importat”, és una forma de resistir ara. 

P.- Què esperes que el lector s’endugui de “Títera”?

R.- Jo esper que el lector hi trobi un record propi enmig dels meus records, una emoció seva. Que descobreixi que la bellesa és per tot, però que cal estar disposat a veurer-la. I que entengui que resistir a la desesperança és també una manera d’estimar. Puc dir que “Títera” també és una obra on el silenci hi és. Aquest silenci és perquè el lector hi posi els seus records, i que aquest títera serveixi com a connexió amb un món que va deixar d’existir però que podem recuperar. 

P.-És el teu primer llibre, el publiques amb Neret Edicions. Com ha estat l’experiència de la publicació?-

R.- Ha estat una experiència molt enriquidora. Estic molt content de publicar amb Neret Edicions, és un orgull perquè és una editorial catalana que comparteix els meus valors, la llengua, l’humanisme i la transformació a través de l’art. És una editorial amb ànima i la sent molt propera.

P.-El llibre ja és a les llibreries. Quines sensacions tens?

R.- Estic una mica atabalat i al mateix temps me fa molt de respecte. Tenc por de la reacció de la gent quan el llegeixi. Quan poses a l’abast una obra teva supòs que sempre hi ha aquest temor a que s’entengui i a que arribi.