Tomeu Fiol: “Palma va arribar a ser una de les ciutats amb més cinemes per habitant d’Espanya”

Tomeu Fiol és investigador i fotògraf vinculat a la recuperació de la memòria cultural i urbana de Palma. Juntament amb la seva germana és Verònica Fiol coautor del llibre Palma, ciutat de cinemes, un projecte editorial que documenta la història de les sales de cinema de la ciutat i el paper que han tingut en la seva vida social. Juntament amb la historiadora Verònica Fiol, ha impulsat també l’exposició del mateix nom, que amplia el relat del llibre a través d’imatges, documents i materials originals, amb una clara voluntat de preservació del patrimoni cinematogràfic.

Pregunta.- Quan i per què neix la necessitat de fer el llibre Palma, ciutat de cinemes?
Resposta.- L’origen del projecte es troba l’any 2015, quan amb la meva germana, Verònica Fiol, vam publicar una primera edició amb l’editorial Òrbita titulada Els cinemes de Palma. Aquell llibre va ser fruit d’una investigació inicial en què vam recollir totes les sales de cinema que havia tingut la ciutat. La motivació principal era la inquietud que molts d’aquests cinemes ja havien desaparegut i que, amb el pas del temps, es perdés la consciència de la importància que havien tingut. Palma havia arribat a tenir una quantitat de cinemes realment increïble, i ens semblava necessari deixar-ne constància.

Amb els anys, molts arxius s’han digitalitzat i ha aparegut molta més informació. Això ens va fer veure que era el moment adequat per reprendre el projecte. L’Ajuntament de Palma ens va donar suport i vam decidir fer una nova edició, molt més ampliada i completa, que permetés actualitzar i enriquir aquell primer treball.

P.- Què aporta de nou la versió del 2025 respecte a la primera publicació?
R.- Aquesta nova edició incorpora nombrosos descobriments. Per exemple, hem documentat l’existència d’un cinema a l’aire lliure que no apareixia en la primera edició. També hem pogut confirmar que espais com la Misericòrdia van funcionar durant un temps com a cinema a l’aire lliure.

A més, hem ampliat la informació sobre cinemes de barriada i hem pogut veure com alguns espais anaven canviant de mans o de funció amb el pas del temps. Tot plegat ens ha permès prendre consciència, encara més, de la gran quantitat de cinemes que hi havia a Palma. Si es fes una comparativa entre població, superfície i nombre de sales, es podria dir que Palma va ser una de les ciutats d’Espanya amb més cinemes per habitant, especialment tenint en compte la seva dimensió.

P.- Més enllà dels edificis, el llibre parla de formes de vida. Què representaven els cinemes en la vida quotidiana de la Palma del segle XX?
R.- El cinema ha estat sempre un element molt present en la vida quotidiana, sobretot en moments difícils. Quan hi havia guerres o situacions de crisi, el cinema es convertia en un refugi, en un espai on la gent podia evadir-se i passar una bona estona. A més, era una de les formes d’oci més econòmiques.

Molts cinemes tenien diferents zones, amb entrades més barates i altres de més cares, cosa que permetia que hi pogués accedir pràcticament tothom. El teatre, en canvi, era molt més car. Anar al cinema no era només veure una pel·lícula, sinó un acte social: sortir, trobar-se amb altra gent, compartir una experiència. Aquesta funció social s’ha mantingut de manera cíclica al llarg del temps.

P.- El cinema ha superat moltes crisis al llarg de la seva història. Com valores la situació actual davant l’aparició de les plataformes digitals?
R.- El cinema ha passat per moltes crisis i n’ha sortit reforçat. Va superar la crisi del vídeo domèstic, la de la pirateria i, més recentment, la provocada per la pandèmia. Ara conviu amb les plataformes com Netflix o HBO, en una lluita que encara no se sap com acabarà.

Tot i això, la gent continua anant al cinema. No només per veure una pel·lícula, sinó per viure una experiència social: comprar crispetes, asseure’s davant una pantalla gran i compartir aquell moment amb altres persones. A més, el cinema s’ha reinventat. Sales com el Rivoli o Ocimax ofereixen espectacles en directe, retransmissions d’òpera o concerts, i això fa que continuïn tenint públic. Crec que, encara que canviï el model, el cinema continuarà existint.

P.- Quin ha estat el descobriment o l’anècdota que més t’ha sorprès durant la investigació?
R.- Un dels descobriments que més m’ha impactat ha estat la figura de Rafael Ruiz, el pintor de cartells de cinema. Va dedicar-se durant dècades a pintar els cartells de les sales de Palma, especialment durant els anys seixanta, setanta i vuitanta.
Era una feina espectacular i molt exigent. Per exemple, el dia que es coneixien els guanyadors dels Oscars, ell havia d’anar als cinemes a modificar els cartells de les pel·lícules perquè reflectissin els premis obtinguts. Aquest nivell de dedicació i d’artesania és una cosa que avui dia costa molt d’imaginar.

P.- El material gràfic té un pes molt important dins el llibre. Quina funció tenen les imatges i la fotografia en el relat?
R.- Des del principi teníem clar que, sense imatges, aquest llibre no funcionaria. Les fotografies són essencials per explicar la història dels cinemes de manera efectiva. Acompanyen el text i ajuden a activar la memòria i les emocions del lector.
Hem treballat amb imatges d’arxius públics, col·leccions particulars i també amb fotografies que jo mateix vaig fer als anys noranta i a principis dels dos mil, quan moltes d’aquestes façanes encara existien. Quan la gent veu aquestes imatges, recorda com eren aquells espais i és llavors quan el relat pren una dimensió molt més potent.

P.- Què aporta l’exposició Palma, ciutat de cinemes que no es pot explicar només amb el llibre?
R.- L’exposició permet traslladar el relat al pla físic i fer-lo més immersiu. Hem volgut recuperar elements iconogràfics molt representatius, com els tiquets antics, projectors de cinema, material publicitari i programes de mà.

També hem recuperat dotze butaques originals del cinema Metropol per recrear una petita sala de cinema, i expliquem el procés artesanal de creació dels cartells pintats, amb exemples concrets de com Rafael Ruiz treballava amb retícules per ampliar les imatges. Tot això dona una dimensió nova al projecte i permet entendre millor com funcionaven realment els cinemes.

P.- Creus que Palma ha sabut preservar prou bé la seva memòria cinematogràfica?
R.- En bona part sí, gràcies sobretot a la feina de l’Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca, que ha conservat maquinària molt pesada i materials que, si no, s’haurien perdut. També cal destacar la predisposició dels empresaris, que han aportat fotografies i documentació i han volgut mantenir sales històriques obertes.
En el cas dels cartells del Metropol, per exemple, la família propietària els volia conservar, però gràcies a una iniciativa conjunta es van cedir a l’arxiu perquè es poguessin preservar correctament. Crec que hi ha un interès real per conservar aquesta memòria.

P.- Què t’agradaria que sentís el públic després de llegir el llibre o visitar l’exposició?
R.- Ens agradaria que la gent gran hi retrobés els seus records. Quan vam presentar el primer llibre, moltes persones ens explicaven anècdotes personals, algunes de les quals hem pogut incorporar en aquesta nova edició.

I també volem arribar a la gent jove, perquè entenguin que el cinema té una història molt important a Palma. Durant una època va ser el principal oci de la ciutat i, tot i els canvis, encara continua viu. L’objectiu és que valorin aquest patrimoni i que no es perdi.