Xisco Fanals, president de la FBME: “La Llei Serra ha de ser clara i deixar poc marge a la interpretació”

En plena fase d’exposició pública de la nova Llei de la Serra de Tramuntana, el debat sobre com s’ha de regular aquest espai Patrimoni Mundial és més viu que mai. La Federació Balear de Muntanyisme i Escalada ha anunciat que presentarà fins a 25 propostes de modificació per millorar un text que, tot i compartir-ne la filosofia general, consideren encara poc clar en aspectes clau com l’accés, la propietat privada o la convivència d’usos. El seu president Xisco Fanals defensa la necessitat de la llei però reclama més concreció i garanties perquè sigui realment útil i aplicable sobre el territori.

Pregunta.- La Federació ha anunciat que presentarà 25 propostes de modificació de la Llei Serra. Quins són els punts que considerau més importants?
Resposta.- Més que parlar de punts imprescindibles, diria que hi ha molts aspectes del text que no acaben de deixar clar com s’ha d’actuar en la protecció d’aquest patrimoni. El problema principal és de concreció. Per exemple, en el cas de la propietat privada i les autoritzacions: nosaltres entenem i compartim que s’ha de respectar la propietat privada, però el redactat actual no defineix com s’ha de gestionar això en la pràctica. El que proposam és que, si una finca és privada, estigui clarament delimitada, tancada i senyalitzada, i que a més hi hagi un sistema visible perquè qualsevol persona pugui demanar autorització, ja sigui a través d’un telèfon, un sistema públic o qualsevol altre mecanisme. Perquè, si no està tancada ni indicada, una persona que camina per la muntanya no pot saber si està entrant en una propietat privada o no.

P.- I pel que fa als camins públics? Es podran restringir?
R.- En principi, no s’hauria de restringir l’accés als camins públics, sempre que no es posi en risc la conservació del patrimoni. Això és important. Ara bé, una cosa és el pas i una altra són els usos. Hi pot haver casos concrets, com alguns camins amb valor patrimonial molt alt —per exemple empedrats o molt fràgils— on determinats usos sí que es poden limitar. Un cas clar seria el de les bicicletes en alguns itineraris, perquè poden provocar un desgast que no és compatible amb la conservació del camí. Per tant, caminar no s’hauria de restringir, però sí que es poden regular altres usos per protegir el patrimoni.

P.- L’exigència d’autoritzacions per travessar finques és viable en la pràctica?
R.- És viable només en determinades condicions. Hi ha finques on ja funciona: estan delimitades, tancades, i el propietari estableix un sistema d’accés, com pot ser una reserva prèvia, un codi o fins i tot un pagament simbòlic. Això pot funcionar perquè el visitant sap clarament on entra i com ho ha de fer. Però aquest model no es pot aplicar a tota la Serra. En moltes zones, les finques no estan delimitades ni tancades, i en aquests casos no és possible exigir autoritzacions prèvies, perquè simplement no hi ha manera d’identificar-ho sobre el terreny. Per això deim que l’article, tal com està, no és aplicable en tots els casos.

P.- Hi ha prou eines dins la llei per recuperar camins públics tancats?
R.- Hi ha eines, però s’han de reforçar i fer efectives. Actualment, el Consell ja impulsa que els ajuntaments elaborin i publiquin els seus catàlegs de camins. Aquesta és la clau: quan un camí surt a exposició pública i es reconeix, es pot defensar com a camí públic. El problema és que molts d’aquests catàlegs encara estan dins un calaix. Per això proposam que la llei obligui els ajuntaments a fer-los públics. Sense aquesta passa, és molt difícil recuperar els camins.

P.- La llei reconeix el muntanyisme com a activitat tradicional. Quin impacte pot tenir?
R.- Té un impacte important. Quan una llei reconeix una activitat com a tradicional, l’administració pública adquireix el deure de protegir-la. Això vol dir que el muntanyisme deixa de ser una activitat tolerada i passa a ser una activitat reconeguda dins el marc de la Serra. A més, es vincula amb el concepte de patrimoni immaterial, igual que passa en altres territoris on determinades pràctiques estan protegides. Això reforça el paper dels muntanyencs dins la Serra i legitima la seva presència.

P.- Un dels punts que genera debat és la convivència entre senderistes i activitats com la caça. La llei resol aquest conflicte?
R.- Pensam que és un aspecte que s’ha de millorar. La llei reconeix la caça, però s’ha de garantir que aquesta activitat no posi en risc altres usuaris de la Serra. La nostra proposta és que es deixi clar que la pràctica cinegètica ha de complir la normativa i que l’administració ha de posar els mitjans necessaris perquè no hi hagi situacions de perill. Per exemple, pot passar que un excursionista passi per una zona on hi ha activitat de caça, i això pot generar conflictes si no està ben regulat. Per tant, cal establir mecanismes clars de convivència.

P.- La llei parla de regular la massificació, però no concreta com. Com s’hauria de fer?
R.- Hi ha exemples que ja funcionen. En llocs com Formentor o altres espais naturals, s’ha optat per limitar l’accés de vehicles i potenciar el transport públic. Això permet controlar el nombre de persones que hi accedeixen. El sistema pot ser senzill: establir un màxim d’aforament i, a partir d’aquí, regular l’entrada. Per exemple, si hi ha un límit de persones, quan s’arriba a aquest límit, no entra més gent fins que en surt. És una manera de gestionar l’afluència sense prohibir l’accés.

P.- Es podran limitar proves esportives de muntanya?
R.- Sobretot es limitaran les que impliquen vehicles o afecten la circulació, com proves amb motor o algunes de bicicleta que obliguen a tallar carreteres. Aquestes sí que tenen un impacte directe sobre la població i la mobilitat. En canvi, les proves a peu, en general, no generen aquest tipus d’afectació i no haurien de tenir tantes restriccions, sempre que es facin de manera respectuosa.

P.- Creis que la llei està massa condicionada pels interessos de la propietat privada?
R.- És una qüestió d’equilibri. Tant governs anteriors com l’actual han considerat necessari fer una llei per protegir la Serra. Hi ha diferències en l’enfocament —potser abans es posava més el focus en l’activitat i ara hi ha més pes de la propietat— però en el fons són bastant semblants. La llei intenta combinar aquests interessos, tot i que sempre es pot debatre si l’equilibri és l’adequat.

P.- La polèmica sobre casos concrets com desviaments de camins us preocupa pel precedent que poden generar dins la llei?
R.- Un camí públic no es pot desviar. I si un camí té valor patrimonial, tampoc. Ara bé, en el cas de camins privats sense aquest valor, el propietari pot tenir més marge per fer modificacions, sempre dins uns límits. La clau és diferenciar entre camins amb valor patrimonial i la resta.

P.- Què passaria si la llei s’aprova sense incorporar les vostres propostes?
R.- El que demanam no és canviar l’estructura de la llei, sinó millorar-ne la redacció. Creim que ha de ser el més clara possible i deixar poc marge a la interpretació. Si això no es fa, es pot generar inseguretat jurídica. Per això les nostres propostes van en la línia d’afinar els textos, no de fer canvis radicals.

P.- Quin missatge final enviaríeu a la ciutadania?
R.- Que no s’espantin i que es llegeixin la llei. És important que la gent estigui informada i faci aportacions, perquè encara està en exposició pública. Tothom té dret a presentar al·legacions. La intenció de la llei no és prohibir, sinó protegir el patrimoni, tant material com immaterial. La Serra és una realitat molt valuosa, fruit de la relació entre l’home i el territori, i l’objectiu és conservar-la. Per això, tranquil·litat, però també implicació en el procés.