Comiat a Miquel Clar i Lladó

Hi ha persones que, quan se’n van, no només deixen una cadira buida. Deixen un silenci diferent. Deixen un buit que no sap omplir-se, perquè el que han estat era massa gran per cabre dins les paraules. Avui ens ha deixat en Miquel Clar Lladó, als 87 anys, i costa d’acceptar-ho. Perquè hi ha homes que semblen eterns. Homes que donen seguretat només de saber que hi són. I en Miquel era un d’aquests. Ens coneguérem fa trenta-cinc anys per feina. Però ben aviat vaig entendre que la vida m’havia regalat molt més que un company: m’havia posat al davant un amic de veritat. Un d’aquells amics que no es troben sovint i que, quan els tens, t’adones que la vida pesa menys. Les nostres trobades eren un gaudi. Amb en Miquel, tot era senzill. Tot era clar. Tot era honest. Perquè ell era així: un home net, transparent i humil. En Miquel ho va ser tot, en la vida personal, pública i professional. Però, per damunt de qualsevol títol o trajectòria, el que més el definia era la seva humanitat. Va ser un espòs entregat, casat amb na Jerònia Pou, una dona meravellosa, el seu gran suport, la seva companya de vida. Junts varen caminar pels dies bons i pels dies difícils, sempre amb coratge. Va ser pare de na Fany, en Tomeu i el querubí que malauradament els deixà passat poc temps del seu naixement. Sobretot va ser un padrí feliç. Un padrí d’aquells que frueixen de debò, que estimen sense mesura. Quan parlava dels seus nets i netes —na Magda, na Jero, na Carla i en Miquel— els ulls li canviaven. Se li encenia una llum especial, com si en aquell amor trobàs el sentit més pur de tot. Però no tot va ser fàcil als seus inicis de la seva vida. Ell i na Jerònia varen conèixer el sacrifici.

Passaren moltes hores amb els peus a terra, amb poc dormir, amb l’esforç callat de la gent valenta. I d’aquella lluita en va sortir un home fet a si mateix, sense perdre mai la senzillesa. En Miquel era un senyor. Un cavaller. Dels pocs que jo he pogut posar com a exemple sense dubtar. La seva paraula… la seva paraula era sagrada. Valia més que qualsevol paper, molt més que la signatura d’un notari. Era d’aquells homes que no prometien a la lleugera, però quan deien “jo hi seré”, hi eren. Amant del futbol i de la caça, fins fa pocs dies fou fidel als seus cans eivissencs. Els cuidava com qui cuida una part de la seva pròpia vida. En sabia el nom de tots, i els mostrava amb orgull. Perquè en Miquel tenia aquella tendresa discreta que només tenen les persones bones. Nosaltres, els meus germans i jo, li tenim molt a agrair. Perquè en Miquel era refugi. Era solució. Era pau. Sorgia un problema… i ho era fins que arribava ell. Quan en Miquel apareixia, tot es calmava. Tot trobava camí. I, sobretot, en Miquel tenia un sentit profund de l’amistat. Recordaré sempre una frase que em digué fa molts anys, i que avui és gairebé un testament: “Als amics els hem d’ajudar sempre, sense fer preguntes ni esperar res a canvi.” Això era ell: ajudar, estimar, ser-hi. I ara que se n’ha anat, ens queda la tristesa… però també la gratitud immensa d’haver-lo tingut. Com diu el poeta Joan Maragall:

“No ploris perquè s’ha acabat, somriu perquè ha passat.”

Però avui és difícil somriure. Avui fa mal. Descansa en pau, Miquel. Gràcies per tant. Gràcies per ser exemple.

Gràcies per ser amic. I que la terra et sigui lleu.