El desastre dels preus de la vivenda és culpa nostra

Ara que els preus de l’habitatge s’han disparat fins a l’absurd, ara que els nostres fills no poden viure al poble on varen néixer, ara que els carrers estan plens de cases buides o de turistes, ara és quan tothom aixeca la veu i crida: “Injustícia!”. I és cert. És una injustícia. Però també és, en bona part, una herència de les decisions que nosaltres mateixos, i els nostres avantpassats, hem pres al llarg de dècades.

Hem venut el que era nostre amb gust i ganes. Quan traspassàvem la casa familiar a un estranger que pagava el doble que un resident, ens fregàvem les mans: “Gran negoci”, dèiem. Quan transformàrem finques i solars en apartaments per llogar-los a turistes, tothom s’hi va apuntar. Quan els preus pujaven, ningú no es queixava. Ans al contrari: celebràvem tenir patrimoni, tenir “valor”.

Però aquest valor era una farsa que avui ens passa factura. I, així i tot, en comptes de reflexionar i assumir els nostres errors, cercam culpables allà on només hi som nosaltres mateixos. Perquè vendre el territori, vendre el dret a arrelar-hi, vendre el paisatge i la vida que l’acompanya, ens ha sortit molt car. Ara els pobles són buits de nadius i plens de milionaris. I el més greu és que han fet negoci damunt allò que era nostre, perquè nosaltres mateixos els ho hem posat en safata. Ningú ens va forçar. Ningú ens va enganar. Simplement, vàrem posar preu a la nostra identitat i vàrem dir: “Endavant”.

I ara ploram i cridam justícia. I sí, el sistema és injust. I sí, calen lleis que protegeixin el dret a l’habitatge, polítiques valentes i regulació efectiva. Segurament una llei que ens obligui a posar seny que d’això no n’anem sobrats. Però també hem de mirar enrere i reconèixer que el problema no és d’ara. És d’ahir. I d’ahir en som responsables. Nosaltres i ningú més l’hem creat. Vàrem fer “bons negocis”, i ara els nostres fills en són ostatges, perquè els que fan negocis ara són els altres. Sí, aquells que semblaven purs perquè pagaven bé, ara ens fan el boicot. Tanmateix, mai n’aprenem.

Uns més que d’altres, cert. Però tots hi hem posat de la nostra part, sigui venent, especulant o callant. Potser era legal. Potser semblava normal. “Si en podem guanyar deu, per què conformar-nos amb cinc?”. Però aquesta lògica, duta a l’extrem, ens ha deixat amb les butxaques plenes per un temps… i amb els pobles buits per sempre.

Ara ens toca més que plorar. Ens toca aprendre. Ens toca deixar de mirar cap a una altra banda. I, sobretot, ens toca decidir si volem continuar venent el que queda o començar, d’una vegada per totes, a defensar el que som. Potser ja és massa tard!