L’Alzinar: El mes de maig i com reproduir una alzina dolça
Ahir, dissabte, passat per aigua, Dia Internacional del Treball, la festa més important del moviment obrer mundial, una diada que dignifica el passat, amb un present a on el capitalisme salvatge, torna a “esclavitzar” als treballadors i ens mostra un futur miserable per als joves (desgraciadament ben aviat, amb el vistiplau dels polítics de torn, haurem de celebrar el DIA INTERNACIONAL DEL NO TREBALLADOR, amb fam i misèria). Necessitem reconstruir un present i un futur dignes per a la classe treballadora. Pel que ha significat i amb l’esperança que torni.
Estem ja dins el mes de maig, al bell mig de la primavera, dins la que el sol ens brilla cada vegada durant més hores (el dia s’ha allargat una hora i mitja), i els termòmetres van pujant ràpidament, però a les nits encara fa fresca.
Els arbres verdegen a les totes, i les flors floreixen, els ametllons (fruita verda dels ametllers, que es pot consumir amb moderació, ja que conté cianur en petites quantitats, verí que va desapareixent a mesura que es va convertint amb ametlla) ja comencen a tornar forts, per convertir-se, a poc a poc, amb aquest apreciat fruit, l’ametlla, tan bona i sana per al consum humà, bé directament (crues o torrades), a la cuina (escaldums, salses…), torrons (coques de torró, tambor d’ametlla…), gató, amargos, granissats, garapinyades i la reconstituent llet d’ametlla.
Als llocs més càlids començarà aviat la sega dels ordis precoços. Es pot sembrar blat de moro, remolatxa, i tota classe d’hortalisses d’estiu (tomàquets, pebres, albergínies, mongetes, porros, apis, cebollins…) i, a més, carabasses, carabassons i els saborosos melons i síndries. Per la zona de Campos es cull ja la preuada patata primerenca per a l’exportació. També és temps de collir faves, pèsols, carxofes, maduixes, espàrrecs, cebes i enciams.
Manteniment dels rosers.
Els rosers fa setmanes que ja han començat la seva floració. Un rec freqüent durant la temporada de creixement i floració, és a dir, durant la primavera i l’estiu, és essencial per aconseguir un bon arrelament en profunditat. A més, la planta haurà de tenir una exposició plena al sol, haver-li aportat un bon adob orgànic (fems o compost) durant l’hivern i haver-li fet una poda severa.
La poda és necessària per donar i mantenir l’estructura del roser, controlar el creixement, rejovenir la planta i esperonar la floració. Això es farà, també, durant l’hivern, quan la planta està en repòs. Els talls hauran de ser nets, per evitar l’entrada de qualsevol malaltia al roser, i el més baix possible.
La millor manera de prevenir els atacs greus de les plagues i malalties als rosers consisteix a observar-los regularment i així poder posar remei, com més aviat millor, a qualsevol problema que es presenti. Els principals atacs que poden patir són les plagues, principalment els pugons, la cotxinilla, i els fongs, sobretot rovell i oïdi. El pugó consisteix en petits insectes xucladors de color negre que provoquen la caiguda de les fulles i la deformació de les roses. Per altra banda, la cotxinilla, insecte també xuclador, és de color gris clar o marró i s’enganxa a la superfície de la tija i al revers de les fulles. Els enemics naturals d’aquestes dues plagues són les marietes i les libèl·lules, que cal cuidar i no exterminar.
Alzines dolces.
Sempre he sentit dir als bons empeltadors (amb molta intuïció i experiència) què és molt mal d’aferrar un empelt d’alzina dolça (Quercus ilex subs. rotundifolia = Q.iIlex ballota) sobre una alzina amarga, i més si aquesta ja està ben desenvolupada i té molts d’anys. I si sembres un aglà dolç, a causa de la gran variació fenotípica, el descendent nascut d’aquesta llavor pot ser (i ho és, ho sé per experiència) força diferent de l’arbre progenitor, sobretot pel que fa a les propietats de l’aglà. És a dir, si sembrem un aglà dolç, l’arbre que naixerà tristament farà aglans amargs.
El difícil empelt (fa molts d’anys que ens hi peguem, sense èxit, a s’Olivar de Sa Figuera), és la forma de garantir que la nova alzina doni el mateix fruit que l’arbre mare, i permet evitar així el període juvenil i escurçar el temps d’entrada en producció.
Cansats de perdre el temps i els anys, sense resultats, hem provat, fa un poc més d’un mes, una nova tècnica. Després de recollir un tros de branca d’una alzina dolça, d’una carretada d’anys, en plena producció, que ens va cedir l’amic Pep Magraner (des Costa d’Or), hem fet un arrelador, ben senzill.
Necessitem un moniato vermell, grosset, mig litre d’aigua i una casserola. Al bullir l’aigua hi hem d’afegir el moniato, tallat en fines i petites circumferències. Ho deixarem bullir durant 10 minuts, deixant-ho refredar dins la mateixa casserola.
Ho posarem tot (aigua i moniato) dins una trituradora, i ho colarem i deixarem acabar de refredar.
Escollirem de la branca els millors trossos, d’aproximadament un dit de grossària i de 20 a 25 centímetres de llargada, deixant-hi una o dues fulles a cada un, i els posarem dins un pot amb el brou que ens queda del moniato, després de colat degudament, durant tres dies.
Passat aquest temps, ho sembrarem dins un test, o directament al lloc escollit a la terra, procurant regar-ho cada dos dies, durant les primeres setmanes.
Et voilà! Ja tenim alzina dolça!!!