En Joan de “Las Olas” de terra endins, de mar enllà…
Els anys van passant i un ja no recorda perquè ni com ha anat fent amistats. En el meu cas i parlant d’en Joan Vicens, en Joan de “Las Olas”, la coneixença és de tota la vida però l’amistat de bon de veres és de sols fa uns anys. En poc temps anàrem fent més estreta la relació, tant bon punt que es convertí en molt afectiva, tant amb ell com amb la seva família.
Fa uns anys en Joan va caure malalt. Tingué molta mala sort perquè va enllaçar un procés amb l’altra. Aquest història va durar més de tres anys. Tenia motius per no tenir humor i per sentir-se malament de bon de veres però, els que el vàrem tractar sabem que s’ho va engolir tot per ell i molt poques vegades va fer mostra del seu estat. N’he estat testimoni moltes vegades.
En Joan era una persona entranyable, amic, esplèndid, feiner, implicat i, sobre tot, bona gent. Una gran persona que estimava i es feia estimar. Considerat amb tothom i de fàcil comunicació, tenia gran capacitat d’empatitzar amb la gent. Vaig esser agraït rebedor de la seva estima, i ell de la meva. Encara recordo, per exemple, la nostra darrera sortida fins a Sa Calobra a fer un volta amb el cotxe. Parlàrem tot el camí de coses que m’agradaven molt: les finques, la caça, els camins… D’això fa sols una mica més d’un mes. Acabarem dinant al Mirador. Un plaer que no tenia preu, sobre tot pel seu malaurat estat de salut.
Tenia molt bon caràcter, bon pare de família i, sobre tot, bon cuiner. Un gran cuiner, deixeble de l’escola del malaurat mestre Tomeu Esteva al que li unia una gran estima. De ben jove va adreçar el seu futur cap a la cuina, feina que va desenvolupar a molts i bons establiments. Es tractava de formar-se. No tenia rival a l’hora de fer feina. Fou molt treballador.
Passaren el anys i amb en Tolo Urrea, dos grans amics, decidiren muntar el restaurant “Las Olas” al Port de Sóller. Des del primer dia el nom de l’establiment es feu un bon lloc dins l’essència dels bons “gourmets”. Aquesta dèria començà l’any 1982 i fins a dia d’avui. En Tolo Urrea es va jubilar i en Joan ho va haver d’anar fent de mica en mica deixant a la família al front.
Vaig tenir el goig d’esser convidat fa un any a una sopar en el que alguns dels cuiners sollerics que havien passat per les seves ensenyances li volgueren retre. Un goig enorme haver gaudit d’aquest privilegi i, sobre tot, per haver estat partícip de tantes i tantes coses amb ell.
He conegut molta gent però poca com en Joan. El recordo en les seves moltes i llargues estades als distints hospitals. Mai va tenir una mala cara ni un mal moment, ni amb els visitants ni molt manco amb el personal sanitari que l’atenia. Tots els treballadors lloaven el seu bon caràcter i comportament malgrat lo malament que ho passava. “És un pacient exemplar” deien tots. Tenien raó, també era exemplar com amic, pare i professional.
Ha arribat el moment del comiat i com deia la lletra de la cançó: “venim del nord, venir del sud, de terra endins de mar enllà…” ara toca llevar les mans del teclat de l’ordinador i posar-les al cor, tot desitjant-te bon viatge amic guerrer, home, senyor… Tu que venies del nord i del sud, ara vas a terra endins i mar enllà havent sabut donar camí als teus. Segur que els que t’acompanyin a partir d’ara rebran les lliçons magistrals del cuiner Joan “Penya”, en Joan de “Las Olas”. Descansa en pau amic. Te trobarem a faltar.
Xisca, la seva esposa, els seus fills, Joan, Cati i Clàudia i els seus amors, les dues netes, Clàudia i Noa, no dubteu mai que l’estela d’en Joan serà recordada per tots. Una vertadera llàstima però ara descansa i ho fa al costat del gran pare. Al lloc dels bons, de la bona gent. Una abraçada i ja ho sabeu: sempre amb vosaltres.
#Foravila