Focs: entre la provocació i la deixadesa administrativa

Cada estiu, a l’Estat espanyol, les flames tornen a ser protagonistes. El país es crema, i darrere cada columna de fum hi ha històries, causes i responsabilitats que no són sempre les mateixes.
D’una banda, hi ha els focs provocats per interessos espuris o per la mà malalta d’uns quants piròmans. Aquesta cara del desastre és la més visible, la que omple portades i desperta indignació immediata. Però n’hi ha una altra, més silenciosa, menys espectacular, i alhora igual o més greu: la dels incendis que neixen de la deixadesa, de la brutor acumulada a les muntanyes, dels obstacles burocràtics que fan impossible mantenir un bosc net i viu.
La Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat, n’és un exemple clamorós. Propietaris que mantenen finques, olivars i marges amb esforç i sense cap rendibilitat, es veuen envoltats de traves i emperons administratius quan volen fer el més senzill: tenir net el seu tros. Mentrestant, els pinars es mengen antics conreus i boscos mediterranis, augmentant un combustible que espera només una guspira. La contradicció és brutal: es penalitza el qui vol cuidar, i es premia el no fer res.
Alhora, aquests mateixos espais que viuen de la suor de propietaris i pagesos s’han convertit en un gaudi col·lectiu. Tothom presumeix de la Serra, tothom s’aprofita dels seus paisatges, especialment les empreses turístiques, però gairebé ningú aporta res perquè pugui ser mantinguda. La seva sensibilitat acaba quan s’omple la boca de paisatges i autenticitat, mentre els costos reals recauen sobre qui menys en treu profit.
I encara pitjor: fins i tot la taxa turística, creada amb el pretext de compensar els efectes del turisme i reforçar sectors com el primari, ha estat desviada a tot menys al que calia. Cap euro per netejar boscos, per donar suport a pagesos, per mantenir els olivars en producció. Només excuses i més propaganda.
Els focs no són tots iguals, i tampoc ho són les solucions. Contra el piròman, cal la justícia i la repressió. Contra l’abandonament i la desídia administrativa, cal valentia política: donar facilitats, promoure el manteniment actiu del territori i reconèixer, d’una vegada per totes, que sense pagesos i propietaris no hi haurà paisatge ni Serra que aguanti.
Perquè si seguim així, cada columna de fum serà també el reflex d’un fracàs col·lectiu.

IMATGE PORTADA: IBANAT