Ara llegint
La mort no és de colors, és blava, lila, grisa

La mort no és de colors, és blava, lila, grisa

Dos dies després de la mort de Maria Antònia Oliver  visites Biniali i respires pau, colors, tranquil·litat. Amb normalitat passen ciclistes, vianants, conductors i potser ni saben, o ja ho tenen assumit que la casa de l’escriptora, a la vora de l’església, roman tancada. Unes roses, unes flors, el centre de l’ajuntament, unes mimoses indiquen on és la casa de l’escriptora.

Espontàniament, quan es va conèixer la trista notícia de la mort de Maria Antònia Oliver, amics, escriptors, Intel·lectuals, acudiren davant la casa, a Biniali. Amb intensitat i emoció, com els seus llibres, li digueren adeu a na Maria Antònia.

I volem fer el mateix que ells feren, amb silenci. Com un passeig. I respiram escriptora, i caminam pels carrers i petites places del llogaret binissalemer. Silenci als voltants de cana Maria Antònia. És recent la seva fuita.

Al cervell et venen títols dels seus llibres alguns llegits i molts altres per llegar…”Tallats de lluna”, “Cròniques de mig estiu”, “Colors de mar”… escenes, personatges, frases de “Joana E”. Personatges de la Mallorca real, de les dones properes, totes amb una història única, i convertides en eternes amb la literatura de na Maria Antònia Oliver, amb la seva llengua, la meva, la nostra. Recordes les paraules a entrevistes amb ella recordant el seu home. Fulleges la seva obra a la recerca d’aquella frase que fa inoblidable la tasca  de l’escriptora. I tornes a visualitzar la telesèrie “Amor de cans”, la mateixa escriptora supervisà, i que la televisió autonòmica ha empès a il·lusionar-nos per arribar a l’obra original.

Biniali, on vivia l’escriptora difunta. (Foto: Margalida Socías)

Quan llegeixes als diaris digitals la notícia i les reaccions, sempre et ve al cap, aquell punt de contacte amb qui ens ha deixat. I no puc oblidar-me que amb la meva estimada Xisca finalment no hem pogut fer la conversa d’horabaixa, llarga i sense frisança que desitjàvem fer amb Maria Antònia Oliver. No ha estat possible, ens queda pendent a l’eternitat.

Però una Rosa trobam a les petites paradetes del que és el mercat del dissabte. N’Alex hi és, i allà conversam amb na Rosa, na Rosita, pels amics i coneguts, na Rosa Amengual per nosaltres. Li demanam permís per esmentar el seu nom a l’article. Diu que sí, però amb la humilitat que fa admirables les persones senzilles. I recorda i ens emociona i ens produeix calfreds al cos, que ella va parlar amb na Maria Antònia, li pogué dir adeu, a la seva manera, es pogué acomiadar de l’escriptora, com ella diu. Na Rosa ens conta que dijous al matí  des de la finestra de la casa del carrer Pou, va saludar a l’escriptora i s’interessà pel seu estat de salut, després d’estar ingressada, i ella saludà amb el gest tranquil i pausat d’agraïment pel veïnatge de na Rosa, a punt d’emprendre el seu viatge. Ves qui ho diria.

Biniali, un adeu en família. (Foto: Margalida Socías)

Una Rosa per na Maria Antònia.

Febrer de 2022

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt