L’Alzinar: Parlem de Crisi Econòmica i de la posada marxa la Federació Internacional de Tir de Passetja

Avui estic eufòric i orgullós per dos motius. El primer, aquest article és ja el número 100 de l’Alzinar, què vaig començar a redactar en aquest mateix mitjà informatiu informàtic dia 22 de novembre de 2019, amb el vistiplau dels bons amics i col·legues Gabriel Mercè i Jaume Casasnovas, a pesar que la meva incorporació, a l’antic format en paper, dirigit per Jaume Casasnovas, data del 25 de juliol de 2005, amb la meva polèmica “Tribuna”.

I el segon és que per celebrar-ho, ahir, els del C.C.D.S., vàrem fer una pujada amb bicicleta de ciclocròs, des de la seu de la nostra entitat fins a les barreres de s’Arrom, ho vaig passar un poc malament (els quasi seixanta-nou anys ja pesen molt), avui encara tot em fa mal…

Però el plaer de les sensacions i la pujada d’adrenalina,  per dins aquest estret i ràpid camí de baixada (imatge de portada), a tomba oberta, no té preu, no es pot comptar, s’ha de viure.

Per molts d’anys i per molts de números del Fora Vila, amics lectors!  Salut, amor, esport, cultura i felicitat!!!

Soc cicloturista i n’estic molt orgullós

Soc cicloturista, sempre he considerat que ho soc, encara que, per diversos motius, porti una temporada donant molt poques pedalades.

Soc cicloturista i n’estic molt orgullós. Abans he estat ciclista, he corregut voltes, campionats, curses, rutes, pista, ciclocròs… També he estat atleta, he fet maratons i ultramaratons. N’estic també molt orgullós. Però ara simplement soc cicloturista i sento la bicicleta com una prolongació del meu cos. El cicloturisme és viatjar amb les mateixes forces i perdre’s en la natura, gairebé com un animal silvestre.

El cicloturisme és mantenir el cos sa i el planeta net.

Avui en dia, afortunadament, la bicicleta s’està consolidant com un mitjà de transport eficaç, barat, saludable i no contaminant per a la ciutat, un excel·lent mitjà per fer turisme i recórrer el territori a un ritme tranquil i respectuós amb l’entorn: fent cicloturisme. I no oblidem que gràcies als grups cicloturistes i excursionistes molts d’hotels, altres establiments i molts de treballadors, han pogut allargar la seva curta temporada estival.

I no perdem l’autocrítica. Alguns cicloturistes també som grossers, bruts i egoistes. També se salten moltes normes de circulació, i els mateixos que matinen i s’empassen quilòmetres i més quilòmetres sota la pluja, després es llancen al sofà de casa sense moure un dit per res. El cicloturisme és un bell esport, però no fa superhomes als qui ho practiquen. En el cicloturisme cada mirada a la cuneta és una nova imatge, un nou impacte pels nostres sentits, un nou estímul que produeix qualsevol reacció.

Cada pedalada cicloturista és un camí cap a qualsevol part, però sempre cap a llocs nous, perquè mentre el món sigui rodó i l’home mantingui el seu esperit nòmada, les úniques limitacions que trobarà al seu camí, per dur endavant els seus somnis, seran les de les seves pròpies pors. Com qualsevol altre esport, ens pot fer millors persones, però això depèn de cadascú, no tan sols de la bicicleta. El  cicloturisme, més que un esport, és un cert  estil, una certa concepció i una certa filosofia de la vida. És  especialment sinònim de llibertat i d’independència.

El cicloturista és un esportista que pedaleja per  gust, que sap posar el seu amor propi a l’altura de les satisfaccions del turisme intel·ligentment comprès, que no es  limita  a fer el recorregut dins un temps satisfactori, que  s’atura quan  li sembla i observa el paisatge i en gaudeix d’ell, que no necessita tribunes ni espectadors, n’hi ha  d’estar pendent d’un  cronòmetre, ni d’un xip.

Parlem de Crisi Econòmica.

Indiscutiblement hi ha molts de trabucats pel món, molts més dels que ens pensem, i especialment dins les altes capes dominants, els teòricament molt poderosos, els milionaris (bastants d’ells a força d’explotar i trepitjar als pobres treballadors), els esbojarrats que no han pogut evolucionar -no n’hi ha més de fetes- i el seu cervell es troba encara estancat al segle XV, els mals polítics de torn ,afortunadament no tots, però si la majoria, que no saben o no els convé mirar cap als més desfavorits, o cap als pobres pensionistes que no poden arribar a final de mes, o aturar els grans abusos, entre altres, de les grans companyies elèctriques estatals, dirigides i aconsellades per molts dels grans fracassats de la política estatal (portes giratòries) amb pagues més que milionàries, que damunt, fent acopi de pocavergonyisme s’atreveixen a mencionar públicament que les pensions són insostenibles, quan el realment insostenible és la seva cara dura i el robatori continuat que estan fent diàriament a tots els ciutadans estatals.

S’ha començat a deslligar ja, una altra vegada, la psicosi col·lectiva. La por s’ha apoderat de tots i això pot ser el pitjor. Aquesta crisi actual, com de costum, no és més que una crisi de valors ètics i morals. T’agrada realment el ritme de vida que imposa l’actual i patètic sistema financer i aquesta societat consumista? T’agrada sentir-te esclau d’un sistema que et porta constantment a la frustració i a la impotència?

La veritable crisi neix de l’absurd maneig dels doblers. La veritable crisi és de la gent que té l’abundància virtual, els rics, que realment no tenen res més que doblers i accions virtuals (pobrets!), propietats dins aquest món, de les que moltes vegades ni poden gaudir.

Quan els doblers deixen de circular, l’escassetat sempre ha començat dins les grans ciutats que no tenen accés al camp, on ningú sap funcionar sense màquines. En aquests moments l’autèntica persona rica és la que sap crear tecnologia útil amb despulles, sap collir la fruita de l’arbre, sap utilitzar les plantes com a medicina. Sí, no som màquines, no mengem petroli, som simplement persones que hem d’explorar les possibilitats de l’amor en totes les manifestacions possibles. Som éssers que requerim abraçades, mirades, calor humana, somriures, confiança… i l’única crisi reial que estem vivint és que ens estem allunyant de la mare Natura què, desgraciadament, ja ens fa sentir els seus lamentables clams.

Declivi de la diversitat biològica.

L’impacte, el nefast impacte, de l’activitat humana ha provocat un greu declivi de la diversitat biològica al planeta i, per descomptat, també  a la nostra Illa.

La biodiversitat és el concepte que indica la gran varietat de formes, nivells i combinacions d’éssers vius en un ecosistema. La biodiversitat és essencial per a la preservació de la vida, és la nostra vida, i permet que s’estableixi l’equilibri entre tots els organismes i el medi físic.

L’activitat humana ha fet multiplicar per mil el ritme natural d’extinció d’espècies, i les perspectives no són gens falagueres si se segueix així: si no hi posem remei, poden desaparèixer el 30% de totes les espècies abans que acabi aquest mateix segle.

És temps de caquis.

Els fruits del caquier, originari de Xina i Japó, contenen un 16% de sucres, el que els fa molt agradables al paladar. El seu conreu es remunta al segle VIII, arribant a les nostres Illes prop del 1870. La seva pell és  molt delicada, el que dificulta la seva manipulació i ho converteix en un fruit molt sensible a les adversitats climatològiques com les gelades o el granís.

El caquier és un arbre molt ben adaptat al nostre clima mediterrani i el consum dels seus fruits és molt bo per a la salut en contenir carotè i criptoxantina, i un alt contingut en vitamina C, sent, a més, ric en potassi, sucres i glucosa. La seva activitat antioxidant disminueix el risc de determinades malalties degeneratives (càncer, problemes cardiovasculars, etc.), sent una bona fruita per a combatre la diarrea i la colitis. Els seus tanins, d’efecte antioxidant, contribueixen a protegir la salut cardiovascular.

Aglans dolços.

Enguany serà un bon any per als aglans dolços, si les ventades de tardor els respecten, n’hi haurà un bon esplet. Aquestes darreres plogudes els han fet reviscolar ràpidament i seran molt bonics, grossos i dolços. El seu gust és semblant al de les castanyes i es poden menjar directament crus o torrats. Són boníssims! D’aquí un parell de setmanes, en ser madurs, en tornarem a parlar més detingudament. Val la pena!

En marxa la Federació Internacional de Tir de Passetja

Ara que s’ha tornat a posar tan de moda, dins els àmbits esportius foners, la creació d’una Federació Internacional de Tir de Passetja, em permetreu compartir amb vosaltres una “Tribuna”, editada en paper, en aquest mateix mitjà informatiu, fa exactament deu anys, un petit resum de la Primera Tirada Internacional Ciutat de Sóller, a la qual ja es va donar la primera passa per a la creació d’una futura (pràcticament impossible en aquests precisos moments) Federació Internacional de Tir de Fona, presentada fins i tot, oficialment, per al que redacta aquestes mateixes línies, dins la seu del Consell de Mallorca:

“Viure és conviure, i indiscutiblement això ha estat el més destacat de la Primera Trobada Internacional de Foners Ciutat de Sóller, feta aquest passat cap de setmana a la Vall dels Tarongers.

Durant el transcurs de les Jornades, organitzades per la Federació Balear de Tir de Fona i el Club Ciclista Defensora Sollerense (C.C.D.S.), s’han presentat excel·lents intervencions, exposicions, vídeos, imatges…, impartides per vertaders especialistes internacionals amb la matèria, amb els seus posteriors col•loquis a cadascuna de les ponències, amb un impressionat bagatge de canvis d’experiències i consells, dins l’incomparable marc de l’Hotel Es Port, del Port de Sóller.

Els foners d’arreu del Món han acordat oficialment acatar el reglament de la Federació Balear de Tir de Fona, única en el món en aquesta especialitat, com a primera passa per a la constitució d’una federació de caràcter internacional, que indiscutiblement tindria seu a les nostres Illes.

Ahir diumenge, com a colofó de les jornades, es va disputar la Iª Tirada Internacional Ciutat de Sóller, amb 51 inscrits, en la que es pogueren veure les diferents modalitats de tir, algunes molt allunyades de les altres. Al final, el podi va estar dominat pels tiradors mallorquins, capitanejats pel llosetí Juanjo Caballero, tot i que cal destacar la perícia de l’alemany Silvio Vass (Jaegoor), i l’exotisme de la tiradora del Tibet Puchi de Rial”.