L’Alzinar: “Tramponades, ciclisme i estiu”

Un bon trampo, o un parell de tomàtigues a tallades, amb dues arengades torrades i esmicolades, amb un bon raig d’oli de Sóller, unes quantes tàperes, quatre brots de fonoll marí envinagrat, pa de xeixa, acompanyats d’un bon meló o una bona síndria fresquets, raïm o les primeres figues de moro de la temporada, un bon tassó de vi illenc, l’horabaixa, baix del frondós parral del nostre olivaret, amb els productes de la terra sembrats fa un parell de mesos, és un dels plaers estivals que no té preu, i més aquests forts dies, en què l’implacable sol, i la basca dels horabaixes ens fa afluixar les cames i pràcticament no ens deixa ni dormir.

Ciclisme i estiu.

I que em dieu d’una bona passejada amb bicicleta abans de la tramponada? És el súmmum, quasi toquem amb els dits al Cel.

No és cap utopia, i a més d’experimentar aquesta sana felicitat, contribuïm a fer una ciutat neta amb menys contaminació i menys renou, recuperant els carrers per als veïns, on sigui possible l’enyorat joc dels infants i la convivència entre les persones.

Anima’t a fer servir aquest mitjà de transport a la vida quotidiana, lluita per a la pacificació del trànsit i per la potenciació de la bicicleta en tant que és un vehicle que dona una gran llibertat de moviments, és econòmic i és molt bo d’aparcar, no contamina ni fa renou, és saludable i com s’ha demostrat nombroses vegades, dins les ciutats, és més ràpid que els cotxes, a més de facilitar el contacte humà, tan important i tan oblidat dins aquesta inconcebible època tecnològica de massificació.

Soc usuari urbà de la bici des dels set anys, que em regalaren la primera, de passeig (pesava una tona, al costat de les actuals), si no record malament una Orbea blava, amb frens de varilles, parafangs, portaequipatges i un seient autèntic de cuiro, amb la que ja em pensava ser en Raymond Poulidor, l’etern segon, més conegut pels afeccionats com a “Pou Pou”, Jacques Anquetil o el Caníbal Eddy Merckx, el millor ciclista de tots els temps.

De tota la vida soc amant de les artesanals bicicletes Macario, del desaparegut bon amic Macario Llorente, amb elles vaig córrer (fins al dia del meu desgraciat accident amb un intrèpid taxista ciutadà) durant més de sis anys. Una Macario de carretera, una de pista i una de ciclocròs (el BTT encara no existia formalment, actualment als meus 68 anys ho practico amb els al·lots de l’Escola Municipal de Ciclisme de Sóller, amb una Marin Titanium, ja que Macario ha desaparegut de la faç de la terra) amb les que feia autèntiques filigranes, especialment dins el camp a través, la meva especialitat.

Però a pesar de la meva vena competitiva dins el ciclisme, l’atletisme i el tir de passetja, el què m’ha estirat més sempre ha estat el món del cicloturisme, del que el meu pare, Jaume Oliver i Sastre, fou l’introductor oficial a les nostres Illes, a la dècada dels 60. He gaudit de llargues passejades, bones amistats, bons ambients, paratges majestuosos i inoblidables, aigua, neu, fred, calor, vent, platges, muntanyes, berenades, dinars, sopars, aconseguit tot feliçment a cops de pedal.

No amics, NO!

La bicicleta i darrerament el patinet són dos vehicles més que han irromput amb força dins els carrers i les carreteres, i els seus usuaris estan obligats a conèixer, respectar i fer complir tots els reglaments de trànsit, a més de conèixer els seus drets i especialment les seves OBLIGACIONS. Han de ser responsables i compartir amb dignitat els carrers, respectant a tots els usuaris, especialment als vianants, de les vies públiques.

No pot ser trobar-nos dia si, i dia també, a fitipaldis de la bicicleta o del patinet contra direcció, saltant semàfors en vermell, sobre les voreres (tant dins la ciutat com dins les carreteres) reservades només als que van a peu (que moltes vegades han  de baixar per no ser atropellats), o amb la roda aixecada, superant tots els límits urbans de velocitat haguts i per haver, posant en perill la vida dels altres ciutadans.

Exigeixo, des d’aquestes planes del Fora Vila, més responsabilitat, i si no funciona, un poc més mà dura de part de les autoritats pertinents.

“La confiança en si mateix és el primer secret de l’èxit”.  (Ralph Waldo Emerson).

Foto portada: Sembra de tomàtigues. (Toni Vallcaneras)