L’Odissea del GPS gat i caperrut i la Imbecil·litat Humana: Una Història d’Amor i Despropòsits Algorítmics
Permeteu-me que us expliqui una història. Una història que, ho prometo, és tan certa com la meva addicció al cafè amb llet i la vostra fe cega en el GPS del cotxe. Una història que il·lustra, amb una hilaritat gairebé dolorosa, la nostra tendència innata a posar la nostra intel·ligència (o la poca que ens queda) en mans de xips i algoritmes que, a vegades, semblen haver begut més whisky que nosaltres.
Tot va començar un dimarts plujós, dia fatídic per antonomàsia. El meu amic Pere, un home d’aparença senzilla, però d’una credulitat envers la tecnologia digna d’estudi antropològic, havia de recollir un paquet urgent a l’altra punta de Palma. “Cap problema!”, va exclamar amb una seguretat gairebé insultant, “El meu GPS em durà fins a la porta! És el model més nou, té intel·ligència artificial i crec que fins i tot em llegeix el pensament”. Jo, amb la meva saviesa popular i el meu vell mapa de carreteres esquinçat, vaig arrufar el nas. Però en Pere ja estava teclejant l’adreça al seu aparell futurista, amb els ulls brillants d’emoció.
La primera indicació va ser prometedora: “Giri a la dreta en el següent semàfor”. Fins aquí tot bé. Però la cosa va començar a prendre un gir inesperat. “Ara, giri a l’esquerra cap al carrer dels tarongers (m’ho estic inventant), va dir la veu sintètica amb una inflexió que jo juraria que era de satisfacció maliciosa. El problema és que el carrer dels Tarongers era de sentit únic, i en direcció contrària. El Pere va dubtar un instant, però el seu GPS, amb la tossuderia d’una mula i la convicció d’un predicador, va insistir: “Recalculant… Giri a l’esquerra. Giri a l’esquerra ARA!”. I en Pere, com un bon súbdit digital, va girar.
No cal dir que la botzina del taxista que venia de cara va ser memorable. En Pere, amb el cor a mil, va rectificar. Però el GPS, lluny de disculpar-se, va redoblar la seva aposta per la confusió. “Prengui la tercera sortida de la rotonda i després la primera a la dreta”. Una rotonda que no existia. Una rotonda imaginària, fruit de la ment algorítmica d’un sistema que, potser, havia passat massa temps calculant rutes per Montserrat i s’havia quedat una mica… boig.
La història va continuar així durant gairebé dues hores. En Pere, amb el front suat i la paciència sota mínims, seguia les indicacions del seu “intel·ligent” aparell amb una fidelitat que fregava l’adoració. Va acabar en un carreró sense sortida, davant d’un contenidor d’escombraries amb una olor molt particular, mentre el GPS li anunciava triomfalment: “Ha arribat al seu destí!”. El destí, segons el Pere, era la desesperació.
Al final, exhaust i amb el paquet encara sense recollir, en Pere va haver de fer el que havíem de fer des del principi: preguntar a un humà. A un amable senyor gran que passejava el seu canet i que, amb dues indicacions clares i sense cap mena d’algoritme, el va situar en el camí correcte en menys de cinc minuts.
Aquesta història, si bé pot semblar una anècdota còmica, és un mirall de la nostra època. Ens hem tornat tan dependents de la tecnologia, tan convençuts de la seva infal·libilitat, que som capaços de seguir les seves indicacions fins al final del món, fins i tot quan la nostra pròpia intuïció ens crida a crits que alguna cosa no quadra.
Les màquines són eines meravelloses, no ho negaré. Ens faciliten la vida de mil maneres. Però no deixem que la nostra confiança cega en elles ens faci perdre el seny. No oblidem que, al final del dia, darrere de cada algoritme hi ha una ment humana (amb els seus dies bons i dolents, amb les seves ganes de vacances i els seus errors de programació). I, a vegades, la millor “intel·ligència artificial” és la que tenim nosaltres mateixos, aquí dins, al cap. O, si més no, la d’aquell senyor gran que passeja el seu canet. Que, sens dubte, és molt més fiable que un GPS amb un problema existencial o qualsevol aplicació d’intel·ligència artificial.
Tenim el cull llogat. Estem venuts les aplicacions i, més prest que tard, del poc que sabem, encara sabrem manco. I mentes, la intel·ligència artificial es nodreix, en bona part, de totes les informacions que nosaltres li passem i a veure què fan amb ella. És un robatori de llibre i nosaltres, els humans, pitjor que els ases. Endavant ulls clucs. Jo no dic que no sigui una bona cosa, però no ho podem fiar tot a una màquina que sempre ens fa creure que som unes grans persones i que eles nostres preguntes són molt mesurades i condretes.
Aquest article va dedicat a l’empresa d’I.A. COPILOT per la seva baixesa i ànsia d’enganyar a la gent.