Ara llegint
L’or olímpic arriba a la Serra de Tramuntana

L’or olímpic arriba a la Serra de Tramuntana

Imaginem, per uns minuts, que el primer or olímpic de la història de l’escalada, l’extremeny Alberto Ginés, vingués a Mallorca per recollir un premi en reconeixement dels seus assoliments esportius concedit per qualsevol institució pública de les que ens governa.

Com home dedicat i conscient que l’entrenament constant és imprescindible per mantenir el seu nivell voldria continuar amb el seu programa esportiu. No li sorprendria gaire assabentar-se que a Mallorca no existeix ni un sol rocòdrom públic amb el nivell exigible per fer proves olímpiques. Ell ha d’anar a Àustria o a Txèquia per preparar les seves competicions. Segurament demanaria als seus amfitrions illencs que el portessin a alguna de les zones d’escalada de la Serra de Tramuntana, que pel que ha escoltat, és una mostra extraordinària de paisatge natural i ofereix unes condicions per a la seva disciplina ideals. I a més és Patrimoni de la Humanitat.

Via d’escalada de s’Esperó del Pla del Portell de Sa Costa. (Foto: Xisco Simón)

“Bueno, Alberto, primero hay que sacarse la autorización.”

Algú li contaria que per escalar a la Serra de Tramuntana i pel que disposa l’article 63 d’una normativa de nom sugerent (PORN), s’ha de demanar autorització a la Conselleria de Medi Ambient. Tot i que l’esmentada autorització no és pot exigir fins que una altre normativa (de nom igualment peculiar, PRUG) fixi el regim d’autoritzacions. Com diu la llei de nom equivoc.  I la dita normativa ni existeix! I han tingut temps des del 2007.

Fins fa un any i mig això suposava fer la sol·licitud i esperar la resposta. Que moltes vegades no arribava (alguns han esperat fins a un any la contesta). I que en aquest cas el silenci administratiu implicava la denegació de l’autorització. De fet per culpa de la manca de recursos de l’administració suposava de facto la prohibició de l’activitat d’escalada. Després d’innombrables incidents, reunions i pressions per part de les autoritats esportives, la conselleria va venir a bé a oferir un sistema que via telemàtica permet fer l’autorització, rebent l’autorització per correu electrònic en pocs dies. Funciona raonablement bé.

“Y además, Alberto, hay que pedirpermisoal propietario. Y no va a ser fácil.”

Clar, la Serra de Tramuntana és un territori en un 95% de propietat privada. I pocs propietaris, per no dir cap ni un, donen permís per escrit per practicar escalada dins les seves terres. En el millor dels casos hi venen a bé sempre que els esportistes, com no pot ser d’altra manera, mantinguin un comportament respectuós amb el medi natural i el patrimoni dels altres i en uns períodes determinats per no interferir en la gestió de les seves terres. I s’ha donat el cas que la Conselleria de Medi Ambient, amb una política de “Ca envejós, ni rosega ni deixa rosegar l’os”, ha enviat parelles d’agents medi ambientals (AMA)  per entrevistar-se amb els propietaris i informar-los que han donat permís per escalar, però que si volen el poden revocar i traure defora els escaladors. Alguns responsables els hi ha contestat, dignament, que estan per la pràctica esportiva regulada en les seves terres. D’altres, d’una altra pasta, veuen com poden tenir garriguers uniformats completament equipats a cost zero.

Finalment, Alberto Ginés, el nostre jove d’or s’enfila a una paret després d’escalfar i examinar la dificultat. Quan està al ben mig, en el punt més difícil, sents uns crits que diuen

Agents de Medi Ambient. (Foto: Facebook)

“¡Alto, alto, altoooooooooooo, Agentes de MedioAmbiente!”

Desconcentrat i sense saber ben bé que passa, observa com dues persones vestides de verd han irromput a peu de via, l’increpen i el comminen a baixar immediatament. Quan arriba a terra l’exigeixen que els mostri l’autorització, la seva identificació personal i insisteixen a registrar les seves pertinences personals. Els seus amics, empegueïts, li diuen que és una sort que ho dugui tot. Recorden el cas d’una famosa escaladora que va ser obligada a anar a ca seva acompanyada pels agents per no portar el passaport al damunt. Quin disgust se’n va endur aquella dona! I tanta sort que el pagès de la finca s’ha presentat tot d’una i ha confirmat que es clar que podien escalar. Just arribar l’han vingut a veure a ses cases per presentar-se. Si fins i tot s’han fet unes fotos amb el campió olímpic! L’amo fa capades i no se’n sap avenir. Tanta frissor per unes coses i ell encara te pendent les subvencions de fa quatre anys i les cabres a lloure menjant-se els conreus i malbaratant els fruiters!

Ara deixem d’imaginar-nos coses en forma de distòpia i mals sons. Obrim els ulls a la realitat.

L’escalada esportiva ha arribat als Jocs Olímpics per quedar-hi. El creixement dels seus practicants és explosiu. A països del centre i nord d’Europa, als EUA i al Canada, al Japó per exemple s’està vivint una autèntica passió per aquesta activitat. Els principals subministradors de material esportiu estan llançant línies de productes específics. I invertint fort en patrocinis i esponsorització. El mitjans de comunicació ja ensumen el negoci amb les retransmissions.

Alberto Ginés en plena competició.

Nascuda per practicar-se a espais tancats, els rocòdroms, és inevitable preveure que amb el pas del temps es produirà una transferència de practicants cap al medi natural. No tots ni, pot ser, de forma massiva. Però això implicarà no just un augment del nombre d’escaladors sinó, i és el més delicat, un canvi en els usos i costums. No és el mateix practicar a un local tancat en què no passa res si escales amb música a tota pastilla i amollant crits a fer-ho a un espai natural, obert, en el que l’únic renou hauria de ser el del vent agitant les fulles dels arbres i el batec del teu cor. Molts de veterans practicants veuen amb preocupació i inquietud aquesta situació. És el signe dels temps. La seva activitat ha tornat popular, però té la contrapartida que la seva expansió pot fer perdre l’essència que fa que no estiguem parlant just d’una activitat esportiva i de lleure. No és el mateix tocar pedra que tocar fusta i plàstic.

En paraules de Iker i Eneko Pou, referents mundials de l’escalada, que viuen i s’entrenen a Mallorca habitualment “És clar que el triomf de l’escalada en els Jocs Olímpics atraurà moltíssima gent al nostre esport, encara més del que el feia els últims anys on havíem assistit a una proliferació espectacular dels rocòdroms a tot el món.

El nombre d’escaladors es multiplicarà exponencialment, i segur que ja res serà com abans. Bàsicament perquè encara que només sigui una petita part la que passi al medi natural, el col·lapse tant de gent com mediambiental que podem sofrir pot ser important, sobretot perquè moltes de les persones que vinguin no tindran la nostra cultura muntanyenca i això acabarà implicant problemes tant de sostenibilitat com de convivència en els sectors i els llocs d’acampada.

Però també hi haurà beneficis, perquè una part de la societat acabarà abraçant els valors muntanyencs i estimant la naturalesa tant com l’estimem tots nosaltres.”

Davant això les administracions públiques, i aquí parlem clarament de la Conselleria de Medi Ambient, la Direcció d’Esports del Govern Balear i el Consell de Mallorca, poden actuar com fins ara en què les paraules claus han estat prohibició, arbitrarietat, repressió, menfotisme i manca de criteris tècnics. Com ho demostra el projecte de llei per convertir als agents de medi ambient (AMA) en un autèntic cos policial, amb unes atribucions que aixequen molts interrogants sobre possibles vulneracions de drets fonamentals, invasió de competències estatals i duplicitat de costs i funcions entre altres. I que no és compartit, ni de bon tros, per tots els seus integrants ni per alguns comandaments polítics de les nostres muntanyes verdes. O el fet que pràcticament totes les multes imposades (poques bromes, que són de 300,00 €!) per suposadament vulnerar la normativa per escalar recorregudes les ha perdut l’administració. I és que resoldre procediments administratius sancionadors sense que estigui prevista la infracció és arbitrari, però no dir una paraula més contundent.

O poden actuar com catalitzadors d’aquesta situació que es produirà més tard o més d’hora. Encaminant, educant, formant, regulant amb criteris clars i transparents, sancionant amb totes les garanties legals i contundència quan toqui, facilitant finançament als propietaris, creant complicitats entre administració, propietaris, esportistes i la societat civil. Gestionant-ho, en una paraula.

Reunió d’agents de Media Ambient

És clar que és més còmode quedar-se aturat fent servir termes com saturació, massificació, pèrdua de valors, esquinçant-se les vestidures i fent l’ullastre esbrancat davant els mitjans de comunicació i manejant la repartidora de les subvencions, pensant que el marró ja li caurà al damunt a un altre.

I quan se n’adonin que pel 2028 es vol incloure les carreres de muntanya (allà li diuen trailrunning o sky running) en el programa dels Jocs Olímpics a celebrar a Los Angeles, a algú li farà el cap un tro!

I per els que volguéu saber més sobre Alberto Gines aquí teniu l’entrevista feta per la revista DESNIVEL Alberto Ginés sobre su participación en las olimpiadas – YouTube

I una extraordinaria conversa, divertida i especial.feta per Iker i Eneko Pou a Alberto GinesSPEAKINGPOU – Entrevista a Alberto Ginés | #speakingpou​​ 13.4.2021 – YouTube

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt