Pi ver, el que fa pinyons
El pi ver (Pinus pinea) és segurament un dels arbres més formosos de les nostres terres, amb la capçana arrodonida. Els exemplars adults ens transmeten una imatge de força i grandesa.
A les illes de Mallorca i Menorca aquest arbre es troba més o menys en contacte amb l’home i, si no són sembrats, neixen prop de nuclis poblats, possessions, al costat de fonts en grups reduïts o fins i tot solitaris, que sol ser la seva forma més habitual de trobar-los. Però a l’illa d’Eivissa sí que podem trobar pinars de pins vers més o menys salvatges.
El pi ver o pi pinyoner és originari de l’Europa meridional. Pertany a la família de les pinàcies. Dita família, a les nostres illes, es troba representada per sis varietats entre les quals es pot trobar el cedre (Cedrus deodora), arbre de jardí i ornamental, provinent de l’Himàlaia.
Pel que fa al gènere pinus és germà del pi (Pinus halepensis) i de l’endèmic Pinus ceciliae, del qual en parlarem en un altre capítol.
El pi ver té l’escorça vermellosa a diferència del Pinus halepensis, que la té blancosa, i les fulles llargues i relativament gruixudes per tractar-se d’un pi. Floreix a la primavera i fructifica en forma de pinyes a la tardor del tercer any. Les pinyes amaguen els pinyons, tan lligats als nostres menjars i embotits.
El foc li juga males passades per la facilitat que crema, ajudat per la resina altament inflamable que posseeix.
El pi proporciona la tremetina i el quitrà, que serveixen per curar la bronquitis, les afeccions de la pell i les estròfugues. Un decuit d’ulls tendres de pi és bo per combatre les afeccions de bufeta i de l’aparell urinari, i es recomana també per combatre la impotència.
#Foravila