Recordant a l’entranyable amic Emili Cervera
A vegades, moltes vegades, a un no li queda altre remei que creure, de bon de veres, amb les casualitats, amb les coincidències -¿0 perquè no, pressentiments?- que de sobte es converteixen en sorprenents realitats. No sé si m’explico. Millor serà contar la història.
El passat dia 7 de desembre de 2024, remolcant papers i paperassa dins el meu desordenat arxiu, aparegué davant meu, aquestes curioses i originals fotografies, que em deixaren corprès. Unes de les moltes genialitats fotogràfiques del meu entranyable i sempre present amic Emili Cervera Bautista, ‘en Cervera’, per tota aquella colla d’amics -molts dels quals ja partiren- que amb en Cervera compartirem irrepetibles moments i vivències que ompliren de goig i gaubança tants i tants de dies i tantes i tates vesprades d’aquells meravellosos anys 60 i 70.
Juntament amb les fotografies hi guardava un retall de premsa, concretament del Diario de Mallorca de data 11-12-17, en el que una crònica signada per jo mateix, recordava que feia 30 anys que Emili Cervera ens havia deixat.
Avui, trenta-set anys després d’aquella fuita, no puc resistir-me a la temptació d’aprofitar l’oportunitat que em brinda FORA VILA per retre un homenatge de recordança a la persona amb la qual tantes i tan bones experiències vàrem compartir en distintes facetes: personals, periodístiques, culturals, familiars… i tantes altres.
Deia, i encara diu aquella crònica: La matinada del dia 8 de desembre de 1987, que va donar pas a una festivitat de la Immaculada Concepció tenyida de grisa i banyada per la pluja, moria, a sa Pobla el fotògraf Emili Cervera Bautista . Català de naixement -egarense per més dades- havia arribat a sa Pobla l’any 1958 gairebé per viure una aventura professional. Aconsellat per un amic seu que feia poc s’havia instal·lat en aquesta localitat, Emili i la seva família van abandonar la industriosa ciutat de Terrassa per a instal·lar-se en l’agrícola vila de sa Pobla.
Aquí es va establir i va començar a desenvolupar la seva professió de fotògraf d’estudi i reportatges, integrant-se ràpidament en el si de la societat poblera. Des del primer moment va saber ser present, darrere de l’objectiu de la seva càmera, en quants esdeveniments es produïen, a més d’anar guanyant-se una fidel clientela com reconegut fotògraf.
A sa Pobla van créixer els seus fills Enric i Elisabet, sota la cura d’Elisa, esposa i mare, a més de principal col·laboradora d’Emili en l’exercici de la seva professió. Al cap de dos anys de la seva arribada va muntar la que seria la seva primera exposició fotogràfica, titulada “la càmera al carrer”, que va ser com una espècie de reportatge gràfic de la vida del poble al llarg d’un any. Cervera va aportar les fotografies, i el cronista oficial de la vila Alexandre Ballester, els textos que comentaven cadascun dels temes. A aquella exposició seguirien unes altres de contingut més artístic. Perquè dins del Cervera fotògraf professional es niava l’esperit del Cervera artista de la fotografia.
D’Emili Cervera cal destacar, també, la seva gran tasca, a partir de 1970, com a reporter gràfic de premsa, col·laborador durant molts anys de Diario de Mallorca i d’altres mitjans de comunicació locals i illencs, sempre de manera desinteressada, la qual cosa suposava per als corresponsals de premsa locals de l’època, un inestimable suport per al desenvolupament i lluïment de la seva labor informativa, acompanyada del document gràfic de la notícia publicada.
D’aspecte seriós, posat elegant, educat i tracte amable, Emili Cervera va saber guanyar-se l’estima i l’afecte de quants el van tractar personalment i professionalment. Responsable i emprenedor, com tot bon català, va aconseguir acreditat prestigi professional.
L’any 1976, Alexandre Ballester, va dir de Cervera en les pàgines del diari: “El seu ull analític, terriblement analític, de la circumstància que ell embolica està sempre darrere de la cambra. És el fotògraf, és retratista. Pacient en el seu treball i en el seu tracte, a vegades s’extralimita quan se li’n van amb presses, quan se li demanen urgències, però al final, el corresponsal informatiu aconsegueix de Cervera les fotos que li ha demanat a pesar que el revelador no estava en la seva justa temperatura. Cervera estima la fotografia perquè va néixer fotògraf, així sense més ni més. Jo crec que ho van parir nu com a tots , però que en comptes de cordó umbilical portava una càmera fotogràfica. Clar que, com tothom, ha hagut de fer treballs per vocació i altres per encàrrec. Jo crec que on cal veure al veritable Cervera és en els treballs per vocació. Té un una cosa així de galant dur, del cinema de fa anys de Paul Henriet, però en el fons és un tros de pa. Ens va arribar de Terrassa i aquí es quedarà, a sa Pobla, fins i tot s’ha comprat una tomba. Té les seves manies, per exemple menjar dolços o creuar Madrid amb els ulls tancats. Per a nosaltres és l’home que ens ha donat gairebé 20 anys d’història gràfica de sa Pobla.”
Era una fidel radiografia d’Emili Cervera la que feia Ballester, i alhora, una encertada premonició. Cervera es va quedar per sempre a sa Pobla, descansant en la seva pròpia tomba des del 8 de desembre de 1987, on no va trigar massa a acompanyar-lo la seva esposa Elisa Elbaile. Una sepultura decorada amb un monòlit en pedra rocosa que representa les mítiques muntanyes de Montserrat.
Era evident i sabut per tot el seu entorn familiar i amistós que les idees polítiques d’Emili Cervera tiraven cap a l’esquerra, prou definides i sedimentades, si bé no les manifestava fora dels seus cercles íntims. Fins i tot en aquest aspecte sempre es va mostrar prudent i respectuós amb els que professaven tendències polítiques de distint color. Per als més joves que vam tenir el privilegi de tractar-lo, la diferència de dues dècades d’edat mai va ser obstacle per a una comunicació personal plana i sincera. El diàleg sempre va ser el de la sana amistat i la seva paraula la veu de l’experiència.
En una altra referència d’Alexandre Ballester, publicada en la revista ‘Sa Plaça’, deia d’Emili Cervera: “…És cert que, cada persona, és fruit del lloc geogràfic, social i cultural en el qual ha nascut i s’ha format. Però també és cert que, determinades persones, traslladades, trasplantades a un altre lloc, per una voluntat d’amor cap a la nova terra, saben adaptar-se, descobrint i assumint les essències peculiars del nou poble, relacionant-se i integrant-se en el nou teixit social i humà, costums i referències d’un altre estil vivencial (…) Amb el temps Cervera es va convertir en un pobler de ferma arrel catalana.” I afegia: “Una persona, per sempre és d’allà on neix, i també és d’allà on mor, per a l’eternitat…”
Sobre l’abundant i valuosa obra fotogràfica de Cervera, Ballester feia una reflexió que amb el pas dels anys han fet seva els nombrosos poblers i pobleres que saben de l’excel·lent col·lecció de fotografies realitzades pel fotògraf egarense, que recullen el panorama i els esdeveniments socials, culturals, festius i esportius esdevinguts durant aquelles tres dècades d’intensa activitat professional i artística de Cervera. Unes fotografies que han de formar un immens arxiu. “Arxiu -sentenciava Alexandre- que algun dia esdevenidor serà font documental, informativa, fidedigna per a il·lustrar un dilatat capítol de la història local.”
Un dia esdevenidor, que encara està per arribar. Una iniciativa -la creació de l’arxiu de l’obra d’Emili Cervera- que molts esperem i desitgem que, algun dia, més prest que tard, sigui realitat.
En la seva memòria, com a homenatge a l’estimat fotògraf, l’any 1990, per les festes de Pasqua, l’Associació Cultural Gavina T.V. Poblera’, amb la col·laboració de l’Ajuntament de sa Pobla, va convocar la primera “Marató Fotogràfic Memorial Emili Cervera”, que va tenir continuïtat fins a la tercera edició.
Seria oportú, millor dit, seria de justícia, que més prest que tard o mai, se li tributés a Cervera i a la seva obra, a la seva inestimable labor professional en pro de sa Pobla, algun acte de merescut reconeixement.
Emili; sempre present.