Som així. Sempre ens queixam.

Amb el recent atorgament del títol de Marquès de Llevant de Mallorca a Rafel Nadal per part del rei, no entraré a valorar el fet, s’ha tornat a fer evident una veritat incòmoda, però persistent: a Espanya, i aquí també, no ens excloem, costa molt reconèixer el mèrit dels qui destaquen. Ens fa nosa l’èxit aliè, i encara més si aquest èxit és pròxim. La reacció instintiva no sol ser d’orgull o d’admiració, sinó de sospita, enveja o burla.

En lloc d’alegrar-nos que un compatriota sigui un exemple mundial d’esforç, humilitat i excel·lència, hi ha qui aprofita qualsevol excusa per qüestionar-lo o per ridiculitzar decisions que, agradi o no, formen part d’un reconeixement institucional per una trajectòria única. El cas de Rafel Nadal és paradigmàtic: admirat a tot el món, però encara avui hi ha veus que semblen incòmodes amb el fet que un mallorquí hagi arribat tan amunt sense renunciar a ser qui és. Ai l’enveja…

Però aquest rebuig a l’excel·lència no és l’únic tret del nostre caràcter col·lectiu. També tenim una habilitat innata per la queixa constant. Ens queixem per sistema. Si una cosa falta, perquè falta. I si la tenim, perquè no és com voldríem. Si no hi ha aparcaments, critiquem la manca d’infraestructures. I si en fan, perquè s’han carregat un espai verd o perquè és un disbarat urbanístic. Si fa fred, per què fa tant fred. Si fa calor, perquè no plou. Si algú treballa massa, és que va de llest. Si no fa res, és un paràsit. Sempre hi trobem pegues i quasi mai solucions, però, això sí, sempre arriben tard.

Aquest esperit inconformista, que ben canalitzat podria ser motor de millora i progrés, massa sovint degenera en crítica destructiva, sospita constant i immobilisme disfressat d’exigència. Ens queixem tant que, al final, ja no sabem ben bé de què ens queixem. Però cal queixar-se, perquè sembla que si no ens queixem, no existim.

Jo vaig fer part molts anys d’un programa televisiu de debat i recordo que hi venia una persona a la qual tinc en molta estima i sempre deia el mateix: “¿de qué hay que hablar?, que me opongo”. Pot semblar graciós, però a mi no em feia gens de gràcia el fet d’oposar-se per oposar-se. Una altra cosa és que l’oposició o el suport sigui raonada i amb la teva visió, correcte segons el teu criteri. Hi ha gent que té ganes de discutir. Jo no, jo m’estimo més tenir pau que raó. Quina manera de perdre el temps…

Mentrestant, la vida avança, el món canvia, i nosaltres continuem en el mateix bucle: criticant-ho tot, valorant poc, i reconeixent encara menys. Potser ja seria hora de canviar el xip, d’aprendre a valorar més i criticar menys o aportar que no està gens malament. No per conformisme, sinó per justícia, per maduresa col·lectiva i per autoestima com a poble.

Som així, però a mi no m’agrada.

Imatge de portada feta amb la IA