Aquella estrepitosa desfilada del Fas

Estam a les portes de Setmana Santa i podria ser adient recordar alguns aspectes o costums característics d’aquests dies que es commemoren la passió i mort de Jesucrist, i que amb el pas del temps s’han anat perdent i van quedant oblidats dins la memòria de les actuals generacions, però que, sí, encara recorden els més vells, com, per exemple “es fas” o “es salpàs”, i altres aspectes que si bé no s’han perdut del tot, han sofert canvis més o manco importants. Aquí i ara parlarem del Fas.

Fa anys, “es Fas” se celebrava en bona part dels pobles de Mallorca, avui és una altra de les costums populars que també es va anar perdent amb el pas del temps, i que, per tal, desconeixen les generacions més joves. A sa Pobla, els ja entrats en anys, encara recorden aquella desfilada, com manifestació sorollosa i de gresca infantil, que les tardes de dimecres i dijous Sants, recorria tots els carrers de la població.

Diverses són les interpretacions que s’han abocat sobre el significat de la paraula ‘Fas’. “En termes litúrgics, tocar als fassos equival a tocar l’Ofici de Tenebres. En hebreu, la paraula “phase” significa el trànsit del Senyor, és a dir la Pasqua dels hebreus. Els fassos eren pregàries rimades i semi cantats que es feien després del responsori. Un escrit de Geralt, vescomte d’Àger, datat l’any 1152 fa referència als fassos.

De l’origen i significat del Fas, trobam diverses versions, segons els estudiosos del tema. Ens inclinem per la qual es fonamenta en l’antic costum que es tenia en diferents regions del sud de França i Itàlia de colpejar les portes de les cases amb branques d’arbres de variades espècies, segons el lloc. “Entre nosaltres -diu l’estudi- el cop es feia amb les branques de palmera (fasser en català). En certs pobles de l’Europa Oriental tenien la creença que durant els dies de la Setmana Santa, els diables, les bruixes i els mals esperits caminaven remenats i rabiosos davant les mostres de devoció dels fidels i per això feien tant de mal com podien. Per combatre o espantar a aquests malèvols diables, la gent feia forts sorolls valent-se de diferents objectes, com els rumbs i roncadores, que desprenien un so ronc, semblant al de les matraques o maçoles, que, des del campanar cridaven als feligresos als actes litúrgics, durant el conegut com a ‘dejuni de les campanes’, que deixaven de tocar des del migdia del Dijous Sant, fins a la resurrecció de Crist, el Dissabte de Glòria”.

També era antic costum religiós, estesa per molts pobles de la Mediterrània, i que avui encara molts recorden, que a les tres de la tarda del Dijous Sant, després de la lectura del desè-cinquè salm a l’Ofici de Tenebres, la mainada que estava repartida per l’interior del temple i el cor, irrompia, provocant un fort estrèpit fent els fassos, que consistia a colpejar amb fúria sobre els bancs i parets dels confessionaris, mentre els del cor, obrien i tancaven els seients de fusta i els sacerdots oficiants obrien i tancaven, amb força, els llibres sobre l’altar fent soroll. Més tard, aquell sorollós ritual, en què es simulava el vent fent moure amb les mans, fines làmines de llauna i voltejant cordes en l’aire es denominava popularment “es terramoto”. A la fi del pontificat de Pius XII, últims anys de la dècada dels 50, es va modificar la litúrgia de la Setmana Santa i entre altres novetats, es van suprimir els fassos per celebrar el Sant Sopar a l’ofici del Dijous Sant.

Vistos els estralls que es produïen dins el temple amb els fassos, aquells hàbits van ser traslladats a l’exterior i davant de l’església, amb branques de palmera, pegaven sobre el polsegós o enfangat pis del carrer, “espantant així al diable, que prenia els seus amagatalls en el més profund racó dels inferns”, segons les creences d’antany. El “Diccionari Català-Valencià-Balear”, aporta diverses definicions, totes elles coincidents en el seu significat. Una diu textualment: “Soroll que es fa dins de l’església al final de l’ofici de tenebres quan tots els ciris estan apagats, soroll que sol fer amb roncadores i pegant a terra amb branques de palmera, amb la creença que així mataven als jueus”

El nostre fas de carrer

Seria a mitjans del passat segle XX, quan s’organitzaria el popular fas al carrer protagonitzat pels nens i nenes, l’edat estava compresa entre els sis i quinze anys. Concretament a sa Pobla, un recorda, que els dimecres i dijous Sants, després de dinar, començava a concentrar-se l’atlotella a la placeta de l’Església, proveïts, nens i nenes, dels seus elements sorollosos; bé fos un fas prèviament escollit i preparat uns dies abans pels més grans, un rumb o una roncadora de fusta, les nenes i nens de menor edat. A les tres en punt de la tarda, el mític exatleta, Pere Crespí “Pixedis”, amb la seva cama de fusta estil pirata i bastó en mà, un cop format el nombrós grup de participants, donava l’ordre de sortida, conduïa i dirigia la nombrosa tropa en l’escandalosa desfilada pels polsegosos o enfangats carrers del poble; un dia recorrent un sector del poble i l’endemà en un altre recorregut diferent.

Obria la comitiva el rumb gros -un carro de fusta amb bandes, tirat per un grup de jovenets, en què es pujaven els nens de curta edat. Seguien al sorollós artefacte, els més petits fent sonar les seves rondacores, després els portadors dels rumbs manuals i finalment els més grans que pegaven a terra amb força amb el seu fas, aixecant una gran polseguera o esquitxant de fang entre ells o les persones que contemplaven la desfilada, o les portes i façanes de les cases, provocant un gran enuig a les “víctimes” de tal gamberrada. Si aquells dies no havia plogut, el camió-cisterna municipal regava alguns trams del recorregut perquè els participants es recrearan esquitxant en els bassals. En el seu itinerari, el fas feia diverses parades per fer callar, per uns moments, el seu ensordidor estrèpit renuer i alhora refer-se de l’esforç físic realitzat.

L’apoteosi final es produïa amb l’arribada al sagrat de l’església, quan tots els nens, amarats de suor, pols i fang des del cap als peus, formaven esquadres per escoles, i entonaven a cor el “Visca Crist Rei”, que acabava amb un esclat de sons de roncadores, rumbs i fassos, que acabava de cop a un senyal determinat. Així es posava punt final a la concentració amb el regal, per part del rector, d’una estampeta i una culleradeta de diminuts confitets de sucre de diferents colors. Es feia el silenci. La gran festa i el guirigall havien acabat i els nois, extasiats i bruts, tornaven a les seves llars per explicar als seus pares el bé que s’ho havien passat. Per a les mares quedava la tasca de la bugada.

A sa Pobla, va desaparèixer la celebració del Fas per allà principis dels anys 50 i, després de romandre trenta anys en l’oblit, un grup de nostàlgics, entre ells Pere “Pixedis” fill, que treballava a la brigada de l’Ajuntament, va proposar al consistori que presidia l’alcalde Antoni Torrens Reynés “Mama” (1983 – 1986) la recuperació d’aquella vella tradició popular, però tot i els intents, la desfilada del Fas només es va celebrar un any i no va tenir continuïtat per falta d’interès participatiu i també, tot sigui dit, per les queixes d’alguns veïnats.