Art sacre i devoció a Inca
Moltes religions i filosofies tenen tradicions monàstiques, en la que les persones es comprometen a una vida religiosa al marge de la societat secular vivint en un monestir. La ciutat d’Inca conserva una important arquitectura religiosa.
Mostra d’aquest tresor patrimonial és el Monestir de Sant Bartomeu situat en el Serral dels Molins, on resideixen des de 1534 les monges Jerònimes de clausura. Si la ciutat d’Inca captà la presència de Sor Clara Andreu (1596-1628) en el monestir de Sant Bartomeu i l’esperit del monaquisme és perquè el recolliment i el silenci regna a tots els costats d’aquest lloc religiós que convida sincerament a la pregària.
El monestir de Sant Bartomeu és reliquiari i alhora estoig de peces artísticament importants tant des de l’àmbit de la pintura com l’escultura i que, des de la festivitat de Sant Joan de 1996, són obertes al públic en general. Els orígens de les monges clarisses data de l’any 1530 quan vingueren a Inca les religioses procedents del monestir de Santa Elisabet de Palma i s’establiren per espai de quatre anys en el puig de Santa Magdalena.
No va ser fins 1534 que passaren a formar part de l’entorn urbà d’Inca, més concretament a la zona alta coneguda popularment com el Serral de ses Monges on s’ubica la construcció del monestir de Sant Bartomeu, lloc on resideixen en l’actualitat.
La clausura.
Però des d’un punt de vista històric, els monestirs de dones daten del segle IV. Sant Antoni Abat va edificar a Egipte un d’aquests monestirs i va posar a la seva germana a dirigir-lo com a superiora. Sant Basili, patriarca del monacat oriental, va fundar diversos monestirs per a dones joves a Capadòcia (actual Turquia) i altres enclavaments. A partir de llavors es van multiplicar en Orient aquests cenobis i a principis del segle V alguns comptaven amb més de 200 monges. Sant Jeroni dona fe dels cenobis de dones a Occident. A Roma, a la Gàl·lia i a Milà es van fundar diversos sota la direcció de Sant Ambròs, Atanasi i Eusebi.
Les Jerònies.
L’Orde de Sant Jeroni és un orde religiós fundat el 1373 quan el papa Gregori XI aprovà la modalitat de vida comunitària sol·licitada per un grup de clergues, seglars i eremites castellans. Aquest grup es va establir primerament a Casteñar, tot seguit a Villaescusa i després a San Bartolomé de Lupiana (Castella), considerada la casa mare de l’orde. Entre els anys 1374 i 1389 altres grups d’eremites van demanar al papa l’ingrés a l’orde sota el distintiu de frares o ermitans de Sant Jeroni, seguint la regla de Sant Agustí, amb un hàbit blanc i terròs.
El primer monestir dels Països Catalans s’establí a Sant Jeroni de la Plana de Xàbia el 1374. El 1414 l’orde jerònim tenia 25 cases, i aleshores fou celebrat el primer capítol general, on foren redactades unes constitucions que garantien més unió entre monestirs.
Respecte als primers anys de la nova comunitat (1530-1538) podem afirmar que el monestir de Santa Elisabet es mantingué compromès amb la fundació que havia dut a terme a la part forana, en els primers anys de la seva existència, fins que l’arribada de noves vocacions (destacar Sor Clara Andreu 1596-1628), l’arranjament de les instal·lacions monàstiques i l’entrada de recursos econòmics suficients durant molts d’anys posteriors, per part de gremis i l’antiga Universitat asseguraren l’estabilitat i la llarga vida del monestir de sant Bartomeu.
La vida de contemplació comunitària comporta uns horaris rigorosos i sacrificis per part de les monges d’Inca. L’oració és la seva principal tasca, amb un horari de resos (la litúrgia dels dies) que regula el dia i la nit, influïa en les seves hores de son i inclòs a acudir més ràpids als resos nocturns: Matines, Laudes, Prima, Tèrcia, missa diària, Sexta, Nona, Vespres i Completes.
La comunitat.
La construcció d’un monestir es compon de diverses parts i estances que segueixen normalment un mateix esquema amb algunes variants. L’estructura arquitectònica ha de donar com a resultat l’autonomia de la comunitat. L’església, lloc d’oració, és l’edifici principal. Entorn d’ella s’anaven alçant les dependències necessàries. Antigament l’església datada el segle XIII era de l’estil de repoblació i feia les funcions de parròquia del municipi inquer i d’aquí prové que els jurats tenien obligació de pagar a les religioses el ciri pasqual i els ciris de les tenebres el dia de Sant Bartomeu i assistir-hi el mateix dia. En el segle XVII es va enderrocar l’església medieval i al seu lloc es bastí l’actual, que fou beneïda el dia 30 de març de 1671.
S’entra a la clastra del monestir per un portal rodó. Al voltant d’aquest pati s’hi troben: la façana lateral de l’església (1667-1702), el torn, l’entrada al monestir i altres dependències com les cases del capellà i del donat. Hi destaquen també el portal cec i l’espadanya de l’anterior església gòtica.
El temple.
El temple té una sola nau coberta amb volta de mig canó. A l’interior són rellevants el Sant Crist de la Sang (segles XIV-XV), els retaules barrocs de Santa Clara, de la Mare de Déu Candelera i de la Sagrada Família i la capella de Santa Paula que guarda les despulles de Sor Clara Andreu i Malferit (1596-1628), a qui es ret culte com a Venerable.
El retaule.
El 1730 es començà eixamplar l’enfront de l’església per col·locar-hi el retaule major, obra de Joan Deyà. Es tracta d’un dels constructors de retaules més destres del segle XVIII a Mallorca. El 1713 ja era clavari del Col·legi de pintors i escultors. Per una declaració del mateix artista, se sap que va començar a practicar l’ofici d’escultor als 24 anys, devers l’any 1708. Uns anys més tard ja devia gaudir de prestigi, perquè els obrers de la parròquia de Mancor de la Vall l’elegiren com a visurador de la feina feta per Pere Bauçà en el retaule major d’aquella església.
Del barroc.
D’estil barroc, l’estat de conservació actual és mitjà, sobretot a la pintura decorativa a la predel·la. La seva ubicació és a la zona de l’absis de l’actual església que segueix les pautes del Renaixement.
Transformació.
L’any 1730 es va començar la transformació estructural de la zona de l’absis, es va engrandir per ubicar el retaule major. D’aquí, per exemple, es va perdre la predel·la i àtic del retaule de la Puríssima de Mateu López de l’any 1575.
La puríssima.
El 1736 fou duta a Inca l’estàtua de la Puríssima, que continuà presidint l’església monàstica després que hagués estat retirat a la clausura el retaule manierista dels López.
Art i propaganda.
La Contrarreforma fou un element determinant que va convertir l’art en un instrument de propaganda de la religió i fervor popular. L’art es contagià de l’esperit religiós de l’època que tindrà com a nota l’amor a tot el que és carregat de decoració i devoció per la cosa fastuosa, en contra de la Reforma que predicava nuesa i més austeritat.
Diàleg, fe-cultura.
Hem de destacar la importància historicoartística de la retaulística del monestir de sant Bartomeu d’Inca, galeria per on desfilen les figures més importants de l’art, la religió i la societat de cada moment. Els retaules, com és el cas de la Puríssima Concepció de Sant Bartomeu (1730), continuen al lloc pel qual foren projectats i executats, les esglésies i tenen encara l’objectiu que els inspirà: l’aliment dels fidels, per tant, assistim a un diàleg entre fe i cultura. Són els cartells, amb símil de llenguatge artístic actual.