Com es calcula el nivell de la mar: la cota zero d’Alacant i les particularitats insulars

Quan a qualsevol indret de l’Estat es parla de metres sobre el nivell de la mar, la referència última no és abstracta ni simbòlica. Té un lloc físic molt clar: una escala de pedra i un clau de bronze. Tot apunta cap al port d’Alacant, on el 1874 l’Instituto Geográfico Nacional va fixar la cota zero altimètrica per a la península.

L’IGN, fundat el 1870, tenia entre els seus primers objectius l’elaboració del Mapa Topogràfic Nacional a escala 1:50.000, una eina essencial per a la gestió urbana i rural. Per aixecar aquella cartografia calia establir tres orígens clars: el de les latituds (l’Equador), el de les longituds —situat a l’Observatorio Astronómico de Madrid— i el de les altituds. Aquest darrer havia de partir del nivell mitjà de la mar.

La tria no fou arbitrària. Calia un indret amb oscil·lacions de marea mínimes, estabilitat meteorològica i protecció davant temporals. La Mediterrània, mar gairebé tancada, presenta amplituds de marea molt reduïdes en comparació amb l’Atlàntic. A Alacant, les fluctuacions habituals se situaven al voltant dels 20 centímetres, molt per davall d’altres punts del litoral peninsular. A més, la ciutat reunia condicions climàtiques suaus i una infraestructura portuària recentment consolidada.

Quatre anys mirant la mar

Entre juliol de 1870 i febrer de 1874, tècnics de l’IGN mesuraren diàriament l’alçada de l’aigua amb una simple regla metàl·lica graduada, col·locada a les Escalonades de la Reina del port. A les 9, a les 12, a les 15 i a les 18 hores, anotaven el nivell que marcava la mar. Aquell exercici pacient va permetre calcular una mitjana: el nivell mitjà se situava a 0,430 metres respecte del punt de suport de la regla.

El punt definitiu, conegut com a “punt Z”, es localitzà al peu d’aquelles escales. A partir d’aquí es traslladà la referència fins a un senyal de bronze encastat al primer escaló de l’escala principal de l’Ajuntament d’Alacant, identificat com a NP1. La diferència entre aquest clau i el nivell mitjà del port és de 3,4095 metres. Des d’aquell graó s’estengué la Xarxa de Nivel·lació d’Alta Precisió per tot l’Estat.

Tres grans línies partiren d’Alacant: cap al nord en direcció a Barcelona, cap al centre fins a Madrid i cap al sud fins a Múrcia i l’Observatori de Cadis. A través de carreteres i vies fèrries es col·locaren plaques i claus de bronze que encara avui indiquen l’altitud sobre el nivell mitjà de la mar a Alacant. Així es configurà la primera xarxa altimètrica de precisió.

De la regla metàl·lica al satèl·lit

El sistema no restà immutable. El 1925 es revisà la xarxa amb noves mesures que incorporaven dades gravimètriques. A partir de 1970, amb l’adopció del sistema UTM i nous el·lipsoides de referència, la cartografia espanyola s’homologà als estàndards internacionals, però mantingué Alacant com a origen altimètric.

Des de finals del segle XX, estacions GPS permanents i la integració a xarxes europees com l’ETRS89 han refinat el càlcul de les altituds. La REDNAP, activa des de 2001, connecta la nivellació clàssica amb sistemes satel·litaris com GPS o Glonass, i permet determinar amb més precisió la cota ortomètrica de cada punt sobre el geoide. Aquestes dades seran clau per modelitzar l’impacte del canvi climàtic i les variacions futures del nivell marí.

I a les Illes?

Tot i que la cota zero peninsular és a Alacant, la realitat insular presenta matisos. Les Illes Balears, envoltades íntegrament pel Mediterrani, comparteixen una mar de marea escassa, però no estan exemptes de variacions estacionals ni d’efectes meteorològics com les baixes pressions —cada hectopascal de descens pot elevar el nivell de l’aigua aproximadament un centímetre— o els temporals associats a vents persistents.

Històricament, per determinar altituds a les illes no era viable estendre la nivellació geomètrica directament des de la península. Calgué establir connexions específiques mitjançant campanyes geodèsiques pròpies i, més endavant, amb tecnologia satel·litària. Això implica que, encara que la referència legal sigui la d’Alacant, les mesures efectives a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera depenen de l’ajust fi entre el nivell mitjà local i el sistema geodèsic estatal.

A més, el Mediterrani occidental experimenta una variabilitat estacional que pot arribar als 22 centímetres entre febrer i octubre, fruit de la combinació de pressió atmosfèrica i règim de vent. En un territori insular amb infraestructures portuàries crítiques i una elevada pressió urbanística sobre la franja litoral, aquestes diferències no són merament acadèmiques.

La cota zero, per tant, no és només un clau de bronze en un edifici municipal. És el punt de partida d’una arquitectura tècnica que sosté carreteres, ports, conduccions i planejaments urbanístics. I en un escenari d’ascens del nivell de la mar, la precisió amb què es defineix aquesta referència adquireix una dimensió estratègica per a territoris fràgils com els de les Illes Balears.