Crestatx, més que un sentiment poblers (i II)

Els dies posteriors a la Pasqua de Resurrecció, la majoria de pobles de Mallorca celebren els seus pancaritats visitant en romeria les ermites del seu terme municipal, complint així amb una tradició arrelada des de fa segles. Els poblers rendeixen gairebé obligada visita a l’oratori de Crestatx, que bé pot dir-se que és una de les romeries més concorregudes, comptant amb l’assistència dels mateixos habitants del municipi i també d’altres localitats.

   La devoció dels poblers per Crestatx i la seva Santa Margalida arrenca abans que sa Pobla d’Uialfàs fos declarada vila pel rei En Jaume II, l’any 1300. El document més antic que esmenta l’oratori de Crestatx està datat l’any 1285, cosa que fa pensar que s’edificà poc després de la reconquesta.

   Explica la història, referint-se a l’ermita de Crestatx, que «Aquesta església de gust arcaic i senzill fou la primera parròquia de sa Pobla, servint de bressol als fundadors d’aquesta vila marjalenca […] Després que el rei En Jaume II l’hagué declarada vila reial, llavors possessió amb aspecte de llogaret, començaren a allunyar-se de Crestatx els seus pobladors a la recerca de terres més fèrtils i properes a s’Albufera, alçant un nou temple un poc més lluny. Però mai oblidarien la seva Santa Margalida estimada, que si abans únicament presidia aquest recés de devoció, més endavant empararia tot el terme com a patrona de sa Pobla de Vialfàs».

      Des del segle XIV es té constància de les festes anuals que ja llavors se celebraven a Crestatx: la de Santa Margalida i una altra de la qual no se’n consigna data. Les dues amb Missa de tres i altar fumat amb predicador forà, assistència d’autoritats i tot el clergat, xeremiers, joglars i la celebració de carreres pedestres que donaven relleu a la festa.

   Segons el Llibre de Visites Episcopals de l’any 1609 «no faltava el sacerdot que celebrés missa a l’oratori de Crestatx tots els diumenges i festes de guardar». I al segle XVIII s’estimularia encara més la devoció popular quan el Papa Pius VI li concedí rescripte de jubileu. Un document del segle XVI afirma que durant aquells dies de festa a Crestatx «no quedava cap persona al poble, a excepció dels més vells i malalts».

   En una crònica de la revista local Sa Marjal de l’any 1909, comenta el vicari Parera que acudiren a la romeria del pancaritat «585 carros que, posant una mitjana de vuit persones per cada un, sumen la xifra de 4.680 romers, i això prescindint dels que feren el camí a peu, bé formant la processó o fora d’ella».

   En una altra crònica l’esmentada revista relata extensament com fou la festa de Crestatx el 13 d’abril de 1909 dient que «hi acudeixen uns mil carros, quedant en la vila els quatre vells i discapacitats. El Clero, els barretines i el poble acompanyen Santa Margalida. Trobem la plaça de l’oratori plena d’avellanes, garballons i taronges en cistelles que els mossos duen per regalar-los a les seves enamorades. Es considera una ofensa no disposar de panades per menjar-se-les a Crestatx. Es canta l’alegre ofici de temps pasqual i mossèn Parera, rector del santuari, pronuncia un llarg sermó que agrada molt. No queda ningú que no vagi a besar la Santa i la Mare de Déu de Lourdes».

   Són cites documentades que testifiquen l’ancestral celebració del Pancaritat a Crestatx per part dels poblers amb entregat fervor. Com si aquest dia sentissin una cridada interna que els recordés les seves veritables arrels, el seu bres i farga, anys abans que existís la vila de sa Pobla.

Decadència i ressorgiment

   Les noves modes que anaren arribant al llarg dels anomenats meravellosos anys seixanta, especialment per la joventut de l’època, influïren en el canvi del sentit tradicional que es tenia de la festa. La Romeria era cada any menys concorreguda per part de les joves generacions del moment, que preferien acudir a la festa que l’horabaixa del mateix dimarts de Pasqua se celebrava als voltants de l’oratori de Sant Miquel de Campanet, concretament a l’àmplia esplanada de les coves, on trobaven una oferta lúdica més pròpia d’una revetlla: paradetes de firaires, quioscs de begudes i ball amenitzat per grups musicals en viu i en directe amb les melodies de moda. Per diversos motius aquest festeig deixà de celebrar-se mentre la diada de Crestatx anava prenent un nou i puixant impuls.

  No podem deixar en l’oblit el paper que, des de temps immemorial, exerceixen en la romeria els barretiners que, abillats amb túnica blanca, capa roja i un barret (d’aquí el nom) conoidal de color verd, són els portadors de la fornícula amb la imatge de Santa Margalida, en l’anada i tornada de l’oratori.

   Una dada curiosa, que alguns encara recorden, és el paper que exercia a la romeria l’anomenat batle de sa pols, figura que es pogué contemplar fins finals dels anys seixanta, quan presidia la batlia en Pere Ventayol Qués. Així ens ho recorda el llavors regidor en Pau Torrens Mir ‘Nana’, qui desenvolupà aquesta funció durant quatre anys. «Era costum que per assistir al romiatge, el batle de torn delegués en un regidor del consistori la representació de l’Ajuntament en els actes del pancaritat, des de la sortida de la processó fins al seu retorn a vila acompanyat de l’ecònom, el jutge de pau, representant el de districte, i altres autoritats civils i militars», comenta Torrens. Al regidor que ostentava orgullós aquelles funcions, portant la vara del batle, se l’anomenava popularment el batle de sa pols, ja que la carretera que condueix fins a l’oratori no estava encara asfaltada i, així, el batle i el jutge titular s’alliberaven de fer aquell recorregut, respirant pols i arrebossant les seves sabates i vestit amb la fina terra, o esquitxant-los de fang si havia plogut.

   El desvetllament de diferents persones, associacions, Ajuntament, Parròquia i la col·laboració d’altres entitats aportaren iniciatives diverses que, en pocs anys, contribuïren a donar a la festa una nova esplendor: cucanyes i jocs infantils pels més petits, ball de bot, proves esportives, concursos de paelles i el Concurs de Cançons de Camp de Mallorca. Premi Crestatx, instituït per n’Alexandre Ballester l’any 1956 i que segueix celebrant-se, ara en format de certamen sota l’organització de l’Escola Festa de la Ximbomba.

   La veritat és que, amb el pas dels anys, la festa ha anat guanyant en animada concurrència, prop de massificar-se a certes hores de la jornada, principalment a partir de migdia i durant tota l’horabaixa que és quan els joves s’animen en la seva particular celebració, en una zona acotada per ells, a ritme de música i glops de cervesa o cubata.

   Aquests dos darrers anys, a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, amb molt de sentiment pels poblers i pobleres, la festa del dimarts de Pasqua no s’ha pogut celebrar. Però, de ben segur que si s’entra dins la completa normalitat que tots esperem, la festa poblera tradicional per excel·lència se celebrarà i viurà en més força que mai.