El ca rater: amorós, intel·ligent, viu i nerviós

És possiblement el ca més present a Mallorca. Qui no coneix algú que tengui un ca rater? Qui no ha jugat mai amb algun? Qui no n’ha vist pel carrer, o a qui no se li ha enfilat algun rater per les cames pegant bots? El can rater és, sens dubte, un dels animals autòctons més coneguts i apreciats a la nostra terra.

És una raça molt valorada, tant en el món rural, on abundava a les cases de pagès i a finques, com a la ciutat, on fins i tot s’ha convertit en un animal de companyia de moda. És un ca relativament fàcil de mantenir. Contribueixen a això la seva dimensió, considerablement més petita que la de la majoria de races de cans que es coneixen.

A més de la seva mida reduïda, el ca rater és un animal amb un caràcter molt especial. Es tracta d’una raça molt sociable amorosa i intel·ligent, així com fidel a l’amo. Si a tot això se li suma la seva innata habilitat com a caçador, d’aquí el seu nom, és senzill entendre com el ca rater és tan apreciat i tan popular. Aquest, però, no ha estat el seu únic nom, ja que els cans raters s’han conegut també com a Fox terrieret, rateret, coniller o bufo.

De la mateixa manera que altres races autòctones d’animals domèstics de les Illes Balears, hi ha molt poca documentació escrita sobre els orígens del ca rater. A pesar d’això, els experts parlen de 150 anys d’història, el període en el que s’ha pogut constatar l’existència d’aquest sociable animal de companyia.

Hi ha, si més no, algunes teories que arrelen aquests animals amb una raça procedent d’Egipte, el ca d’origen faraònic, de major grandària i que, per mitjà d’encreuaments, hauria finalitzat com un ca totalment funcional i dedicat a la caça de rates, que és d’on li ve el nom tal i com es coneix avui en dia.

Alguns investigadors, d’altra banda, daten l’aparició del ca rater com a molt més recent, i concretament l’estableixen en l’arribada, a principis del segle XX, de valencians que vengueren a conrear arròs a l’Albufera i que varen introduir i creuar el seu ca rater amb animals de races pròpies de Mallorca, donant com a resultat aquesta peculiar raça característica de les Illes.  

Les dimensions del ca rater són prou conegudes. És un animal de talla petita i d’aspecte quadrat, i no supera els 40 centímetres. De la mateixa manera que en la talla, el seu pes també esta molt per davall de la grandària mitjana de l’espècie canina. El seu pes és reduït, de 3’5 a 5 quilograms en els mascles i de 3 a 4 quilograms a les femelles.

És un animal molt viu, amorós i nerviós al mateix temps. Gran guardià de la casa, bon caçador de rates i conills, és igualment un animal d’excel·lent companyia. De fet, en l’actualitat el seu paper de caçador ha minvat considerablement, mentre que la imatge de l’animal com a fidel company de jocs ha augmentat juntament amb el nombre de cans de l’espècie.

Entre les seves característiques morfològiques més peculiars, cal destacar que el cap està en proporció harmònica amb el cos i presenta una depressió fronto-nasal molt marcada. La cara és estreta i punxeguda, i el nas és petit. El seu color habitual és el negre. Els llavis són prims i el llambrot no és gens marcat i el seu color habitual guarda correlació amb el del nas. Els ulls són rodons i grossos i tenen el color de l’ambre fosc. Les orelles són ben dretes, triangulars, de grandària mitjana i mòbils. El coll és robust i cilíndric, i té la mateixa longitud que el cap. La seva robustesa dona sensació d’agilitat i té la mateixa longitud que el cap.

El cos és d’aspecte quadrangular en els mascles, mentre que a les a les femelles és més allargat. El pit és ample, el costellam arquejat, el ventre recollit i la gropa arrodonida i ben musculada.

La coa és habitualment tallada ran del cos o conserva una vèrtebra. Les extremitats són ben musculades, especialment les posteriors, dotades d’ossos forts i bones articulacions, el que afavoreix la seva capacitat per botar. Els peus són fins i del tipus denominat de llebre.

La pell és molt fina i aferrada al cos, no presentant papada ni d’altres plecs. El pèl és curt i fi i el color principal del pelatge és el negre i foc, amb diversos graus de l’extensió del negre sobre el foc i de la tonalitat del foc, ja que aquest és encès en alguns casos o més mat i color canyella en altres.

És freqüent també la presència de clapes blanques, d’extensió variable, ja que oscil·la des d’una petita clapa al pit, fins a quasi els animals completament blancs amb taques negres, negre i foc en el cap o simplement taques color foc.

Pel que fa al tipus de marxa d’aquests vius animals, tant al trot com al galop és molt ràpid, ja que mou les extremitats a gran velocitat. Es tracta d’un animal, per tant, extremadament viu, àgil i nerviós.