Ara llegint
El Mediterrani, la nostra pesquera (i II)

El Mediterrani, la nostra pesquera (i II)

La setmana passada parlàrem de tota la part física de la nostra frontera natural, del nostre mar Mediterrani, i de per què és així com és i no d’una altra manera. Aquesta setmana parlarem dels peixos i altres éssers vius que podem trobar a les seves aigües. L’activitat pesquera ve condicionada en bona part per la petitesa de la plataforma continental, la feblesa de les marees (les variacions no superen els 0’40 metres) i la poca capacitat nutritiva d’aquest mar.

La forma

Els peixos tenen, en general, forma fusiforme hidrodinàmica degut al mitjà on viuen, que és molt més dens que l’aire, tot i que podem trobar moltíssimes variacions sobre el tema, degut sobretot a adaptacions al medi on s’han de desenvolupar.

Els peixos físicament es troben separats en tres regions: la cefàlica, el tronc i les extremitats. Així i tot, tenen continuïtat una amb l’altra (si descartam el raríssim -anatòmicament parlant- cavallet de mar, hom no coneix cap peix amb coll). El cap és la regió compresa des del nas fins a la darrera ganya, el tronc s’estén des d’aquest punt fins a la vertical de començament de l’aleta anal. A partir d’aquest extrem es considera regió cabdal i les aletes es poden considerar com les extremitats dels peixos.

Els cos dels peixos, és a dir, la seva pell, el podem trobar cobert d’unes formacions molt especials que s’anomenen escates, els denticles dèrmics, plaques òssies o simplement d’un teixit característic que protegeix la pell nua.

Els peixos es troben separats en dues grans classes, els selacis, als quals hi pertanyen els taurons i les rajades, i els teleostis ho hi figuren tots els altres.

Els selacis són peixos amb l’esquelet cartilaginós. El seu aparell digestiu es caracteritza per l’exclusiva vàlvula espiral que es troba a l’interior del seu breu intestí. Dita vàlvula consisteix en un replec intern en forma d’escala de caragol, fent la funció de multiplicador de la superfície d’absorció de l’intestí.

Els orificis nasals, donada la seva major sensibilitat olfactiva, vénen situats a la regió ventral i són de major mida que els dels teleostis. No tenen escates que cobreixin la seva pell, sinó els anomenats denticles dèrmics. Aquest és un complicat sistema de plaques entre les quals sobresurt una petita dent que perfora l’epidermis i que es troba corbada cap a la zona cabdal del peix. Per aquest motiu si es toquen aquests peixos a contrapèl fan la sensació de paper de vidre. La reproducció dels selacis és interna, és a dir la femella no fa ous sinó que les cries ja neixen dins el ventre de sa mare.

Els teleostis són els peixos que tenen ossos (o espines). Baix l’opercle apareixen les làmines branquials, molt amples, formades pels filaments branquials, que són els òrgans respiratoris. Ventralment, i proper a les brànquies, es troba el cor, inclòs dins de la zona pericàrdica.

L’esòfag és gruixut i bastant llarg. A continuació ve l’estómac, que es troba sense cap tipus d’estranyament, és tubular i llarg, arribant fins a l’extrem de la cavitat visceral. El duodè s’inserta a la part anterior de l’estómac, en la seva cara ventral, i l’intestí es troba constituït per tres trajectes d’anada i tornada per acabar a l’anus. Acaben les vísceres amb un fetge de tres lòbuls i una vesícula biliar allargassada.

La morena, sempre a l’aguait. (Foto J. Serra)

Estabilització

Un dels òrgans més interessants és la bufeta natatòria. Aquest és un òrgan hidrostàtic que ocupa la posició dorsal en la cavitat general del cos. La seva funció és la d’estabilitzar mitjançant gas la situació del peix dins l’aigua. Aquesta bufeta és exclusiva dels teleostis.

Els òrgans sexuals i les gònades es troben als costats de la part posterior de la bufeta natatòria, variant el volum i el color depenent de l’estat de desenvolupament. Els ovaris són de color taronja rogenc i els testicles de color blanc lletós.

Per acabar, a la cavitat visceral s’hi troben els ronyons. 

Les escates dels peixos teleostis de mars o climes temperats com és el cas del Mediterrani marquen anells que donen informació sobre l’edat de l’animal en quedar gravats en forma concèntrica línies i bandes alterades per els diferents hiverns i estius.

Depenent del seu hàbitat i consums podem separar els peixos en tres tipus d’espècies:

Espècies demersals, que són les que viuen i s’alimenten a les proximitats o al mateix fons de la mar. Les podríem classificar entre les litorals, que són les que no passen d’un parell de desenes de metres de fondària. Les de la plataforma continental i la part superior del talús acaben de completar aquestes espècies. També s’ha de dir que segons l’edat o l’època de l’any moltes d’aquestes espècies poden canviar de fondària degut a factors de cria, d’alimentació o simplement d’edat.

Les espècies pelàgiques costaneres no es troben lligades al fons de la mar, ni pel seu règim alimentari ni per el seu hàbitat. La majoria d’aquestes espècies pelàgiques són de talla petita i es distribueixen sobre les aigües de la plataforma continentals, apropant-se més a la costa durant l’estiu.

Per últim tenim les espècies pelàgiques oceàniques. Solen ser peixos de gran talla i tenen períodes migratoris entre l’oceà Atlàntic i el nostre mar. Moltes d’aquestes espècies vénen a pondre els ous a la primavera a les nostres aigües.

Pel que fa a la velocitat dels peixos, no és gens fàcil mesurar-la per raons més que obvies, però els especialistes han arribat a constatar velocitats de peixos espasa que s’aproximaven a 100 quilòmetres per hora. Tonyines, llampugues, orenols o barats són també peixos que poden assolir grans velocitats.

Dels crancs, cefalòpodes, crustacis, moluscs, algues i tots els altres éssers vius de la nostra mar no en parlarem ni al reportatge d’avui ni a la secció que començam de bell nou. Almenys de moment.

El cavallet de mar en perill d’extinció. (Foto: J. Serra)

EL COLORS DELS PEIXOS

Bàsicament el color dels peixos es deu a tres elements. Alguns contenen un pigment negre anomenat melanina, altres contenen pigments grocs o vermells anomenats cromatofors amb carotè situats a la dermis i, per acabar, el tercer tipus conté uns cristalls de guanina, substància segregada pels peixos i que es posa a les escates i a altres punts del cos donant el color platejat tan característic de molts de peixos.

EL MIMETISME

Els peixos poden canviar molt de color depenent de factors com, per exemple, el moment emotiu del peix, si són vius o morts, si es troben dins l’aigua o fora… El color també juga un paper de mimetisme per passar desapercebut dels depredadors.

LA VISTA

La vista es troba bastant reduïda degut al gran poder d’absorció de llum de l’aigua. Si llevam els peixos que viuen a grans profunditats i que pràcticament són cecs, els altres (descartant alguns taurons que sí tenen pupil·les) no tenen pupil·les, per tant l’ull es troba sempre al màxim d’obert. Aquest factor fa que el peix hi vegi relativament bé d’aprop, però gairebé gens de lluny. Per paga, la posició des ulls no facilita la visió binocular; de fet hi ha peixos de fons que tenen els ulls orientats cap a dalt o mòbils.

DISTINCIÓ DELS COLORS

Els peixos que habiten fins als cent metres són capaços de distingir els colors a més fondària; els ulls tornen molt petits i pràcticament sols són sensibles a òrgans fosforescents.

L’OIDA

Als peixos els manca per complet l’oïda externa i mitjana, estant reduïda l’oïda interna a un sac membranós anomenat sàcul, que es troba en comunicació amb altres canals constituint l’oïda i l’equilibri, essent aquest darrer més important que el primer. Els peixos son més sensibles a les baixes i mitges freqüències.

L’OLFACTE

L’olfacte dels peixos és bastant magre. De fet, el nas no els serveix per respirar ja que no es troba en comunicació amb la boca. Els peixos que tenen el sentit de l’olfacte més desenvolupat són els selacis.

EL GUST

El sentit del gust en els peixos es troba més desenvolupat que el dels animals de la terra, ja que en viure en un ambient líquid posseeixen papil·les gustatives a més de la boca i la llengua -com nosaltres i la majoria dels animals-, als morros, nas i fins i tot a altres parts del seu cos.

EL TACTE

El tacte dels peixos ve representat per la línia lateral que és el centre de recepció dels estímuls ambientals no captats pels òrgans dels sentits abans esmentats. Dita línia es troba al llarg del cos del peix. Si observam un peix pel lateral notarem una línia ben diferenciada d’escates amb punts que sobresurten. Cada punt correspon a un tub que desemboca en un canal sota la pell, connectat a un nervi. Això permet al peix captar moviments efectuats a gran distància.

#Foravila

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt