El ressorgir del ca de mè
El Ca Mè Mallorquí és un fragment viu de la història de les nostres illes que ha sobreviscut al pas dels segles. Després de dècades de silenci i d’estar a punt de desaparèixer sota l’ombra de races foranes, aquest animal de caràcter dòcil i fortalesa indomable ha protagonitzat un retorn triomfal.
Un rastre històric
L’origen del Ca Mè ens transporta a una agrupació racial procedent de l’antic Regne de Navarra, la qual es va escampar per tota la Península Ibèrica. En arribar a Mallorca, l’animal es va adaptar a la particular orografia i vegetació de l’illa. Els experts coincideixen que, per guanyar l’agilitat i lleugeresa que el caracteritzen avui, la raça va rebre influències del Ca Eivissenc, configurant així un morfotipus únic i perfectament sincronitzat amb el camp mallorquí.
Les referències escrites són aclaparadores. Des del segle XIV, documents com el Llibre del Mostassaf ja mencionaven limitacions per a la caça amb “ca de mostra” a l’illa. Personatges com Jules Tallien de Cabarrus, l’any 1882, lloaven les seves virtuts per damunt de races internacionals com el Setter o el Pointers: “Una medianía de los pachones mallorquines vale más que todos esos hermosos Espagneuls”, afirmava després de dècades d’experiència en tres continents.
Una identitat amenaçada
A mitjan segle XX, la raça va patir una greu pèrdua d’identitat. La moda de les races foranes va desdibuixar tant la seva morfologia com el seu estil de caça. No va ser fins als anys 80, amb el Patronat de Races Autòctones, i posteriorment el 1996 amb la fundació del Club del Ca Mè Mallorquí, que es va iniciar un treball rigorós de selecció per recuperar els exemplars més purs.
La fita administrativa clau va arribar el 18 de desembre de 2002, quan l’Ordre del Conseller d’Agricultura i Pesca va crear oficialment el Llibre Genealògic i en va encomanar la gestió a l’Associació. Finalment, el 2004, el Ministeri d’Agricultura va segellar aquest reconeixement a nivell estatal.
Morfologia
És un ca de mida mitjana, entre 45-55 cm per a les femelles i 50-60 cm per als mascles, d’estampa sòbria i rústica que transmet fortalesa. Els mascles són més voluminosos amb una estructura més quadrada mentre que les femelles són més llargues que altes. Pel que fa al seu caràcter és un animal dòcil, obedient i extremadament amorós, que destaca per una fortalesa física.
L’art de la caça
Té un sistema de treball pausat, amb el trot com a aire principal. A diferència de les races modernes que “ventegen” per alt, el Ca Mè caça amb el nas a mitja alçària, inspeccionant el terreny amb una gran precisió. vol ser guiat; si no rep ordres, es gira per demanar instruccions. Aquesta constant dependència de l’amo el fa imbatible en terrenys de vegetació espessa i difícil, on el seu mètode d’anar fent llaços prop del caçador garanteix que cap peça quedi enrere.
Un ampli calendari de competicions
La vitalitat de la raça es demostra en el calendari anual de competicions. Des del I Campionat de Mallorca el 2002 a Vilafranca fins al recent XX Campionat el març de 2025 a Llucmajor, el nivell dels exemplars no ha deixat de créixer. Cal destacar també la projecció internacional de la raça l’any 2008, quan Toni Vaquer va fer història en classificar-se com a campió del món de caça de cegues a França.
Un rastre cultural diferenciat
El Ca Mè Mallorquí ha deixat de ser una ombra del passat per convertir-se en un símbol d’esperança per a la conservació de les nostres races autòctones. La seva recuperació no és només un triomf dels criadors i caçadors que es varen negar a veure’l desaparèixer