El vicari Perera i la seva gran obra a Sa Pobla (1)

A sa Pobla, parlar del Vicari Parera, per les generacions de poblers i pobleres nascuts als començaments del passat segle XX, era parlar d’un home, un capellà que d’ençà que va acabar els seus estudis al seminari i va ser ordenat sacerdot, fins a la seva mort, va exercir amb entrega i gran estima el seu ministeri sacerdotal a sa Pobla, realitzant a la vegada, una gran obra social, cultural i patrimonial, tal vegada no prou coneguda per les actuals generacions i que, per tant, és mereixedora de valorar.

   Joan Parera Sansó, nascut a Manacor el 5 de maig de 1865, fill de Joan i Francesca, una honorable família pagesa, de la qual no en fan una referència descriptiva ni el pobler mossèn Bartomeu Torres Gost en un acurat estudi biogràfic del vicari, ni l’escriptor de Manacor Rafel Ferrer Massanet, en sengles escrits publicats en el llibre “Homenatge a Parera”, editat amb motiu del 50 aniversari de la fundació de la “Caixa d’Estalvis i Montepio de Sa Pobla”, l’any 1906. 

   Per tant, molt poc o res es coneix de l’ambient familiar que va marcar la seva infància, si bé tot fa pensar que, per coincidència de temps i lloc, no diferiria massa de l’ambient en el qual va créixer el seu contemporani i paisà Antoni Maria Alcover i que Francesc de Borja Moll descriu com un home de” completa parcialitat, d’una accentuada rusticitat i d’una acarnissada adhesió a la tradició rural mallorquina”. I afegeix Borja Moll…”En política eren tradicionalistes, i, personalitzant la cosa, Carlistes”. Per la seva part, el canonge pobler Torres Gost, especifica quan escriu, referint-se a Parera: “El seu programa era el Déu, Pàtria, Rei del Requeté, que va reivindicar en diversos llocs de la revista Sa Marjal”.

    Parera va ingressar en el seminari de Palma l’any 1880, quan comptava quinze anys. No deixa de ser curiosa coincidència que en l’espai de cinc anys naixessin a Manacor tres nens que serien erudits sacerdots que destacarien en l’àmbit cultural i històric, com van ser: Andreu Pont i Llodrà (1861), Antoni Maria Alcover (1862), i el mateix Parera (1865). Tots tres van coincidir en el seminari i entre ells sempre es van mantenir estrets llaços d’amistat. Així ho demostra en una de les cartes remeses per Parera a Alcover a principis de 1900, en la qual diu, “El que més sentiria de vosaltres és que creguéssiu que us estic oblidant; guardo per a tot això de Manacor una estima tan gran que només pot comparar-se a la qual, aquí en la terra, tinc per a la Pobla”. Referint-se a aquestes paraules, dedueix i comenta Ferrer Massanet que el que en realitat el que li ocorria a Parera era que “es sentia desvinculat de la puixança intel·lectual de la seva recentment desperta ciutat natal…”. I afegeix, «Estima Manacor diríem que amb un amor impossible, perquè el seu cor està a sa Pobla i a ella dedica fins al seu últim alè…”.

  Acabats els seus estudis en el vell Seminari Mayoricense, Joan Parera celebra la seva primera missa a Manacor, embargat en una emoció tan profunda que no li impedeix contenir les seves llàgrimes. Pocs mesos després, el Bisbe Cervera el destina a sa Pobla nomenant-lo coadjutor de la parròquia de Sant Antoni Abat en 1890. I a partir d’aquí “aquell home corpulent, de rostre pàl·lid, de mirada intel·ligent i greu, de paraula persuasiva, virtuosa, tradicionalista, pla morigerat -segons descripció que d’ell fa Ferrer Massanet- començava la seva tasca per a bé i grandesa d’un poble al qual va estimar entranyablement”, referint-se a sa Pobla.

Perfil personal i sacerdotal

   Intentant aprofundir en tot el possible sobre la seva persona, fent ús dels documents de què disposem, recordant el que sobre d’ell i la seva obra van comentar prestigioses plomes de Mallorca, traçarem el perfil personal i sacerdotal de Joan Parera Sansó.

La Persona

   Mossèn Bartomeu Torres Gost, doctor en Filosofia i Teologia, i ex-fiscal del Bisbat de Mallorca, en el seu article publicat l’any 1956 en el llibre “Homenatge al Rnd. D. Juan Parera Sansó”, en ocasió de les noces d’or de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Sa Pobla, fa un ‘esbós biogràfic’ de Parera definint-lo com “un home auster, matiner, amb tendència a la severitat amb si mateix i envers els altres, morigerat en el seu iantar, amb predilecció per menges i costums tradicionals. Li agradava tot el típic; nomena la ‘llangonissa’ o un ‘parell de botifarrons torrats…coventets, la bajocada i panades de pessols, varietat de fruita, com a albercocs, raïm i figues -que en fruïció assaboria una ‘bordissot negra’, traspuant goteta de mel, o una ‘coll de dama’, ametlles, empanades i fregit de Pasqua, ‘robiols’ i ‘crespells’, tot això de la terra! No fumava ni bevia; al·ludeix amb tot, en les seves cròniques al ‘vaig veure de gargollassa’ i ‘aigordent del bò’ en descriure una festa pagesa, o unes noces en el predi de Crestatx, amb la llista del menú del qual participava.” 

   Fent referència a les seves aficions, Torres Gost el defineix com a “lector empedreït i amorós de ‘El Segle Futur’, les orientacions del qual tenien per a ell valor de consigna, era un representant genuí de l’integrista, en el sentit social i polític-religiós del vocable; inclinat al meravellosisma  i defensa apriorística de fenòmens extraordinaris, defensor del Papa-Rei precisament en l’elecció de Pius XI, que va resoldre la qüestió amb el pacte de Letrán. No era polític, li disgustaven i condemnava les disputes partidistes locals. El seu programa era el Déu, Pàtria Rei del Requeté que va reivindicar en diversos llocs de la seva revista. Atacava el que realment era un mal o el que imaginava com a mal, la que anomenava caritat falsa i patriotisme fals, de la Festa de la flor o de funcions a benefici dels soldats d’Àfrica. Se sentia demolidor a fons de dolents costums, modes, blasfèmies, embriagueses, cinemes, balls…Poc amic de les novetats, o millor, enemic de totes elles, no li agradava el cotxe fúnebre. ‘Déu faci que cap pobler pensi introduir els cotxos de morts, que alguns pobles de Mallorca admeten per desgràcia’. Ni admetia l’hora legal a la qual mai va voler adaptar-se i li va donar pretext per a definir-se en un retall saborós de crònica: ‘…com noltros en tot volem seguir sa veritat, de tres rellotges que tenim en aquesta Redacció no n’hem avançat cap ni comtam ferho ni ara ni mai… A no ser que adelantin és sol; som retrógrades i foris!’. (sic)

   Referint-se a la paraula retrògrad escrita per Parera, Torres Gost la considera com a “definitòria d’una postura tancada a tota innovació, fins i tot l’ortogràfica de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, del braç d’un altre fill il·lustre de Manacor i amic íntim seu Mn. Antonio María Alcover, amb el qual guardava tantes analogies.” ‘Mos hem alegrat ferm que Mn. Alcover, deixant anar ses fumoses Normes de l’Institut, ja enterrades, escriga menja, elze, heu, fentse sense taprho, etc. Qu’és així com noltros sempre heu haviem escrit…’ (sic).

   Afegeix Torres Gost en el seu ‘esbós biogràfic’ que, d’altra banda, Parera estava dotat d’una fina sensibilitat, que deixava abocar en molts dels seus textos escrits. “Capta la bellesa d’un monument prehistòric, la del firmament estrellat, el fulgor d’un planeta, un eclipsi de lluna, una nevada extraordinària i les ordinàries que cobreixen tots els anys la serra, amb la nota sentida del ‘Betlemet de tot l’any amb un doser de neu…’, i de l’idil·li de les tórtores del seu jardí. Enamorat i observador gairebé contemplatiu de la naturalesa, a la primavera o estiu recorria la Marjal i gaudia en la ufanor dels camps, promesa de collites ubérrimes, dels passejos campestres de les quals i millors o pitjors resultats de les collites, deixava cada any, constància escrita en les seves cròniques.» 

   A Parera l’hi agradava organitzar excursions devotes o simplement turístiques visitant La Victòria (Alcúdia), Puig de Maria de Pollença, el santuari de Lluc i les possessions de Miner, Puig Tomir, o llocs de la costa de ponent; Galatzó, Galilea, Estallenchs, Valldemossa o Cabrera. Va viatjar en peregrinació a Lourdes, Roma, Terra Santa i Orient Mitjà. De tots els seus viatges, va publicar les seves impressions i vivències personals.

Perfil sacerdotal

Referint-se a Parera com a sacerdot, Torres Gost diu que, “El Vicari Parera va adornar el sacerdoci amb l’esperit de pietat, aquesta pietat que és útil per a tots, segons màxima de Sant Pau”. I afegeix «la va heretar dels seus pares i la va conrear amb cura personal, per mitjà de l’oració diària i dels Exercicis Espirituals que practicava tots els anys en tandes organitzades pel clergat, o bé sol, en l’ermita de Valldemossa, Miramar, la Cel·la de Pollença, Randa o el Santuari de Lluc.»

   Entre els càrrecs eclesiàstics que li van ser confiats al vicari, podem destacar: Confessor ordinari i extraordinari de Religioses. Predicador d’exercicis, durant 27 anys, a les comunitats de les Germanes Franciscanes i de la Caritat de Mallorca. Director de la Congregació Mariana, la casa de la qual va erigir amb almoines dels fidels i aportacions d’una escola establerta a tal fi. Director de l’Apostolat de l’Oració, de l’Obra de les Maries dels Sagraris. Fundador del Montepío. Rector de l’oratori de Crestatx, entre altres compromisos eclesiàstics que ell mateix s’imposava, amb la sola i sana intenció de fer el bé.

*En un pròxim capítol, parlarem de la gran obra social, pastoral, cultural i patrimonial duta a terme pel Vicari Parera a sa Pobla.

Fundació del Montepío 

 El Vicari Parera, com se’l deia, arribava a una vila, els habitants de la qual estaven bolcats en el seu titànic esforç d’aquella gegantesca transformació agrícola, que suposaria una important evolució socioeconòmica. Aquella situació no li va passar desapercebuda al jove capellà, que aviat va sintonitzar amb els seus feligresos, i una de les seves primeres accions va ser la fundació de la “Caixa d’Estalvis i Montepío de Sa Pobla. Un Sol Cor’”, una iniciativa que va comptar amb el suport i col·laboració d’un grup de persones amb estudis i ben posicionades socialment, entre ells Joan Franch. Un dia a Manacor li va exposar la seva idea al rector Rubí, qui li va aconsellar que el fundés, dient-li “que amb això és el cel el que es dona amb usura…”. I és que amb aquella institució benefactora, el que pretenia Parera era alliberar l’humil agricultor de les arpes de la despietada usura caciquil que, sobre ells, exercien els capitalistes usurers de l’època.

   El Montepio va obrir les seves portes als més necessitats, el mes de març de 1906 i Parera va exercir la direcció del mateix per espai de sis anys, durant els quals va protegir a tots els que van trucar a les seves portes, concedint crèdits sobre les collites, per a enllumenaments d’aigua per al reg de les terres, o qualsevol altra iniciativa encaminada a l’expansió agrària, empresa en la qual, com queda dit, abocaven, amb esforç, les seves suors i sacrificis els homes i les dones de sa Pobla.