Els grumers, navegants incòmodes
Som a l’estiu de ple, i amb ell la calor, el sol, el bronzejat, les platges, els cossos amb poca roba, les insolacions, les cremades, les infeccions d’orella, les conjuntivitis, els parasols, els peus arrebossats d’arena, les voltes en barca, en velomar, en piragua, nedant o passejant a la vora de la mar.
A més de tot això molts d’estius -i aquest no n’és una excepció- també arriben a les nostres platges les temibles meduses, o grumers, com les coneix la gent de vora mar.
Aquests fascinants animals es troben presents als oceans des de molts de milions d’anys abans que l’home fes acte de presència a sobre el planeta Terra. Compareixen amb més o menys intensitat cada estiu, arrossegats a la vora de les nostres platges pels corrents marins, puix no disposen d’elements propis de control del moviments i com si d’un pedaç es tractàs van a la deriva a mercè de les corrents marines.
Un animal carnívor
La medusa és un animal que no té ulls, però sí òrgans visuals, tàctils, quimicoreceptors i estatocists. No es troba provist de cap aparell respiratori, però respira emprant directament les cèl·lules endotèrmiques i ectodèrmiques que es troben en contacte amb el medi. La medusa es carnívora, devora les seves preses i les digereix cap a un primitiu estómac amb un sol orifici que és emprat tant per a l’entrada dels aliments com per a la sortida dels excrements. La reproducció és sexual i asexual, depenent del cas.
Cacen emprant els tentacles, que es troben provists d’una substància urticant que paralitza les víctimes per així poder fagocitar-les millor. Dita substància és molt activa i pot causar molt de mal a les persones; de fet hi ha espècies com la caravel·la portuguesa, present a les nostres aigües, que pot arribar a causar la mort a persones especialment sensibles.
Fins a 300 espècies
A les mars mars balears es coneixen prop de 300 espècies diferents de meduses, més o menys rares, més o menys perilloses, i que poden viatjar tant en grans grups com solitàries. La més freqüent és la Pelagia noctiluca, una medusa de color vermellós rosat que sol navegar en grups -qualque pic extremadament nombrós-, i que es troba provista de llargs tentacles que són molt urticants. Moltes vegades els corrents les acosten a les platges de les nostres illes arribant al punt que poden provocar el tancament de la platja pel perill real que ocasionen als banyistes.
La Crysaora hysoscella és una medusa també bastant freqüent al nostre litoral. És molt vistosa i està proveïda també d’uns llargs tentacles. Els tentacles es troben plens de cél·lules urticants que es disparen quan entren en contacte amb un cos, clavant a la pell milions de cél·lules verinoses que provoquen una seriosa irritació a la zona de contacte.
Entre les menys freqüents tenim la Rhizostoma pulpo, poc habitual a les nostres costes i, per tant, poc causant de problemes entre la població de banyistes. Els pescadors i gent que navega per la mar troba sovint la Cotylorriza tuberculata, una de les meduses més grans de la Mediterrània que va surant com si d’una patata a la deriva es tractés. Dita medusa és de les menys perilloses que trobam puix els tentacles són petits i curts. Moltes vegades hom la pot veure revoltada de petits peixets que van amb ella amb l’esperança d’aconseguir alguna cosa de menjar i, al mateix temps, de protegir-se de possibles depredadors.
Allunyar-se’n
El millor remei per no rebre una picada de medusa és no nedar quan elles fan acte de presència, perquè hem de tenir en compte que fins i tot mortes i trossejades són iguals de perilloses i urticants.
Els experts zoòlegs aconsellen conèixer primer la raça de la medusa que ha picat per després proporcionar-li el tractament adequat. La pega és que la majoria de banyistes tenen uns coneixements petits o nuls de les meduses i, al mateix temps, quan un ha rebut una picada no s’entretén a esbrinar de quina varietat es tracta. L’ús d’amoníac o d’urí no és gens aconsellable. Emprar antihistamínics o pomades per a les picades és un bon remei per minvar els terribles efectes secundaris que provoquen les picades. Mai no s’ha de gratar ni fregar la zona afectada puix el que aconseguirem és escampar encara més la substància urticant.
No hem de netejar la ferida amb aigua dolça; si de cas amb aigua de mar i si tenim a l’abast fred el podem aplicar a sobre el mal, però no de forma directa: hem d’agafar el gel i aplicar-lo envoltat amb un pedaç; la sensació d’alleugeriment serà immediata.