La caravel·la més temuda de la mediterrània

La simple menció d’aquest curiós nom, Caravel·la, que fa referència a la semblança de la part aèria del cos d’aquest grumer amb la vela triangular dels vaixells portuguesos dels segles XV i XVII, també coneguda com a vela llatina, s’ha convertit per mèrits premis en tot un element dissuasiu d’agradables jornades a la calor de les platges.

Tot i l’aparença de medusa, la caravel·la portuguesa no ho és, sinó que es tracta d’un organisme colonial, els organismes de la qual s’han especialitzat a mantenir viva la colònia a base de l’especificitat de cada un dels seus components.

La caravel·la portuguesa (Physalia physalis) és també coneguda popularment com a fragata portuguesa o botella blava en clara al·lusió al color de la seva part aèria. Aquest organisme està format per una agrupació de meduses i hidroides amb unes funcions ben determinades: la part que sura és coneguda com a neumatòfor o vela i té com a principal objectiu afavorir el seu desplaçament aprofitant els vents i corrents d’aire; també hi ha els gastrozoides, que s’encarreguen de la digestió, els gonozoides que ho fan de la reproducció i els dactilozoides, que s’encarreguen tant de la captura de les preses com de la defensa davant possibles amenaces.

Precisament són els dactilozoides, que es presenten sota la forma de tentacles, que poden arribar als 25 metres de llargària i que són els causants de la majoria de picades d’aquest tipus de grumer. En aquests tentacles la caravel·la portuguesa hi té més de tres quarts de milió de nematocists, elements cel·lulars que poden allotjar més de deu tipus de verins diferents, els quals els permeten poder capturar peixos i mol·luscs i alhora defensar-se dels seus depredadors.

De naturalesa carnívora, la caravel·la portuguesa posseeix en cada centímetre dels seus tentacles infinitat de cèl·lules urticants que empra per paralitzar les seves víctimes i introduir-les vers la cavitat gastrovascular on tendrà lloc el procés digestiu.

Aquests tentacles estan proveïts de capsules urticants denominades  cnidocists, que poden paralitzar un peix gran i afectar seriosament l’ésser humà. Aquestes càpsules, després d’un estímul apropiat, alliberen un filament buit espirulat d’una sola utilitat anomenat nematocist que pot ser de diferents tipus: simples ventoses, prolongacions llargues dels tentacles que s’enrotllen al voltant de la presa, i pues o espines que poden injectar una proteïna que paralitza la presa.

Pel que fa a la bossa prominent -l’element més característic d’aquest organisme- no és més que un pòlip superior de color blavós, l’interior del qual conté mostres d’hidrogen, oxigen i argó. Per norma general, aquesta vela gelatinosa sol sobresortir uns 15 centímetres de la superfície i pot arribar a assolir els 30 centímetres de llargada. Quan s’infla, la caravel·la pot arribar a una velocitat de desplaçament de gairebé 22 metres per minut.

La presència d’aquest fals grumer a la Mediterrània es dona sobretot per la suma de dos elements: d’un costat, que l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord sigui molt negativa, i de l’altre, que bufi vent de ponent fort i de manera persistent.

Tot i comptar amb un potent verí que pot ajudar-la a defensar-se dels seus enemics, aquest organisme compta amb una sèrie de depredadors a tenir en compte. Entre aquests cal destacar el pop manta, el llimac marí, el peix lluna  -considerat un dels peixos més pesats del món ja que pot arribar a la tona- i, sobretot, les tortugues. D’entre les diverses varietats de  tortugues que habiten la Mediterrània, la tortuga careta sol comptar amb aquest tipus d’hidrozous en la seva dieta habitual, fet que és possible a causa de la pell de l’aparell digestiu d’aquest animal que és molt gruixuda i impedeix que el verí hi faci efecte. D’aquest fet se’n deriva la importància de la protecció de les tortugues ja que el seu descens, cada any més observable, fa que proliferin cada cop més les plagues de meduses a les nostres costes.

Els símptomes més comuns de la picada de caravel·la portuguesa són vòmits, febre i un intens dolor a la zona afectada. Cal anar alerta, ja que el verí pot actuar fins i tot en restes de filaments que puguin haver estat dipositats sobre l’arena. Igualment, tot i no ser mortal de necessitat, cal no baixar la guàrdia i romandre vigilants, sobretot si hi ha nins petits i persones al·lèrgiques que són col·lectius de poder patir, fins i tot , una aturada cardíaca.

En cas de picada, el primer que convé fer és procedir a la retirada dels filaments que puguin haver quedat adherits a la pell -mai directament amb les mans-; seguidament caldrà netejar la zona amb aigua salada, mai dolça, ja que la diferència de pressió pot provocar l’esclat dels cnidocits i, per tant, l’augment del dolor-. Convé també evitar l’exposició de la zona afectada a la llum del sol directa, així com rascar-se la ferida o banyar-la en vinagre. Per evitar possibles infeccions cal visitar el centre mèdic més proper si la coïssor no minva i la situació de malestar empitjora.

La caravel·la portuguesa s’ha convertit, per mèrits propis, en la protagonista del començament del bon temps i en una companyia gens grata per als banyistes que es deleixen per poder retornar a gaudir de les platges que ens han convertit en tot un referent mundial pel que fa al turisme.