Els vuitanta-cinc anys de la batalla dels vint dies al Llevant de Mallorca (i IV)

Diu Antoni Tugores en el seu llibre La Guerra a casa del que hem tret gran part d’informació per l’elaboració d’aquesta sèrie de reportatges sobre el desembarcament de les tropes republicanes comandades pel capità Alberto Bayo, el que va passar durant els vint dies de guerra, i el seu posterior reembarcament, que «Els fets anaven demostrant que tota la gent de la contrada que havia fugit amb Bayo i havia estat desembarcada a Maó, resultava sortada. Durant uns anys es va amagar l’evidència que molts de mallorquins s’havien passat a les línies republicanes per fugir d’aquell infern de repressió que s’havien tornat alguns pobles de la comarca, com Manacor i Son Servera, com a màxims i trists paradigmes dels desastres de la guerra a Mallorca.

   De seguida el fet es va silenciar perquè es pretenia que ningú admetés la possibilitat d’una altra realitat més desitjada que la que oferia Franco. Centenars de manacorins, llorencins, carrioners i serverins es passaren a les files expedicionàries de Bayo, amb tota la família, demanant els allunyessin de la probable repressió i d’una mort gairebé segura a rereguarda.»

   Ferrari Belloch, debel-lador de maçons i comunistes, com el defineix Massot i Muntaner al seu llibre Mallorca contra los rojos, a una entrevista a l’amitger de  sa Coma, testimoni presencial del qual havia anat succeint al campament de Bayo i rodalies. A la pregunta sobre si amb els republicans havien partit alguns mallorquins, contesta: «Un centenar de hombres. Mujeres había unas sesenta y más de cuarenta niños». Ferrari, per tant, admet una xifra de dues-centes persones.

   El diari republicà El Diluvio es feia ressò d’un comunicat del Comitè de Milícies Antifeixistes, on assegurava que «continúa la evacuación a Menorca de mujeres y niños, que se han presentado a nosotros huyendo del infierno fascista»: El diari de campanya La Columna de Baleares, del 29 d’agost també incidia en el mateix sentit: Hoy han pasado nuestro frente, a primers horas de la mañana, diez soldados. Las familias son cada día más numerosas y en la noche de ayer marcharon hacia Mahón dos mallorquinas que habían dado a luz y que querían huir del infierno fascista.» Un dia abans, el mateix diari informava d’una deserció de cinquanta soldats nacionals que havien passat a les línies de Bayo, alhora que parlava d’unes famílies mallorquines, que els vaixells expedicionaris evacuaven cap a Menorca o Barcelona. Entre ells esmenta el batle de Felanitx, polítics com Ruiz Lecina, Manuel Pérez i Ignasi Ferretjans, a més de nombrosos soldats, aviadors i carrabiners.

   Tornant a l’informe elaborat per Guarner i Duran el 27 d’agost de 1936 parlaven de dues-centes cinquanta persones; aquestes havien d’haver estat enviades a Menorca, forçosament abans del 27 d’agost: «Por otra parte, de los 250 paisanos, presentados con su familias y que fueron enviados a Menorca, alojándolos en la iglesia de San Francisco de Mahón, compasivamente atendidos por el vecindario…» segons Massot i Muntaner.

   Pot ser la noticia més inmediata dels refugiats mallorquins la rebem del diari La Voz de Menorca de día 7 de setembre: «Ayer por la mañana, el señor Comandante Militar de esta Plaza, don Pedro Marqués Barber, acompañado del Presidente de la Junta Administrativa del Ayuntamiento de Mahón, don Antonio Gomila y del Secretario de la Delegación del Gobierno señor Mascaró, efectuó una visita a la que fue la iglesia de la Concepción y que hoy sirve de hogar a las familias mallorquinas que se hallan refugiadas en esta ciudad. Los visitantes charlaron un rato con los allí acogidos, e inspeccionaron todas las dependencias del local, como asimismo la confección de la comida, convenciéndose de que se hallaban todos muy bien atendidos…».

   Puntualitza Antoni Tugores en el seu llibre que, els refugiats mallorquins, la majoria  dels quals eren de la comarca de Manacor, podrien haver arribat a ser un cinc-cents, encara que no tots requeriren l’atenció de les institucions menorquines. Estarien a prop d’aquesta xifra si les informacions de Guarner del 27 d’agost i les de l’amitger de s Coma es poguessin donar com a bones. Si més no, tenen versemblança. Desestimant les xifres de La Columna de Baleares, per clarament propagandístiques, ja ens acostaríem a les quatre-centes-cinquanta.

   Bona part dels homes evadits feren part de noves columnes de milicians addictes a la República, lluitant a diferents fronts de la guerra. Altres sortiren cap a l’estranger, tot cercant la fortuna que no havien trobat a l’illa, o cercaven una altra oportunitat a Barcelona. Dissortadament, apunta Tugores, «bastants d’ells acabarien a camps de concentració nazis de França anys després. Encara que hi ha alguns casos coneguts de mallorquins exiliats, que trobaren la sort que els havia mancat a Mallorca, Ni hagué, fins i tot, que no volgueren tornar mai més a la seva terra. Els que romangueren a Menorca, dependrien durant un temps de l’ajuda institucional i de la particular dels menorquins, que es mostraren generosos i solidaris».

El Capità Bayo

   Com a colofó a aquesta sèrie de reportatges, és obligat fer, almenys, un apunt biogràfic de la persona que fou el principal protagonista dels fets ocorreguts entre aquell 16 d’agost i el 4 de setembre de 1936 a la comarca del llevant de Mallorca.

   A la contraportada de la segona edició del seu llibre Mi desembarco en Mallorca (Miquel Font Editor 2010) es por llegir el que reproduïm a continuació:

   El Capitán Bayo, protagonizó uno de los episodios más polémicos de la guerra civil española, cuya repercusión en la circunstancia histórica de las islas Baleares es aún hoy motivo de enconos y silencios. Alberto Bayo Giroud (1892-1967), Capitán de Infantería y de Aviación, permaneció fiel al gobierno republicano tras la sublevación del 18 de julio. Después, al frente de unos seis mil hombres, un acorazado, un crucero, dos destructores y otras unidades menores, a instancias de la Generalitat de Catalunya dirigió el desembarco en Mallorca, logrando establecer una cabeza de puente desde Cala Manacor a Punta Amer. El gobierno republicano recusaría aquella actuación que había de fracasar, dejando en Mallorca un rastro de crispación en el que personajes como el Conde Rossi actuarían impunemente.

   Luego Bayo, en 1944, publicó «Mi desembarco en Mallorca», un libro, que al margen del tono exculpatorio de algunas de sus afirmaciones, es una fuente histórica imprescindible.

   Bayo se educó en Estados Unidos y cursó sus estudios militares en España. Tras el frustrado desembarco en Mallorca, participó en la batalla de Brunete y ascendió a comandante y a teniente coronel. Exiliado en México, tuvo a su cargo una cátedra en la Escuela de Aviación  Militar. En 1955 conoció a Fidel Castro y a Ernesto Che Guevara. Participó en la lucha guerrillera en Sierra Maestra, llegando luego a la más alta graduación del ejército cubano. Tras la victoria castrista, Bayo publicó su libro «Mi aporte a la Revolución Cubana». Alberto Bayo moriría en la Habana el 4 de agosto de 1967, a la edad de 75 años.

Fotos col·lecció particular de Joan Riera Bordoy, publicades en el seu llibre «Porto Cristo Temps enrere»