En els vuitanta-cinc anys de la batalla dels vint dies al llevant de Mallorca (II)

  Quant al desenvolupament de la batalla, en el llibre de Juan Moratille Porto Cristo, entre ahir i demà, comprovem com es recullen diferents versions dels fets, segons les fonts consultades.

Així, per exemple, una entrevista realitzada a les monges de la Caritat del convent de Porto Cristo, publicada pel periòdic “L’Almudaina” i signada per “El lluitador”, comentava: “Són les 6.30 del matí del diumenge 16 d’agost. A la torre de l’església de *Porto Cristo oneja la fatídica i maleïda bandera vermella plantada allà per les hordes catalanes desembarcades durant la nit. En el col·legi de la Caritat set religioses reben de mans del sacerdot la comunió, esgotant les formes per a evitar al seu Déu la profanació dels impius. Mitja hora després i lloc miraculosament fora de perill el valerós sacerdot, envaeix el col·legi la torba de facinerosos, trobant-se cara a cara la innocència de les religioses i la maldat dels vils assassins.”

   Aquells “vils assassins” pertanyien al grup d’anarquistes, que van desembarcar en Cala Anguilla, desoint les ordes de Bayo, tal com comentarem en el nostre anterior reportatge, i que segons la referida publicació del diari “L’Almudaina”, “Registrant tot i desvalisades les dependències del col·legi, es llancen aquells energúmens a la capella i, en presència de les consternades Germanes, tiren per terra el Sant Crucifix, l’insulten i disparen contra ell els seus fusells, derroquen imatges, trenquen quadres, blasfemant com a dimonis i, acabada la seva obra satànica, traslladen a les monges a l’Hotel [Perelló] perquè facin d’infermeres. A més d’aquests actes vandàlics i blasfematòris es dediquen a desvalisar les cases abandonades pels estiuejants.”

   Per part seva, Barreiro, en el seu opuscle “El desembarcament a Mallorca”, dona la visió dels fets des del costat de la resistència, dient, “A l’alba del fatídic diumenge, dia 16 d’agost de 1936, una patrulla de vigilància de costa descobreix les siluetes d’unes embarcacions que naveguen, protegides per una espessa boira, per les aigües pròximes a cala Anguilla i, pel que sembla, disposades a efectuar un desembarcament. De seguida surt un emissari per a avisar al comandant militar de Porto Cristo, capità Despujols, qui telefona al comandant del lloc de la Guàrdia Civil de Manacor, capità Sansaloni, qui al seu torn comunica l’alarma a l’alt comandament de la capital de Mallorca. Pocs instants després -prossegueix Barreiro-, el capità Despujols, que ha estat informat de la gran allau de milicians que van desembarcant per les immediates cales veïnes i davant l’evident amenaça que envaeixin el port, ordena l’evacuació del personal civil i es disposa a defensar el lloc amb els escassos 33 homes que disposa i amb altres 22 acabats d’arribar, al comandament del tinent retirat Miguel Bonet”.

   Continua el relat de Barreiro dient: “Els dos oficials consideren la situació perillosa i tots dos duen a terme un ordenat i ràpid replegament. El tinent Bonet aconsegueix concentrar la seva tropa a la plaça de l’Església i ordena que li segueixi cap als afores del poble per la carretera de Manacor, fins a sumar-se al grup de Despujols que els està esperant en el pujol, al costat de les coves dels Hams, on es parapeten darrere d’una paret de pedres. Entretant, per ordre de l’alt comandament, surt la columna de Campos, composta de 300 soldats i una bateria de 7,5. Manats pel tinent coronel Esquivias, aquesta columna que va sortir prop de les 6 hores per la ruta de Felanitx, té el seu primer enfrontament amb l’enemic a l’altura de Cala Anguilla i els invasors es veuen obligats a retrocedir.”

   Desordre i improvisació, com bé pot deduir-se de les versions que es donen dels primers enfrontaments entre les tropes republicanes desembarcades a Porto Cristo i els efectius del bàndol nacional, s’observa un desordre per part de l’exèrcit invasor i una total manca de preparació dels defensors, que van provocar que tots dos bàndols haguessin de recórrer a la improvisació d’estratègies, cadascun en l’aplicació dels seus objectius. Encara amb tot, aquest primer enfrontament va provocar les primeres morts i les primeres destruccions en diversos edificis emblemàtics de la població.

   Comenta Moratille en el seu llibre que “Aquesta gatera dels anarquistes recentment desembarcats permet que els defensors s’organitzin i rebin reforços.” I quan els republicans emprenen l’avanç cap a Manacor, si bé obliguen als homes del capità Desujols a retirar-se fins al Coll d’en Ferragut, l’arribada de la 1a companyia del Terç Jaume I fa retrocedir als 2.000 atacants que, gairebé en desbandada tornen a Porto Cristo. Des de l’alt dels Hams on tornen a prendre posició els homes de Despujols, als quals se sumen els d’Esquivias, i a la tarda els 500 homes del comandant Montis, procedents de Palma. Preparen l’atac i els quatre canons de què disposen bombardegen el port i un dels obusos aconsegueix la torre del Serral dels Falcons causant-li greus desperfectes. Els republicans, que se senten acorralats, es reuneixen a l’arenal de la platja que encara existia al final del moll recentment construït. Tenen pressa per reembarcar per a reunir-se amb les tropes de desembarcament a sa Punta de n’Amer.

   Tal acció la comenta Barreiro dient: “Unes avançades d’Infanteria, en aapropar-se als penya-segats observen aquella gran concentració de milicians que pugnen per reembarcar i que inconscientment havien caigut en un parany mortal… Els trets de diferents classes d’armament van causar una veritable massacre, ja que es van produir unes 800 baixes.” Després de resistir de l’altre costat de la cala, formant barricades als carrers amb mobles i matalassos, un altre grup d’anarquistes es fa fort en el penya-segat de les Coves Blanques, s’atrinxeren a les cases mig destruïdes de Can Blau, Can Riche i Can Amer, que constitueixen l’anomenat “Parapet de la mort”, últim reducte de Porto Cristo que van rebatejar com “Porto Rojo”.

   Però l’operació més gran tenia lloc, sota les ordres del capità Bayo a la zona de Punta de n’Amer, perquè allà van desembarcar, es calcula que uns 10.000 homes. Bayo va establir la seva caserna general a les cases de ‘*Sa Coma’, en una les dependències de la qual es va instal·lar la impremta que editava el diari “La Columna de Balears” que es repartia entre els combatents.

   Segons compten les diferents fonts consultades, en comprovar el fracàs de l’avanç cap a Manacor des de Porto Cristo, Bayo va decidir atacar de nou, perquè considerava que la presa de Manacor era imprescindible per a la conquesta de Mallorca. Així, el 23 d’agost intenta un nou desembarcament a la Torre de Porto Cristo, però els 900 homes que van participar en l’operació, van ser repel·lits i gairebé tots ferits o morts. Els pocs presoners revelen la intenció de reforçar el desembarcament amb 500 milicians transportats en el ‘Cíclope’, però, en comprovar el capità que arriba tard, perquè el cap de pont havia estat aniquilada, va tocar el dos i es va dirigir a Punta de n’Amer.

   Havien començat els primers bombardejos seriosos, després de les escaramusses entre els hidros i la metralla de terra, ja que no disposaven de bateries antiaèries, excepte en els vaixells. El 22 d’agost havien arribat els tres primers hidroavions italians que havien atacat sense grans resultats l’esquadra republicana. El dia 23, van repetir el seu atac i paral·lelament set bombarders republicans van atacar el port de Palma, inutilitzant un dels hidros italians, mentre els altres dos van tornar a Itàlia, segons compte Barreiro.

   El front es va establir a la línia de sa Coma, perquè Bayo intentava conquistar Son Servera i obrir-se camí cap a Sant Llorenç, la presa del qual li obriria les portes de Manacor. En aquella batalla d’avanços i reculades es van registrar moltes baixes i es van fer molts presoners que, segons els bàndols, rebien tractes molt diferents.

El Comte Rossi entra en escena

   Els excessos del bàndol nacionalista sobre els republicans, no van fer més que accentuar-se amb l’arribada al capdavant, el 27 d’agost, d’un personatge sinistre i sanguinari, a bord del ‘Moraldi’, un vaixell italià que transportava una esquadra d’avions de caça amb els seus pilots i armament. Sobre aquest episodi, compte l’historiador Miquel Massot i Muntaner en el seu llibre que: “Al mateix temps van arribar d’Itàlia el Comandant d’Enginyers espanyol Carlos Marín de Bernardo Lasheras, enviat per Franco per a fer-se càrrec de l’Estat Major de Mallorca, i un singular personatge italià, l’advocat bolonyès Arconovaldo Bonacorsi, que es presentava com el General Conde Aldo Rossi, que en realitat no era aristòcrata, sinó només cònsol de la milícia feixista, conegut al seu país per les seves excentricitats i la seva falta d’escrúpols.”

   Amb els seus “Dracs de la mort”, falangistes d’elit, va ensinistrar als mallorquins en el manejament de les armes i va voler imposar la seva estratègia, amenaçant al governador Civil Luís García Ruíz amb tallar l’ajuda italiana si no li obeís. D’una banda Rossi va saber animar als combatents nacionals, però va exacerbar l’odi, fent que s’afusellessin, a més dels presoners, molts republicans quina única culpa dels quals era tenir un càrrec en l’administració o haver estat denunciat per ‘roig’ per les seves idees liberals.

   A una nota recollida per Massot i Muntaner, es revela el contingut d’una carta que el jesuïta José Marzo va escriure al pare Constantino Bayle, el 15 de juliol de 1938, en la qual li deia. “Durant el desembarcament dels ‘rojos’ van ser bastants els afusellats en aquest port [Porto Cristo] els quals no eren sospitosos als italians, sinó als espanyols, als mallorquins; sospitosos per estar aliats als desembarcats, per la qual cosa el coronel Ramos, no italià sinó espanyol, va manar fer una neta, necessària per al més elemental instint de conservació, en la nit del 16 al 17 d’agost de 1936. Fins i tot es recorda la frase del coronel: ‘No vull deixar enemic a l’esquena’.”

   Segons va comentar Santiago Cortés Forteza a un article publicat a la revista ‘Perlas i Cuevas’ titulat “L’església i la guerra Civil” seixanta anys del desembarcament (16-08-95), “Sembla que van amainar els afusellaments arran de l’enfrontament que va oposar el rector Sr. Antoni Truyols de can Rafalino al comte Rossi, una matinada d’octubre del 36 en el domicili de don Javier Alvarez-Osorio, al carrer Amer de Manacor, on l’italià pernoctava.”

   Tornant a l’acció bèl·lica, després de conquerir i perdre Son Corp, clau per a la presa de Son Servera, Bayo va rebre l’ordre categòrica de retirada immediata, l’episodi de la qual tractarem en un pròxim capítol.